- entrevistes -
-
Publicat el 19 de març 2025

L’1 de novembre de 1983, El País publicava una carta al director signada per Miguel Ángel de Lerma, un professor de matemàtiques de 29 anys. En aquesta, Lerma explicava que s’havia assabentat de l’existència d’una associació francesa que s’ocupava dels drets de final de vida de les persones i expressava la seva voluntat de crear d’una organització a l’estat que perseguís aquests mateixos objectius.

Prop de dues-centes persones s’hi van posar en contacte i es van animar a col·laborar. Pocs mesos després, naixia a l'Estat l’Associació pel Dret a Morir Dignament (d'ara endavant DMD), amb l’objectiu últim de reivindicar la nostra sobirania en aquesta etapa del cicle vital.

Quaranta anys després, amb una Creu de Sant Jordi penjada a la paret i amb la certesa de ser la veu d’un agent clau en la consecució de drets com l’eutanàsia o el de rebuig de tractament, Cristina Vallès, la presidenta de DMD a Catalunya, ens obre la porta de la petita seu de l’associació a Portal de l’Àngel. Amb ella parlem de la judicialització dels drets de final de vida, de la mort i, inevitablement, de la vida.


Per què decideixes implicar-te en la lluita per la defensa del dret a una mort digna? 
La meva mare va estar 10 anys amb demència. A l’inici va ser terrible, perquè hi havia moments de clarividència en què ella veia i era conscient del que li estava passant. Però, més endavant, va entrar en un procés de demència molt sever, on va quedar allitada. Abans d’arribar aquí, amb la meva mare mai vaig poder parlar del final de vida. Per tant, em vaig haver d'inventar jo què hagués volgut ella. I va arribar un punt en què vaig veure que el que vivia la meva mare era una situació injusta, tant per ella com pel seu entorn. No era una manera correcta de morir. Així em vaig començar a preocupar pel tema, vaig posar-me en contacte amb l'associació i vaig començar a treballar-hi. 

Per situacions com aquestes defenseu el document de voluntats anticipades, entenc.
Sí. El document de voluntats anticipades és importantíssim, perquè, si no, et deixa totalment en mans dels altres quan tu estàs en una situació impossibilitant. Com més preparat s’estigui, millor per la persona i també per la família. Al capdavall, el final de vida és molt social. La persona ha de poder decidir per si mateixa i és la seva voluntat la que s'ha de respectar, però el que no podem oblidar és que hi ha un entorn i com millor sigui la mort de la persona, millor és el començament de dol i la tristor de qui l’envolta. 


"Com millor sigui la mort de la persona, millor és el començament de dol i la tristor de qui l’envolta"


Enguany heu rebut la Creu de Sant Jordi.
Sí, ens honora moltíssim. Que ens l'atorguessin vol dir que hi ha gratitud per part de la societat cap a les associacions que es preocupen per drets humans d’un moment tan determinat com és el final de vida. Perquè quan parlem de mort no és només el moment de la mort, sobretot és el procés que ens porta aquí el que és important. I és aquest procés el que cal dignificar. D'alguna manera, que ens atorguin la Creu de Sant Jordi significa que socialment qualifiquem tot aquest temps com a temps important.

Per què socialment passem per alt la importància d'aquest moment? 
Perquè és un tema de què rebutgem parlar-ne. Perquè fa por, fa angúnia, i hi ha com una mena d'idea que si en parlem, s'apropa. A part que la societat actual va dirigida cap a la joventut, cap a l'activitat, l'acció, el fer. I el final de vida és més aviat el contrari. És anar desfent, és anar a un moment de serenor, de pau, d'acceptació d'aquest final. 

Al desembre l’associació feia 40 anys. Després d’aquesta trajectòria, quines creus que han estat les vostres majors fites?
No crec que la fita més important sigui l'aprovació de la llei de l’eutanàsia. Per mi, la llei 21/2000 d’autonomia del pacient, la que ens permet rebutjar els tractaments, és el dret de final de vida més rellevant. Perquè l'eutanàsia era necessària, però el 98% de la població no farà servir aquest dret. A banda dels avenços legislatius, cal subratllar la xarxa de col·laboradors que hem sabut teixir aquests anys. Però, per sobre de tot, la major victòria ha estat posar sobre la taula que podem opinar sobre el nostre final de vida, que les persones poden portar els nostres valors fins al final.


