A les muntanyes que separen Catalunya i Andorra, el silenci i la foscor de la nit han sigut còmplices de generacions que s’han dedicat a passar paquets de tabac d’una banda a l’altra de la frontera. Una activitat que no es pot entendre sense comprendre la història, la geografia, la tradició familiar i les dificultats econòmiques que viuen les regions muntanyenques. El contraban és una pràctica molt arrelada que es practica en discreció, fet que fa que només la gent de la zona conegui la magnitud real d’aquest fenomen.

Malgrat que molts consideren el contraban com un dels oficis més antics del món, al Pirineu català té un inici molt exacte i concret. No és quan esclata una crisi econòmica o hi ha grans diferències entre els preus a banda i banda de les muntanyes, sinó que neix quan aquells pobles que eren connectats per comerciants que traginaven sal de Cardona a la Catalunya Nord són dividits per una frontera. “El Tractat dels Pirineus, firmat el 1659, crea una divisió que no havia existit mai i la gent segueix comerciant”, explica l’historiador de la Seu d’Urgell, Lluís Obiols. 

“Després de la guerra de 1714, mirant amb por el que havia passat a Catalunya, el copríncep d’Andorra reivindica davant Felip V que ell és el senyor del país i, a canvi, li garanteix que controlarà el contraban de tabac, que ja és un element fiscal important”, relata Obiols.

Quadre de Sergi Mas Balaguer exposat a l’edifici de la Duana de la Farga de Moles. (María Sellés)

Les conseqüències de la guerra al pas pirinenc

Un moment en què el pas de frontera té importància històrica és durant la Guerra Civil espanyola, quan els contrabandistes van posar el seu coneixement de les muntanyes al servei de l’exili. L’any 1936, moltes persones van voler fugir de la misèria i la fam que el conflicte armat va provocar, però també burgesos i gent de dretes atemorits per una possible victòria republicana. Per ajudar tota aquesta gent i treure’n alguns cèntims, es va muntar un sistema il·legal de trànsit de persones.

En acabar la Guerra Civil, hi va haver de nou un gran moviment migratori que fugia de les noves autoritats franquistes, gent d’esquerres que, ressagats i a correcuita, van haver de travessar el Pirineu a peu i amb ajuda de guies per arribar a França. Davant d’això, la dictadura va esprémer el coneixement del territori integrant el cos dels carrabiners, guàrdia fronterera, a la Guàrdia Civil per controlar el contraban i reprimir la població, arribant a matar persones que volien fugir.

Contrabandista amb esquís i un fardo a l’esquena al Pas de la Casa (Andorra), any desconegut. (Jordi Alsina i Martí. Imatge cedida per l'Arxiu Nacional d’Andorra)

El contraban de supervivència

Més enllà de les qüestions polítiques, la postguerra va portar dificultats econòmiques i alguns productes bàsics escassejaven, una situació que els locals van intentar contrarestar amb l’estraperlo. És el cas de Quim Gasch, nascut a un petit poble de la Cerdanya, Travesseres, qui es va iniciar en el món del contraban quan tenia 23 anys i “ni un duro a la butxaca”. 

“Guanyàvem molts diners. Ens posàvem 1.000 pessetes a la butxaca en un viatge, mentre que els millors pagesos de Cerdanya si se n’hi posaven 1.500 en un mes ja era molt”, explica. Anaven en grups de quatre o cinc homes, calçats amb espardenyes de vetes i empunyant un bastó d’avellaner: “Era l’eina més important d’un contrabandista, sense ell no podia anar enlloc”.

Contrabandista al Pas de la Casa, Andorra. (Josep Alsina i Martí. Imatge cedida per l'Arxiu Nacional d’Andorra)

En aquella època el contraban es feia quasi exclusivament a peu, carregant fardos de fins a 30 kg a l’esquena. “Més ja no els volíem, a l’hivern, perquè entre la neu i el fred ens cansàvem molt”, detalla Isidre Navarro, que va fer contraban entre Andorra i Catalunya a finals de la dècada dels 50.

Malgrat que la mercaderia per excel·lència en el contraban amb Andorra és, i ha estat sempre, el tabac, als anys 60 els contrabandistes feien viatges amb gènere diferent en cada ocasió: “Perfums, rellotges, productes que a Espanya eren molt cars o no n’hi havia… Una vegada fins i tot vam portar rodes de cotxe”, afirma en Quim.  “En molts fardos no sabíem ni què duien…!”, apunta l’Isidre.

