El maig de 1976, prop de 4.000 dones de Catalunya es van reunir per celebrar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Després d’una etapa de repressió marcada pel franquisme, el feminisme ressorgia al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Allà es van debatre obertament drets i llibertats per millorar les condicions de vida de les dones. Mig segle després, la Filmoteca de Catalunya presenta Feminismes Fílmics: 1976-2026, una exposició oberta a demostrar que aquelles reivindicacions encara ressonen avui dia.

Un moviment atemporal

Contrària a la nostàlgia, la mostra proposa el feminisme com un procés en permanent construcció. La comissària Alexandra Laudo articula el recorregut a partir d’una petita plaça on el visitant pot circular lliurement a través de nou sales. Cadascuna pren com a punt de partida un dels nou eixos de debat d'aquelles jornades: des del treball i l’educació, fins a la política i la sexualitat. Ho fan mitjançant remuntatges audiovisuals, que posen en conversa fragments de pel·lícules catalanes dirigides per dones, des del 1976 fins a l’actualitat. Laudo assenyala en una entrevista al Diari de Barcelona “la rellevància d’aquests temes a l’hora d'organitzar-nos com a societat". Pensar en la política o la sexualitat, en el fons, significa "pensar sobre la condició humana i sobre la relació entre l'individu i el col·lectiu".

Les peces confronten mirades, conflictes i reivindicacions separades per dècades, per evidenciar tant les transformacions com les persistències dels feminismes. Per a la comissària, el cinema esdevé així una eina "capaç de posar en diàleg èpoques, imaginaris i formes de representació". Juntament amb la cineasta i muntadora Pilar Monsell, Laudo defuig l'ordre temporal i construeix cada peça "prioritzant la naturalesa i el llenguatge de les imatges, per sobre de la seva data de producció". Els fragments, en comptes de succeir-se, es responen mútuament.

 Dos visitants de l'exposició 'Feminismes Fílmics: 1976-2026', a la Filmoteca de Catalunya. (Aina Piñeiro)

El diàleg entre passat i present es fa especialment evident a la sala dedicada a la família. Les imatges de Mamífera (Liliana Torres, 2024) s'entrellacen amb les de Nosotras (Judith Colell, 2000) fins al punt que les dues obres semblen respondre's mútuament. Les dècades que les separen desapareixen davant d'unes mateixes preguntes sobre la maternitat, les cures o els models familiars. 

Durant el recorregut, resulta estranya l'absència d'una sala dedicada exclusivament a la violència masclista. Tanmateix, respon a una decisió curatorial molt conscient, ja que “aïllar-la n'hauria reduït la comprensió total”, segons afirma la comissària. “La violència contra la llibertat i els drets de les dones es produeix des de tots els temes de debat”, afegeix, tot considerant que, en realitat, “és un fenomen estructural i transversal present en tots els espectres de la vida quotidiana”.

“L'audiovisual s'ha generat des de posicions heteropatriarcals on la dona ha estat més aviat objecte que subjecte de representació".

A l’exposició tampoc hi falta un espai dedicat a la memòria de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Fotografies, cartells, revistes i material documental conviuen amb imatges en moviment poc difoses d'aquella primavera del 76. Aquest recull d’imatges neix d’una intensa investigació, a partir de l’arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, així com de recerca bibliogràfica i del fons de la Filmoteca. "Volíem entendre primer què havia significat aquell moment abans d'endinsar-nos en les pel·lícules", apunta. La recuperació d'aquestes imatges, poc visibles fins ara, no només contextualitza l'exposició, sinó que restitueix la memòria visual d'un episodi fundacional del feminisme català.

Feminismes Fílmics: 1976-2026 convida l’espectador a revisar la història del cinema, del feminisme i dels imaginaris col·lectius. Històricament, recorda Laudo, “l'audiovisual s'ha generat des de posicions heteropatriarcals on la dona ha estat més aviat objecte que subjecte de representació”. Recuperar la cinematografia catalana feta per dones significa tornar a narrar la història des de perspectives i subjectivitats que havien quedat als marges. Una manera de demostrar que, 50 anys després d'aquelles Primeres Jornades, el feminisme també es construeix des del cinema.