Espanya va fer divendres un gir històric en la seva postura tradicional respecte al conflicte del Sàhara Occidental en expressar el seu suport al pla d'autonomia marroquina presentat el 2007 davant les Nacions Unides. En què consisteix aquesta iniciativa que ofereix el Marroc als sahrauís?

La proposta marroquina planteja delegar algunes competències a la població sahrauí, dins d'un Estat fortament centralista que en els últims anys està implementant una regionalització sempre dins d'un Govern central que continua assumint la major part de competències.

Segons el text de la iniciativa marroquina, la "regió autònoma del Sàhara" tindria competències administratives, jurídiques i judicials pròpies, i facultats en l'àmbit econòmic, tributari, d'infraestructures, cultural i social. Però els poders relacionats amb defensa, exteriors, moneda, bandera i religió es quedarien en mans de l'Estat central.

Els sahrauís tindrien també un govern i un president investit pel rei, però que seria prèviament triat pel parlament de la regió. El document enviat pel Marroc a l'ONU afegeix que "l'Estat marroquí, a través d'aquesta iniciativa, garanteix als sahrauís, tant els que estan dins com fora, la seva posició i el seu ple paper en les diferents instàncies i institucions de la regió, fora de qualsevol discriminació o exclusió".

Estipula així mateix que "els habitants del Sàhara, de manera democràtica, poden autogestionar les seves instàncies legislatives i executives i tindran els recursos financers necessaris per al desenvolupament de la regió en tots els nivells". La iniciativa recull un sistema judicial propi de la regió amb un tribunal superior regional, que estaria sotmès als tribunals Suprem i Constitucional del Marroc.

Una tercera via plantejada en 2001

El Govern espanyol va donar suport divendres passat a aquest pla com "la base més seriosa, creïble i realista" per a resoldre aquest conflicte embussat davant l'ONU des de fa gairebé mig segle.

El conflicte del Sàhara —que va ser inscrit en 1965 en la llista de territoris no autònoms de Nacions Unides— està davant les instàncies del Consell de Seguretat, que ha debatut i aprovat (de manera anual, bianual o trimestral) una gran quantitat de resolucions sobre l'excolònia espanyola.

Entre les més destacades figuren el Pla d'Arranjament en 1988 que contemplava un alto el foc entre el Marroc i el Front Polisario (signat en 1991) que va posar fi a una guerra entre les dues parts deslligada el 1975. Preveia també un referèndum d'autodeterminació que no es va poder dur a terme davant la negativa de Rabat i la falta d'acord a l'hora de fer un cens de votants.

Va ser a partir de 2001 quan es va començar a parlar a l'ONU (amb l'Acord marc i el Pla Baker II) d'"una tercera via" que tenia en compte la postura marroquina sobre una autonomia àmplia per als sahrauís sota la seva sobirania.

Segons l'analista polític i militar Larbi Ennas, exalt oficial del Polisario, la solució d'una autonomia per al Sàhara —un territori semidesèrtic de més de 266.000 quilòmetres quadrats— "sempre ha estat present" en els passadissos de l'ONU.

La proposta d'autonomia va prendre forma quan el rei Mohamed VI va ordenar el 2006 la creació del Consell Real Consultiu per als Assumptes del Sàhara (CORCAS) que es va encarregar de dissenyar el projecte marroquí d'autonomia, presentat oficialment davant les Nacions Unides l'abril de 2007.

"Amb el CORCAS l'objectiu va ser que hi hagués una entitat sahrauí representativa que li donés un poder constituent al programa marroquí d'autonomia", precisa l'analista sahrauí.

Algèria va proposar una divisió geogràfica

Des de llavors la proposta marroquina va començar a guanyar terreny davant la comunitat internacional i les grans potències (especialment els Estats Units i França), fins al punt que el Consell de Seguretat va començar a qualificar-lo en les seves resolucions de "seriós, creïble i realista".

"Lloant el pla marroquí, el Consell de Seguretat sempre defensava una solució 'mútuament acceptada'. Espanya amb la seva nova postura ha llevat aquest afegitó i diu ras i curt que aquest pla té garanties per a solucionar el problema", segons Ennas. Per ell era evident que el conflicte acabaria amb la solució d'autonomia davant les postures diametralment oposades de les dues parts.

Algèria (principal valedor internacional del Polisario que acull als sahrauís en el seu territori a Tinduf) va arribar a proposar una divisió geogràfica entre el Marroc i el Polisario per a quedar-se amb la part sud del territori des del Riu d'Or, recorda Ennas. Un intent que no va prosperar davant la negativa de Rabat.

En el mateix sentit l'advocat especialista en l'assumpte del Sàhara Naoufal Bouamri subratlla a Efe que els indicis del pla d'autonomia van començar a percebre's en els últims comicis de setembre passat quan "un 70% dels habitants de les regions sahrauís van votar".

Oferir al Sàhara una autonomia no significa, segons Bouamri, privilegiar-la respecte a la resta de regions "perquè els marroquins són conscients de la naturalesa del conflicte i faran costat al pla".