Has perdut mai el contacte amb una antiga companya de classe amb qui comparties un secret, i anys més tard has descobert que va morir en caure per unes escales amb 38 anys? Per acabar descobrint que potser, i només potser, no és morta? No? Jo tampoc. Però després de passar les últimes nits completament immersa en Cómo llegar al cielo desde Belfast, sento com si hagués estat allà mateix, enmig de tot l’embolic mortal.

Cómo llegar al cielo desde Belfast es va estrenar a Netflix la setmana passada de la mà de Lisa McGee, l’escriptora de Derry Girls, i compleix tots els requisits que demanaries a un cas d’assassinat d’avui dia. Personatges femenins reals i complexos, una societat secreta dirigida per dones, una bona dosi d’explosions i ambientada en els paisatges salvatges d’Irlanda i d’Irlanda del Nord. Què més es pot demanar? 

Una sèrie feminista

Dirigida per dones, escrita per dones, i no voldries que fos de cap altra manera. Les tres protagonistes són fascinants, així com la qualitat de les actrius que els donen vida.

Tres antigues companyes de classe, la Saoirse (Roisin Gallagher), la Dara (Caoilfhionn Dunne) i la Robyn (Sinéad Keenan), es retroben per assistir a la vetlla de la Greta (Natasha O’Keeffe), amb qui misteriosament havien perdut el contacte. Han passat 20 anys des que van perdre el contacte a causa d’un seguit d’esdeveniments desafortunats i incriminatoris.

L’encant d’aquests personatges no només rau en l’humor magnífic i els diàlegs enginyosos. Cada dona està construïda amb profunditat: no són resultat d’estereotips, sinó persones veritablement úniques. Els seus orígens difícils, les seves motivacions personals i el seu sentit de la individualitat fan que els personatges semblin reals. 

Això també passa amb els secundaris, com la Feeny (Saoirse Monica-Jackson —sí, l’Erin de Derry Girls—) o la Booker (Bronagh Gallagher), que tenen prou matisos per resultar memorables. Sí, les dones també poden matar i fer explotar coses, i la sèrie serveix d’exemple: ho poden fer millor que els homes.

De tota manera, si aquesta sèrie és tan addictiva, no és només pels personatges. Considero que soc força bona en endevinar què passarà en una sèrie de misteri, però en aquesta no vaig encertar. Gràcies als girs inesperats que la història va fent, et manté constantment en tensió i et desmunta totes les expectatives que t’has fet amb els episodis anteriors. Feia molt de temps que Netflix no estrenava una sèrie així (sí, estic parlant del final de Stranger Things. Què va ser allò? Que la pròxima vegada ho faci la Lisa McGee).

 Christopher Barr/Netflix

Inclusivitat en estat pur

Cómo llegar al cielo desde Belfast no fa bandera de la inclusió de comunitats marginades, simplement en fa una bona representació. Per mi, un personatge que destaca és el noi que treballa a la benzinera, que aporta un toc de llum als últims capítols amb una comèdia brillant enmig del desastre imminent. 

Per descomptat, també destaca el jove policia Liam (Darragh Hand). El director de càsting sabia perfectament el que feia a l’hora de triar els policies, perquè… gràcies. Davant el caos que generen les tres protagonistes, en Liam s’enfronta a possibles assassins, accidents de trànsit, periodistes desapareguts i molt més. És l’únic home rellevant de la trama i amb prou feines pot seguir el ritme del caos creat per aquestes dones de mitjana edat que tan desesperadament vol entendre. No hi ha gaire espai per a homes inútils en aquesta sèrie.

La llengua irlandesa (gaèlic) també hi té protagonisme en una preciosa reivindicació cultural. El gaèlic, que ha estat històricament oprimit pels anglesos, ha patit un declivi important arreu d’Irlanda. Veure personatges parlant-lo —sobretot per amagar secrets a un periodista de Liverpool— és refrescant en la societat actual.

L’espurna còmica de ‘Derry Girls’ continua viva

Hi ha referències a Derry Girls al llarg dels episodis. Una de ben evident és la Feeny asseguda davant el mural de la sèrie a Derry, davant del dibuix de la seva cara. Els personatges no en diuen res, però és un moment veritablement divertit per als fans. I els espectadors més atents reconeixeran altres cares conegudes a més de la Saoirse Monica-Jackson.

Lisa McGee té un altre èxit entre mans amb aquesta sèrie. Ha continuat la meravellosa comèdia negra que tant coneixem i estimem de Derry Girls, amb una generosa dosi de sensibilitat cultural i enginy. El catolicisme hi torna a aparèixer d’una manera familiar i humorística, tractat amb respecte. I no seria una obra de la Lisa McGee si no hi hagués una monja sarcàstica i descreguda. 

Afanyeu-vos i gaudiu d’aquesta nova sèrie mentre està de moda. No us en penedireu, però us aviso: us farà pujar la tensió.

Traducció d'Ariadna Díaz i Saskia Veloso