Isidre Navarro, segon per l’esquerra, amb la seva colla de contrabandistes als anys 60. (Imatge cedida per la família)

El trajecte, de fins a 17 hores de durada, es feia amb discreció, vigilant de no trobar-se amb els carrabiners. Sortien dels seus pobles de matinada, i a través de camins i dreceres per la muntanya saltaven a l’altra banda de la frontera catalana. Allà, en un punt de trobada establert pel cap de colla, es carregaven els fardos i començava la tornada a la Cerdanya, arribant a travessar el riu Segre fins a la serralada del Cadí.

Malgrat que més endavant els contrabandistes tindrien més facilitats a l’hora de dur a terme la seva tasca, la generació del Quim i l’Isidre no van tenir més ajuda que la del bastó i l’atzar de si la nit era clara. 

Principals rutes històriques de contraban des de Cerdanya. (Elaboració pròpia)

La policia, una peça clau del tauler de joc

El tracte amb els carrabiners era delicat, però proper: “Vivien als pobles, tenien mainada i venien a casa a buscar llet o trumfes”, explica l’Isidre. Els temps eren durs per a tothom, i tot i que hi havia certa complicitat “no te’n podies fiar”, apunta en Quim.

Els carrabiners es dedicaven a perseguir el contraban, i cobraven una prima extra per cada fardo que decomissaven. Tot i la voluntat original d’erradicar aquesta pràctica il·legal, era habitual que molts carrabiners acceptessin suborns per part de les colles de contrabandistes per tal que fessin els ulls grossos.

“El suborn era comú en totes les categories: des de sergents fins a guardes rasos”, explica un agent que va exercir durant la dècada dels 60 a la Cerdanya i que ha preferit mantenir-se en l’anonimat. “Per no acceptar suborns van intentar matar-me fins a en tres ocasions, els feia nosa”, afirma. Després de nombrosos intents per comprar el seu silenci, finalment els seus superiors van decidir reubicar-lo a una caserna fora de Catalunya. 

Tan estreta era la relació entre carrabiners i contrabandistes que en una ocasió es va donar el cas d’un agent que va decidir canviar-se de bàndol i dedicar-se a l’estraperlo, tal com es conta en l’edició de la revista Cadí-Pedraforca sobre el contraban. En Rufino Esteban, natural de Segovia, va arribar a la caserna de Martinet (Cerdanya) a principis de 1950. Després d’uns anys al cos de la Guàrdia Civil va decidir abandonar el cos, i aprofitant la seva experiència i certes complicitats guanyades al llarg dels anys, va unir-se a una colla de contrabandistes.

Si bé el contraban és una activitat amb una llarga trajectòria històrica arrelada  a la necessitat i a la tradició familiar, depèn molt de la conjuntura econòmica de cada moment. Així, des de la duana de la Farga de Moles, a l’Alt Urgell, expliquen que és en moments de crisi econòmica quan hi ha més confiscacions, ja que hi ha més necessitat i, per tant, més viatges. Una tesi confirmada pel testimoni d’un dels grans contrabandistes del Pirineu català: “Els anys que més vaig guanyar van ser entre el 2008 i el 2015”. 

Elaboració pròpia a partir de dades proporcionades per la Delegació a la Farga de Moles de l’Agència Estatal d’Administració Tributària

Aquesta font, de la qual hem protegit la identitat i a partir d’ara anomenarem A, va dur a terme l’estraperlo a gran escala durant més de 30 anys, arribant a guanyar, segons diu, fins a 80.000 euros setmanals amb el tabac. La gran majoria dels qui cometen aquestes il·legalitats, però, porten quantitats més petites, que suposen una infracció lleu en cas de ser enganxats. 

Si bé molta gent ho fa per necessitat, les fonts consultades conten que els perfils són molt diversos: “Ho fa tothom: metges, cambrers, advocats, fins i tot algun càrrec públic”. De fet, l’ex-alcalde de la Seu d’Urgell i ex-conseller de Governació Jordi Ausàs va arribar a entrar a presó per un cas com aquest. “L’Ausàs jugava a tercera divisió”, diu A, que també va passar tres anys a la presó. 

