“Què canviaria de mi si pogués?” és una pregunta que es formula cada vegada més davant d’un mirall o de la càmera del mòbil. Durant dècades, la cirurgia estètica ha viscut associada a un imaginari molt concret: dones d’edat avançada que miraven d'esborrar els signes del pas del temps o celebritats que amagaven els seus retocs. Avui, aquest retrat ha caducat.

Les sales d’espera s’han rejovenit i el secretisme s’ha esvaït. Rinoplàsties, blefaroplàsties, infiltracions d’àcid hialurònic o líftings de coll formen part d’un vocabulari quotidià que ha saltat dels consultoris mèdics a les sobretaules, a TikTok i als filtres d’Instagram. Modificar el propi cos ha deixat de ser una decisió excepcional per convertir-se en una opció més dins del procés de construcció d’un mateix. 

El 46 % de la població espanyola s’ha realitzat algun tractament de medicina estètica i un 30 % es planteja fer-s'ho, segons el darrer informe de la Societat Espanyola de Medicina Estètica (SEME), publicat el 2026. Un terç dels pacients de medicina estètica també s’ha sotmès a cirurgia estètica. Les motivacions són diverses: el 46 % dels usuaris hi accedeixen per reforçar l’autoestima, el 36 % per acompanyar el pas del temps i altres s'ho fan per optimitzar la cura o reivindicar el benestar.

Una consulta convertida en termòmetre social

Fa més de vint anys que el cirurgià plàstic Albert Bosch observa qui travessa la porta del seu despatx. Ha vist evolucionar les tècniques i escurçar els postoperatoris, però un dels canvis més evidents ha estat la demografia. “Fa deu anys, el pacient habitual tenia entre 65 i 70 anys. Fa cinc anys ja parlàvem de persones d’uns 45 o 50 anys i ara, cada vegada més, arriben pacients més joves, de 40 cap a baix”, detalla. Segons l’estudi La realidad de la Cirugía Estética en España 2022, elaborat pel SECPRE, el 29,5 % de les intervencions de cirurgia estètica corresponien a persones d’entre 18 i 29 anys, mentre que el 35,4 % es concentraven entre els 30 i els 44 anys. 

Avui, aquests pacients arriben a la consulta després d’haver devorat articles, després de comparar resultats en fòrums i d'haver consumit un volum incalculable d’imatges. “El pacient jove arriba molt informat, sap què vol i què pot esperar, tot i que de vegades, fins i tot, té massa informació”, apunta el doctor Bosch. Aquest excés d’informació, sovint filtrada per les lents deformants d’internet, pot facilitar-ne la comprensió tècnica de l’operació, però també pot generar expectatives inassolibles.

El Dr. Albert Bosch a la seva consulta

“Les xarxes socials hi tenen un paper important. No hi estic en contra, però és cert que moltes persones es deixen influenciar pel que hi veuen. Per exemple, et demanen el nas d’una altra persona, però aquella cara no és la seva ni té la mateixa anatomia”, adverteix. 

El pes del mirall i la dictadura de la pantalla

Darrere dels expedients clínics, hi ha històries personals que poden desmuntar —o confirmar— els clixés habituals. La Sara tenia 19 anys quan va decidir operar-se per primer cop. Explica que sempre havia conviscut amb “la cara molt rodona” i  que, per molt que el seu cos canviés o s’aprimés, aquella característica facial es mantenia inalterable, convertida en l’eix de les seves inseguretats. “Quan em feia fotos, sobretot de perfil, sempre se’m marcava molt la papada”, recorda. 

Tot i que no es considera una persona especialment insegura, admet la permeabilitat inevitable al món que l’envolta: “Veus noies amb una aparença perfecta, operades o no, i penses que t’agradaria veure’t així”. Després d’una primera liposucció que va perdre efecte en guanyar pes, anys més tard, als 25 anys, va decidir sotmetre’s a un microlífting de coll i mentó que li va suposar un catalitzador d’hàbits i d'autoestima. “Quan et fas una intervenció així també comences a cuidar-te més, et mires d’una altra manera i et sents més tu mateixa”, afirma.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Dr. Albert Bosch | MICROLIFTING (@dr.albertbosch)

A l’altra cara de la moneda hi trobem en David. Es va sotmetre a una rinoplàstia quan tenia només 18 anys, totalment convençut en què esborrar el seu gran complex equivalia a solucionar la seva vida. Gairebé una dècada després, el seu balanç és un bany de realisme. No critica la feina del cirurgià, que defineix “d’impecable”, però qüestiona profundament el moment vital en què va prendre aquella decisió: “El problema és que, quan et treus un complex, de vegades, en trobes un altre”. Afirma que “una operació és per sempre, però la manera com et perceps pot canviar molt en pocs anys, perquè el cos acaba de créixer abans que la identitat”.

