Arreu del món hi ha una generació sencera que aprèn a conviure amb l'assumpció que adquirir un lloc per viure és cada vegada més difícil a causa de l’encariment del cost de la vida, i els anglesos no se’n salven. Keir Starmer, actual primer ministre del Regne Unit, es va instal·lar al número 10 el juliol del 2024, amb la promesa de trencar aquesta situació. Després de dècada i mitja encadenant mandats tories [Partit Conservador del Regne Unit], els britànics van veure en Starmer l'oportunitat de tenir un líder capaç de reanimar un país fortament colpejat per un cúmul de crisis que havien minvat el poder adquisitiu dels seus ciutadans: l’austeritat, el Brexit o la pandèmia, entre d’altres.

Tot i la promesa regeneradora, l’accés a l’habitatge no ha millorat i als britànics només els han calgut dos anys per retirar el seu suport al líder laborista. La imatge actual és preocupant per a la formació socialdemòcrata: les eleccions locals angleses del passat 7 de maig, en les que es votava a 136 ajuntaments dels 317 que conformen Anglaterra, van constatar una sagnia de vots rojos. La mitjana global de tots els municipis mostra que els laboristes han perdut un 19,02% de suport respecte a les eleccions anteriors del 2024. La crisi de l’habitatge explica aquest canvi en el comportament electoral?

Els experts apunten que el diagnòstic no és pas senzill. Francis Ghilès, investigador del CIDOB, comentarista de la BBC i exassessor del govern britànic, alerta que el problema va molt més enllà. La qüestió immobiliària és tan sols una manifestació d’un problema “molt més profund”: “La gent jove no pot avançar”. Aquesta sensació d’estancament també s’observa en el comportament dels votants. Tot i que la ràtio d’assequibilitat de l’habitatge fluctua entre zones més barates i d’altres més cares, els laboristes han perdut suport en pràcticament tots els municipis, inclús els llocs on ara és menys costós obtenir un habitatge.

Les dades mostren que els councils [municipis] on l’habitatge és menys assequible —mesurat a través de la ràtio assequibilitat de l’habitatge que recull anualment l’Office For National Statistics— tendeixen a registrar nivells de suport laborista més baixos en tots dos cicles electorals, tant el 2024 com el 2026. Aquest és el cas de poblacions com Saint Albans, Three Rivers o Tunbridge Wells; i pobles com Hartlepool, Lincoln i Hyndburn representen la situació contrària.

Per una comparació rigorosa, només s’han inclós en l’anàlisi els 67 municipis que han celebrat eleccions el 2026 i el 2024. A més, en ambdós casos s’emparen les ràtios d’assequibilitat de l’habitatge de l’any anterior de les eleccions, amb l'objectiu de reflectir una situació immobiliària que els electors ja han experimentat, a partir de la qual han pogut consolidar la seva opinió política en el moment de votar.
 

La relació estructural entre assequibilitat de l’habitatge i vot als Labour existeix, però és insuficient per explicar el canvi electoral actual, ja que el Partit Laborista no puja on l’habitatge és més problemàtic perquè l’habitatge per si sol “no és el principal eix de competició política”, com remarca Ghilès.

Per comprovar o refutar si la correlació realment existeix, és precís analitzar l’evolució dels últims dos anys d’aquests dos indicadors. Els resultats mostren que no hi ha cap correlació significativa: aquelles zones on comprar o llogar un pis s’ha tornat més asfixiant no són necessàriament aquelles on s’ha penalitzat més al Partit Laborista.
 

Un malestar que ve de lluny

Aquesta aparent contradicció obliga a mirar més enllà del mercat immobiliari. Lucas Font, periodista i antropòleg que actualment treballa com a corresponsal a Londres per El Periódico i la cadena SER, confirma que les eleccions municipals han actuat com a un plebiscit als laboristes i que “s’ha votat més en clau nacional que local”, assegura. Segons el corresponsal, el govern de Starmer ha estat víctima de la seva pròpia ambició al “no poder materialitzar promeses electorals ni millorar les perspectives econòmiques”. De fet, tal com recorda el periodista, Starmer va prometre en campanya electoral la construcció d’1,5 milions d’habitatges nous al llarg de la legislatura que s’encetava. El panorama dos anys més tard és que el govern “no està assolint aquest objectiu”, remarca l’antropòleg.