"La major victòria ha estat posar sobre la taula que podem opinar sobre el nostre final de vida"


Com definiries què és una mort digna després d'aquests anys amb l'associació? 
Hi ha moltes morts dignes, és una cosa absolutament personal. Però, en general, el que la gent demana als seus documents de voluntats anticipades és no patir de manera innecessària i no fer patir a la família. La tècnica sanitària i mèdica ens ajuda a viure millor i que el moment de la mort s'allunyi. Però, a vegades, allargar molt els últims anys de la nostra vida fa que no siguin biogràfics. Que continuem vivint, però sense relacionar-nos, sense comunicar-ho; que la persona es desdibuixi i només hi quedi patiment. 

Fa tres anys de l'aprovació de la llei de l'eutanàsia. En diverses ocasions heu expressat que aquesta no era la llei que vosaltres hauríeu signat, però que era una llei necessària. Quines mancances té a parer vostre? 
Més que mancances, té alguns punts que són molt interpretatius i que ens han portat, per exemple, a la judicialització de casos. És una llei molt pensada per protegir el professional, cosa que està molt bé. Així i tot, hauria de ser una llei més desmedicalitzada, menys burocratitzada i més flexible en els seus terminis. És diferent, posem pel cas, una persona que té una malaltia neurològica, que sap quin és el seu procés, que algú amb una malaltia oncològica, que potser fa una baixada espectacular en un moment donat i caldria establir terminis més curts per poder portar a terme l'eutanàsia. 


"L'eutanàsia hauria de ser una llei més desmedicalitzada, menys burocratitzada, més flexible en els seus terminis"


En aquest temps de trajectòria la meitat de les sol·licituds d’eutanàsia no han prosperat. Té a veure amb els tempos que menciones?
L'any passat hi va haver 219 sol·licituds i es van portar a terme 94 prestacions. Un 10% de les sol·licituds es van denegar, i certa gent va demanar un ajornament en l’aplicació de la prestació. Després, hi va haver quasi un 30% de persones que van morir abans que se'ls hi apliqués l'eutanàsia. Per això defenso que la llei pugui tenir dues velocitats, que en un moment donat, on es veiés que la mort és imminent, es pogués agilitzar el procés. Cal entendre que en l'eutanàsia no parlem de mort o vida. Parlem de mort o mort. Però de fer-ho en unes condicions que jo escullo o en unes altres que m’imposa la malaltia.

També has parlat de la judicialització dels casos. Recentment, s’ha fet públic que la justícia ha donat llum verda a l’eutanàsia de la Noelia, la jove de 24 anys de la qual el pare va acudir als tribunals contra el seu dret a morir. Com valoreu la notícia? 
Nosaltres celebrem que la resolució judicial reafirmi el dret personal a l’eutanàsia, però encara estem a l’espera de conèixer la sentència completa per poder fer-ne una valoració més acurada. En qualsevol cas, la sentència suposa un pas endavant en la consolidació de l’eutanàsia.


"La sentència de la Noelia suposa un pas endavant en la consolidació de l’eutanàsia"


La llei contempla que un tercer es pugui interposar en la prestació d’aquest servei, com va passar en aquest cas?
En qualsevol procés administratiu pot haver-hi un intent de revocació. I l'eutanàsia és un procés administratiu, no un procés mèdic, i aquí està el problema. En principi, no hi ha tercers autoritzats per poder fer-ho, segons la llei. Però, segons el procés administratiu, sí. És a dir, si tu agafes la llei, és un procés personalíssim, només la persona pot demanar l'eutanàsia i només la persona pot aturar-la. Però si ho agafes dins d'un marc administratiu, que és el que han fet, tens aquesta possibilitat d’interposar-t’hi. Hi ha una resquícia legal a partir del qual es pot fer aquest intent aquesta revocació. 

