Vox implosiona. El motí per part del sector crític cap a la formació ultra a les Balears és l’últim capítol que exemplifica la crisi interna que pateix el partit. El desviament de fons en direcció a fundacions afins, la imposició de líders sense passar per primàries i el paternalisme de la direcció del partit han estat els ingredients del còctel que, segons els experts consultats pel Diari de Barcelona, ha fet esclatar l’estructura del grup d’ultradreta; ja s’ha endut importants víctimes, amb un clar resultat: el lideratge indiscutible de Santiago Abascal. 

Motí a les Balears

Durant les darreres setmanes, Ignacio Garriga, vicepresident i secretari general, va anunciar la proposta d’expulsió de cinc dels seus set diputats al Parlament balear, membres de la facció crítica. Els amotinats anteriorment havien anunciat l’expulsió del grup parlamentari de la presidenta de Vox a les illes, Patrícia de las Heras, i de l’actual president de la cambra, Gabriel Lesenne, desafiant directament a Abascal. La decisió deixava a l’aire la legislatura, ja que el reglament estableix que l’expulsió d’un diputat del seu grup suposa el seu cessament immediat dels seus càrrecs institucionals, per la qual cosa Le Senne quedava rellevat del seu càrrec.

 A més, els cinc diputats rebels es quedaven amb el control del grup parlamentari i amb els ingressos econòmics, mentre que els dos diputats fidels al seu líder passaven a ser diputats no adscrits sense fons propis i amb escasses possibilitats d’intervenir i presentar propostes.

Indirectament, la crisi esquitxava la presidenta popular Marga Prohens, que depenia del partit d’extrema dreta per tenir majoria. El PP va obtenir 25 escons a les passades eleccions, a cinc de la majoria absoluta. Encara amb la incògnita de poder governar i tirar endavant els pressupostos l’oposició va demanar eleccions. 

Gabriel Le Senne arribant a la reunió de la Mesa del Parlament balear (Cati Caldera, EFE) 

Tanmateix, la setmana passda Vox va donar per tancada la crisi després d’arribar a un acord amb els díscols. En un comunicat el partit va explicar que Le Senne continuarà al seu càrrec, i que tant ell com Patrícia de las Heras tornaran al grup parlamentari. “Les parts afectades ha solucionat els malentesos i han acordat seguir treballant units per complir el compromís adquirit amb els votants de Vox i les mesures encara sense desenvolupar per millorar la vida dels ciutadans de les Balears”, va indicar el partit de Santiago Abascal. 

Les desavinences venen de lluny i es van anar coent a foc lent durant mesos. Les divisions entre l’executiva nacional i els membres de les Illes van facilitar que Prohens formés un govern en solitari, sense representació de Vox dins perquè que la direcció nacional desconfiava de les intencions dels diputats díscols.

El veto d’obtenir una cartera va anar deteriorant les relacions i el primer desafiament es va veure l’octubre passat, quan els diputats es van negar a donar suport a la despesa en els pressupostos de l’any que ve, malgrat les indicacions de la direcció nacional en el sentit contrari. 

Darrere de les animadversions, també hi hauria la qüestió lingüística. L’executiva va demanar que s’emetés un comunicat contra la "tebiesa" de Prohens, però els diputats s'hi van negar i el comunicat el va firmar la presidenta del partit.

Segons Xavier Rius, periodista i escriptor de Vox, el retorn dels ultres que mai van marxar, el detonant va ser que el sector rebel, més ultra encara, “no reconeixia el català”. A les Illes no existeix la immersió lingüística, com a mínim s’educa amb un 50% de català, mentre que els més crítics exigien tota l’educació en castellà. 

Fins 2028, eterna perpetuació

Des de la seva fundació el 2014 fins a 2028 Vox no haurà conegut cap altre líder que Abascal. Tal com explica Rius, l’assemblea va ser un mer tràmit, ja que sense una candidatura alternativa la seva reelecció es va produir sense votar. El president de la formació ha marcat el pas de l’extrema dreta amb puny de ferro que ningú s’ha atrevit a qüestionar obertament.

L'expert en extrema dreta assegura que “es tracta d’una autoproclamació” diferent del que ha passat a altres formacions. Per exemple, en el cas del PP, quan es va fer fora l'exlíder del partit Pablo Casado “el Comitè Executiu Nacional popular va proposar a la militància Núñez Feijóo, que va ser escollit amb un 98,5% de vots per l’assemblea de comissaris”. En canvi, a Vox Abascal “aconsegueix els avals i és nomenat de nou”. 