“Les dones servien per dissimular”

Al llarg de la història, les dones han jugat un paper determinant a l’hora de fer el contraban. La Lola, la dona de l’Isidro, va ser qui va confeccionar el fardo que aquest carregava de banda a banda de la frontera hispano-andorrana, i eren també les operadores de telefonia del poble les que avisaven a la colla de contrabandistes quan els comunicaven l’arribada d’una patrulla de carrabiners. 

En l’actualitat, però, la figura de la dona “ha servit, més aviat, com a distracció i tapadora: quan aparentes ser un matrimoni la policia ja no es malfia tant”, afirma el contrabandista A, concloent que “les dones han servit per dissimular”. Tot i això, a petita escala és habitual que formin part d’aquesta activitat.

Contraban més organitzat i sobre rodes

Havent deixat enrere, gairebé del tot, els fardos i el bastó, els mecanismes més emprats a l’hora de travessar la frontera són els dobles fons en cotxes, furgonetes i camions. També, formes més convencionals com omplir maletes de viatge amb les mercaderies, segons les dades proporcionades per la duana. 

“No és el mateix passar una caixeta de tabac que passar-ne 100 o 500”, avisa un altre contrabandista actiu als anys 90 i que anomenarem B ja que prefereix restar en l’anonimat, “necessites gent en llocs estratègics, tenir xòfers, vehicles, uns clients determinats”. Precisament un operatiu d’aquest tipus, amb fins a 80 implicats, és el que va fer que a A li fos imputat el delicte de cap d’organització criminal, que es va sumar al de tràfic d’animals, armes, drogues, persones i mercaderies.

Tirar endavant operacions d’escala tan gran evitant la policia, requereix que siguin molt meticulosos i evitin qualsevol senyal. Això els porta a recórrer les pistes de muntanya pujats a tot-terrenys amb les llums apagades i sense ni tan sols poder fumar. “Jo els deia on i quan podien encendre una cigarreta. Si n’hi havia algun que no em feia cas, el feia baixar. No em jugo 1.000 caixes per una burilla”, assegura A. 

“Els contrabandistes del poble érem sords, cecs i muts, però van arribar les organitzacions de fora i van cremar la zona”, relata A. Va ser als anys 90, moment en què ambdós contrabandistes consultats estaven en actiu, quan va augmentar la conflictivitat a la zona per l’arribada d’aquests grups i la major presència policial derivada del fet que la Seu d’Urgell es preparés per ser seu d’algunes proves dels Jocs Olímpics del 92. 

“Els d’aquí podem deixar el cotxe a Andorra i tornar-ho a provar un altre dia, però els que venien de fora a guanyar-se la vida amb el contraban havien de passar tant si com no”, diu B. Això va derivar en atropellaments a guàrdies civils, tirotejos i, en definitiva, més enfrontament. Tanmateix, el contraban no es va aturar: “Hi havia un policia cada cent metres de muntanya i jo seguia baixant mil paquets al dia”, sentencia A.

Però aquesta versió d’un panorama especialment tensionat, no va arribar a les esferes polítiques. El governador civil de la província de Lleida entre el 1993 i el 1996, Jordi Carbonell, admet que n’estaven pendents malgrat que nega que fos una prioritat: “El tabac era gairebé anecdòtic al costat del pas de diners, que era el més important”. 

Carbonell afegeix que s’havia intentat frenar el contraban amb un acord, que Andorra va rebutjar, i que pretenia establir un preu consensuat pel tabac. El factor principal que, segons l’ex-governador, va permetre reduir aquesta activitat va ser l’aprovació de la constitució andorrana: “La normalització del país, que hagin posat impostos i els preus no tinguin massa diferències, i que a Andorra tampoc li agradi el contraban ha contribuït a aquesta reducció”.

“El contraban existirà sempre perquè la gent té la seva feina i això ho fa com un a més a més”, sosté el contrabandista B, que també apunta a una possible addicció per l’adrenalina que es genera durant l’operació. La diferència fiscal entre dos països és la clau per l’existència d’aquesta activitat, que ha marcat durant anys l’economia de fronteres. Malgrat les dades de 2020 i 2021, des de la duana de la Farga de Moles afirmen que “darrerament” han tornat a créixer les infraccions lleus. Es tracta d’una activitat arrelada, que suposa un sobresou (o un sou) per a la gent de l’Alt Pirineu. Si les muntanyes parlessin, caldria veure si delatarien els seus veïns o més aviat buscarien cobrar la seva part com a còmplices necessàries del contraban.