Quan el millor tractament és dir que no

Malgrat aquesta aparent normalitat, aquesta democratització del bisturí i de l’agulla, es planteja un debat envers què és el que realment està intentant canviar aquella persona que decideix sotmetre’s a una intervenció, alterant una part de la seva anatomia. Davant la complexitat de les noves demandes estètiques, el paper del cirurgià va molt més enllà de l’execució tècnica, ja que requereix desxifrar què s’amaga al darrere de cada petició per saber quan posar límits. “Hi ha pacients que els beneficia més un ‘no’ que un ‘sí’”, comenta el doctor Bosch.

Davant la complexitat de les noves demandes estètiques, el cirurgià ha de desxifrar què s’amaga al darrere de cada petició per saber quan posar límits (Pixabay)

Ho exemplifica amb el cas d’una pacient menor de 30 anys que demanava corregir la flacciditat mandibular posterior a diversos tractaments estètics. Explica que va dir que no, “primer, perquè hi havia alternatives menys invasives i segon, perquè no volia transmetre el missatge que aquella cirurgia és la solució per a qualsevol persona jove”. No tot el que és operable s’ha d’operar, especialment, si el problema és psicològic: “Si una persona no és capaç ni de mirar-se al mirall o té una percepció molt distorsionada de si mateixa, probablement la cirurgia no és la resposta”, ratifica.

“La identitat: de fora cap a dins”

Operar-se no és, per definició, un problema de salut mental ni una decisió superficial. El que importa és el lloc des d’on es pren aquesta decisió. “És una decisió individual, però condicionada per una influència col·lectiva”, resumeix la psicòloga Andrea Arroyo. La cirurgia pot convertir-se en una eina legítima per sentir-se millor, però també pot acabar assumint una funció que no li correspon per intentar solucionar un malestar, disconformitat que va molt més enllà de l’aspecte físic.

Segons Arroyo, aquest contrast no té res d’aleatori. Durant els primers anys de joventut i l’adolescència, ens trobem davant d’un període crític de vulnerabilitat. “És un període en què la identitat es construeix de fora cap a dins”, assenyala. 

"Una operació és per sempre, però la manera com et perceps pot canviar molt en pocs anys"

Un estudi de la UPF i la UOC, publicat el 2025 a la Revista de Comunicación, mostra que les noies adolescents d’entre 12 i 18 anys valoren més negativament l’impacte de TikTok i Instagram sobre el seu benestar: 2,99 punts sobre 5 davant dels 3,13 dels nois. La recerca apunta que l’ús més intensiu de les xarxes i la pressió de l’aparença i la validació externa poden explicar aquesta diferència.

Segons la psicòloga, estem assistint un fenomen paralitzant: “Cada vegada, les noves generacions tenen més intolerància al propi defecte”. Aquesta necessitat de perfecció, alimentada per la gratificació immediata d’un retoc, amenaça en desplaçar altres pilars de la identitat a favor de la carcassa visual.

Les ferides invisibles i el dret a la normalitat

Més enllà dels debats estètics, hi ha intervencions on la cirurgia plàstica busca senzillament la funció i la qualitat de vida. És el cas de la Carlota, de 25 anys, que es va sotmetre a una abdominoplàstia, després de perdre 40 quilos, per eliminar l’excés de pell que li provocava irritacions i molèsties. “No buscava un ventre perfecte ni assemblar-me a ningú, només volia tancar una etapa i poder viure amb normalitat”, explica davant d’un entorn que ho interpretava com un caprici. “La gent només veia la cicatriu física que tindria i no les ferides que ja tenia abans de l’operació”, lamenta. Per a ella, el resultat va ser, sobretot, un descans mental perquè no la va fer “més feliç”, però li va “permetre deixar de pensar en el cos cada dia”. 

Una experiència similar és la de l’Elena, de 21 anys. En el seu cas, des de petita convivia amb un pit desproporcionat per a la seva estructura física que la condicionava, des del vestuari o la pràctica d’esport fins a la salut de la seva esquena: “havia d’estar cada dos per tres al fisioterapeuta”. La Seguretat Social també li va posar bastons a les rodes, perquè va denegar-li la intervenció per tan sols un centímetre i la va dur a fer el pas per la via privada, generant-li un malestar que anava més enllà del físic. 

Després del postoperatori, opina que la seva qualitat de vida va “canviar radicalment”. Per això, mostra desacord amb el fet que el sistema continuï trivialitzant intervencions que poden retornar a la vida alguns pacients. “És cert que el meu cirurgià és de cirurgia estètica, però per a mi és una operació de salut i de necessitat”, conclou.