No obstant això, l’assemblea estava prevista pel març i s’ha avançat al gener amb l’argument d’encarar l’any electoral (Galícia, Euskadi i Parlament Europeu) amb la maquinària renovada, però amb el soroll de fons de la guerra civil entre "l’ànima liberal i la falangista" del partit per disputar-se qui rellevarà Abascal, que continuarà sent president fins al final de la dècada. 

El vessant liberal estava conformat per Iván Espinosa de los Monteros, que va abandonar les seves responsabilitats després de les eleccions generals del 23-J; i la falangista, victoriosa de la pugna, encapçalada per Jorge Buxadé i Ortega Smith, ambdós prèviament vicepresidents. El màxim mandatari del partit davant del panorama ha reformat recentment la cúpula relegant a Buxadé i Smith a simples vocals mentre ha ascendit Ignacio Garriga com a únic vicepresident i secretari general amb l'objectiu d'emmudir les dissonàncies, segons Rius. L'ampliació de vocals a 17 fa palès l'auge dels líders territorials. 

Ara bé, per a Rius, el nomenament de Garriga com a única mà dreta d'Abascal aniria en contra l’article 14 dels estatuts de Vox i respon a que l'actual secretari general és obedient i “un escolanet”. Compaginar el Parlament de Catalunya amb la secretaria general de la formació provoca que “es perdi mitja setmana a Barcelona i no sigui present a l’ambient del Congrés” i, per tant, que de nou “tot quedi en mans del líder suprem”. 

D’altra banda, Rius detalla que “l’obediència cega al líder” causa que molts càrrecs dins del partit acabin “farts del maltractament i les baralles”. Tot i això, l’expert en extrema dreta es desmarca del concepte de guerra civil entre les diferents faccions i exposa que la "falangista no ha guanyat”; prova d'això és que la formació va fer costat al president d'Argentina, Javier Milei, que “de feixista no en té res”.

L'antiga cúpula de Vox al fi de campanya de les eleccions andaluses a Sevilla (Juanjo Martín, EFE)

Així mateix, l’organigrama de Vox es basa en divisions provincials de l’Estat per dibuixar el poder autonòmic i evitar el naixement de baronies dels quatre vicepresidents dels governs de coalició amb el PP: Castella i Lleó, Múrcia, Aragó i País Valencià. Aquesta estratègia que té per objectiu reduir el poder dels grups de parlamentaris a les regions se suma a la de l’elecció d’Abascal i els avals, ja que, tal com enfatitza Rius, en només vint dies de marge era impossible per qualsevol afiliat reunir els més de 3.600 necessaris per competir. Ni tan sols Ortega Smith, únic home que havia sonat per aquesta pugna, es va atrevir a fer el pas.

Paral·lelament, Buxadé va deixar el seu segell a la confecció de les llistes del Congrés i Senat amb la col·locació com a número dos per Madrid de Maria de la Cabeza Solas, mà dreta del seu "peó" Garriga. Cal recordar que els candidats són nomenats pel Comitè Executiu Nacional (CEP), però qui realment mou els fils és el Comitè d’Acció Política (CAP) que es reuneix cada dilluns. Cada decisió depèn del seu permís, “des de comprar una impressora i reunir-se a fer un cafè amb el representant del PP a la regió”, assegura Rius. 

En la mateixa línia es mostra la periodista i politòloga Estefania Molina, que considera que Vox "no sap per on li bufa el vent". Creu que si la formació "mostrés més la seva ala liberal" podria impugnar moltes coses més a nivell econòmic; i provoca que cada cop més la formació "sigui un partit més de nínxol perquè hi ha molta gent que li sedueix l'ideari d'Ayuso a Madrid, sense ser ella del tot liberal". 

Els dissidents

Vox ha hagut d’enfrontar en l’últim cicle electoral l’exeurodiputada Macarena Olona abanderant la dissidència. Al seu llibre Soy Macarena, Olona va acusar el partit de “desviar 11 milions d’euros de diners públics”: set a la fundació Disenso, de la qual Abascal és president vitalici; i quatre a la societat mercantil Tizona, l’empresa de comunicació lligada al partit i fundada per Kiko Méndez-Monasterio i Gabriel Ariza, fill de Julio Ariza, líder d’Intereconomía. 

Davant d’aquestes paraules, el líder de l’extrema dreta es va espolsar les culpes i es va mostrar “tan orgullós” de la tasca de la fundació del partit que va dir que desitjaria poder augmentar aquesta aportació. “Han estat set, si poguéssim 77”, va afirmar Abascal, que va subratllar també que el finançament de la formació està sotmès a auditories independents i al Tribunal de Comptes sense objeccions. 