Tot i això, Font és taxatiu: “És difícil explicar la caiguda del Partit Laborista amb el tema de l’habitatge”. Les arrels de la crisi política actual al Regne Unit tenen un origen molt més anterior que l’arribada de Starmer a Downing Street, segons el corresponsal, i afegeix que aquestes es podrien situar en la crisi financera del 2008. Situar aquesta data com a punt d’inflexió és una premissa compartida per Ghilès, que destaca sobretot el paper de les polítiques d’austeritat per explicar la inestabilitat econòmica actual i el descontentament social que es percep al país: “Els que han pagat aquesta crisi han estat els obrers, no pas els banquers”.

La crisi financera, juntament amb la mala gestió del Brexit són els factors claus per entendre perquè s’ha erosionat la confiança en els partits tradicionals, assenyala Font, que remarca que el càstig electoral ha afectat d’igual manera tant al Partit Laborista com al Partit Conservador, dues institucions que són vistes actualment pels britànics com a perpetuadors del sistema vigent: “Els votants han agrupat laboristes i conservadors en un mateix grup de partits incapaç de satisfer les necessitats de la població”.

Geografies diferents, motius diferents

Les dades dibuixen unes diferències territorials que reforcen aquesta lectura. La variació en el percentatge de vot Labour divergeix considerablement depenent de la zona del país: al sud i l’est d’Anglaterra, la pèrdua és del -16,43%, essent inferior a la mitjana global dels municipis; en canvi, als territoris interiors i al nord, la xifra s’enfila fins a una variació negativa del -23,43% dels vots.

Als councils de les regions del sud i l’est del país, com Cambridge o Southampton, no es constata cap correlació entre l’evolució de l’assequibilitat de l’habitatge i l’evolució del vot laborista en els darrers dos anys. Font aclareix que això no és casual, aquestes regions configuren l’òrbita metropolitana de Londres, i es caracteritzen per ser grans àrees urbanes, amb un “electorat més liberal, de rendes mitjanes i altes”. 

En aquests casos, segons Font, la caiguda del suport al Partit Laborista es deu a algunes decisions geopolítiques del govern Starmer, “com el seu posicionament moderat en la guerra de Gaza o l’enduriment del discurs migratori”. Aquest fet ha conduït al votant a opcions més alternatives o progressistes “com els Verds o candidats independents”.

En els municipis situats a la regió dels Midlands i al Nord, com Burnley o Tameside, les dades tampoc mostren que els laboristes hagin estat especialment castigats en les zones on l’habitatge s’ha encarit més. No obstant, el patró és diferent. Paradoxalment, el Partit Laborista ha patit les davallades més fortes en els councils on l’habitatge s’ha tornat més assequible (excepte el cas de Halton). 

Així doncs, tot i que en termes estadístics la correlació és feble i no permet establir relacions causals, les dades suggereixen que el vot de càstig a aquestes regions tampoc s’explica directament per l’encariment de l’habitatge. En contextos rurals, que són els predominants en aquestes regions, l’accés a un habitatge té un pes electoral menor que altres qüestions vertebradores com l’estat de l’economia i la immigració, “dos eixos que han impulsat el creixement de Reform UK”, remarca Font. 

Reform UK, el gran beneficiari

El principal partit beneficiari de la desconfiança ciutadana envers laboristes i tories és l’extrema dreta de Reform UK. Tal com assegura Font, el suport a aquest partit s’ha d’interpretar com a “un vot de càstig contra el bipartidisme tradicional". Segons l’anàlisi, el creixement dels de Nigel Farage va estretament lligat a la caiguda dels partits tradicionals. Hi ha una correlació inversa evident (-0,40) entre el Partit Laborista i Reform UK, la qual cosa indica que l’extrema dreta aconsegueix més vots allà on el govern Starmer més es desgasta. La tendència s’agreuja encara més amb el Partit Conservador, que té una correlació negativa encara més sagnant (-0,56).

Font assenyala que “davant d’un context de pèrdua de poder adquisitiu i un sistema debilitat, Reform UK apareix per capitalitzar aquest descontentament”. Els anglesos han decidit donar la seva confiança a aquesta alternativa esperant que, aquest cop sí, serveixi perquè el país surti de la paràlisi i comenci a prosperar, apunta l’antropòleg. 

Tot i això, aquesta mirada aparentment optimista i esperançadora amaga una realitat ben diferent. Els ciutadans d’Anglaterra han triat com a salvavides una formació que basa el seu discurs en una “retòrica antiimmigratòria”, alerta Font. Cal recordar, si no, el posicionament implacable del seu propi líder a la BBC l’agost passat: “Només hi ha una manera d’evitar que la gent entri a Regne Unit, i és detenir-la i deportar-la”.