Santiago Abascal i Macarena Olona a un acte de campanya de les elecciones andaluses (Raúl Caro, EFE)

Per entendre el gènesi de la presidència de Santiago Abascal a la Fundació Disenso cal remuntar-se al 2009. És en aquest any, quan “li ocorren quatre fets: hi ha eleccions al Parlament basc i perd l’escó, abaixa la persiana el seu bar musical, cosa que provoca l’embargament de la casa familiar, i es divorcia de la seva dona”, descriu Rius. En aquest bon punt, “va jurar-se que mai més passaria fam”. 

Des de la seva sortida, Olona ha projectat constantment ombres sobre el finançament de Vox. En una entrevista a Lo de Évole va afirmar que si continués al partit “exigiria que a més dels comptes anuals auditats que s’han presentat, presentin el model 347 de l’Agència Tributària": la declaració que permet conèixer els pagaments fets a tercers superiors a 3.000 euros i on "se solen amagar maldats”, 

Dejemos los comentarios de textos, Señor @Igarrigavaz, vayamos a las matemáticas básicas:

Representan a más de 3.000.000 de españoles que merecen saber dónde han acabado 11.000.000 de dinero público.

Sigan callados y huyendo hacia adelante, cada día que pasa suben los\u2026 https://t.co/a3Si1ckuPa pic.twitter.com/LPIC4O1Lm9

Les acusacions d’Olona no són menors i lliguen amb la realitat. Vox és l’únic partit que va incórrer en donacions no identificades d’entre les 32 declaracions, la comptabilitat de les quals ha analitzat el Tribunal de Comptes a l’últim informe de fiscalització. Segons aquest organisme, la formació va ingressar a través de caixers automàtics 20.601,04 euros el 2018 i 311.947,05 euros el 2019 que van ser registrats com a activitats promocionals. Ara bé, per al Tribunal de Comptes "existeix una incertesa respecte a si part dels ingressos corresponen a donacions i no a la venda de productes", el que vulneraria la llei.

Per allunyar-la del seu protagonisme al Congrés, Olona va ser destinada al Parlament d’Andalusia després de les eleccions autonòmiques, per ordre de la cúpula, amb Abascal al capdavant. L'expert en extrema dreta assenyala que durant la campanya “els comissaris de Madrid li feien la vida impossible perquè sap xerrar amb un foli amb quatre apunts i no portar-ho tot escrit”. 

Una mort anunciada? 

El futur de la formació és incert. Amb la deserció d’Espinosa de los Monteros ha començat l’eclipsi de Vox, segons diuen alguns diaris de conservadors de Madrid, convençuts que s’ha convertit en un obstacle a eliminar com més aviat millor per afavorir la concentració de vot al Partit Popular. Un exemple són les reiterades advertències de Feijóo a l’extrema dreta de no presentar-se a Galícia per revalidar la majoria absoluta dels populars a les eleccions dels 18-F. 

En aquest context, Vox mobilitza en la direcció contrària i contribueix a que el bloc d'esquerres atregui molts joves, dones, catalans i bascos i molts votants desmotivats. Estefania Molina assegura que els mitjans “s’han adonat que és un problema per al PP” i, malgrat que ha estat “una crossa important per consolidar el poder local i autonòmic, a l’àmbit estatal és un obstacle”. Tot i això, les eleccions generals del 23-J van portar al partit ultra un important descens de diputats: de 52 a 33, i de 600.000 vots, una sisena part respecte al 2019. 

Tot plegat, malgrat les crisis, el final de Vox no sembla estar a l’horitzó. Les ombres en el seu finançament, dissidència, manca de democràcia interna i l’adhesió al líder no generen una desmobilització entre els més afins. L’absorció de la formació per part del PP és "naïf". La qüestió catalana, per Molina, “mobilitza molt i hi ha un votant que no tornarà al PP perquè recorda la debilitat de Mariano Rajoy amb l'independentisme”, i un sector del nacionalisme espanyol encara "no troba confiança en els populars”. 

El líder de Vox, Santiago Abascal, a una roda de premsa (Gema García, EFE) 

En la mateixa línia es mostra Rius, que veu com definitives les diferències entre PP i Vox en aspectes com “la llei d’avortament, la llei trans o la unitat d’Espanya” i creu que és improbable la seva tornada des d’on van emergir, el Partit Popular. Vox continuarà existint, sigui “amb 10 o 15 escons”, perquè “Abascal s’ha d'enriquir encara més, sobretot a través de la presidència de la Fundació Disenso”.