Quin precedent crea aquest procés? 
Crea la idea que qualsevol persona que es consideri legitimada pot fer aquest intent de revocació. I, clar, què és una persona legitimada? Això no està establert ni per la llei ni per res. Una persona legitimada pot ser el meu pare? La meva cunyada que em té una mania horrible i que creu que voler-se morir és un pecat? Si qualsevol pot dir que està legitimat, encara que després es demostri que no, s'atura el procediment, es posen mesures cautelars, i no es porta a terme l'eutanàsia. En el cas de la Noelia si posen un recurs al Tribunal Constitucional, un altre a l’Europeu… quant de temps haurà d’esperar la resolució? Crea un precedent horrorós, posa una bomba a la línia de flotació de la llei. 

Dieu que es tracta d’un abús de dret. 
Tant Vox com PP van votar en contra de la llei. No volien que sortís, però va sortir per majoria en el Congrés. La majoria de població de l'estat espanyol, un 87%, hi estava d'acord. És un abús de llei perquè estan buscant les esquerdes possibles per saltar-se-la. Creiem que, en aquest cas, el que no s'ha pogut portar a terme de manera democràtica, s'està portant a través dels tribunals. No estan buscant el benefici de la noia, sinó aturar la llei. 


"El que no s'ha pogut portar a terme de manera democràtica, s'està portant a través dels tribunals"


La llei de l'eutanàsia contempla “malalties incurables”, però també “patiment greu”. Quin procés se segueix en aquests casos? 
Quan parlem de patiment greu no ens referim només a una malaltia mental, a casos com el de Ramon Sampedro, per exemple. En els casos de gent amb malaltia mental que demana l'eutanàsia, es fa tot el procés com en la resta de casos, però en aquest hi ha d'haver un psiquiatre. Hi ha d’haver una reflexió més exhaustiva sobre el perquè, el com... Hi ha d'haver un temps de tractament previ.  Així com amb altres malalties no es demana, amb una malaltia mental, sí. 

No es diferencia entre malalties, llavors.
Exacte, la llei no discrimina entre malalties. Me'n recordo d’un senyor concret, que tenia una depressió des de feia 25 anys, que ja havia fet tots els tractaments possibles, tenia tots els informes mèdics, i quan va sortir la possibilitat de l'eutanàsia, s'hi va acollir. Aquest senyor no volia suïcidar-se, perquè no volia perjudicar la seva família. Començar un dol a partir d'un suïcidi és molt complicat i si el dol és a partir d'una mort com una eutanàsia, és molt més senzill. 

Hi ha infants que pateixen malalties o tenen patiment greu crònic impossibilitant. Com queda recollit el dret dels infants a una mort digna? 
Hi ha alguns països on ells poden directament demanar una eutanàsia, sempre amb el vistiplau de la llei i dels pares, perquè són ells qui ho poden demanar. A l'Estat els infants no tenen reconegut aquest dret, ni tampoc la possibilitat d’emplenar un document de voluntats anticipades. Tot i que hi ha comunitats en què a partir dels 16 anys es pot fer, a Catalunya és a partir dels 18. Quan es va elaborar la llei, es va pensar molt en què no se li poguessin plantejar determinats atacs per intentar invalidar-la, perquè sabien que n’hi hauria. 

En les vostres finalitats, expliqueu que treballeu per superar el tabú de la mort, desenvolupant una pedagogia de la bona mort. En què es tradueix això? 
En què s’ha d’incloure dins de tots els currículums educatius, no només de l'escola, també de la facultat de Medicina. Perquè no se’n parla i, clar, llavors ens trobem que per la majoria dels metges, la seva finalitat és curar i no contemplen com a finalitat acompanyar un final de vida. Sempre hi ha una quimioteràpia més, un avenç més… Pel que fa a les escoles, creiem que hauria d'estar inclòs en els currículums com a eix transversal, adequant-ho a cada edat. Això vol dir que si a P3 troben un caragol mort, s'hauria de dir que el caragol s'ha mort, no que s'ha adormit. La mort és una cosa dins del cicle de vida i s'ha de normalitzar. 

Què comportaria aquest canvi de paradigma?
Ajudaria que el final de vida deixés de ser un tabú, és que no en parlem ni amb les famílies. Hi ha molts nens i nenes que els avis no se'ls moren, desapareixen. Perquè un avi es posa malalt, se'n va a la residència, se'n va a l'hospital, es mor i el nen ja no el torna a veure. No l'ha vist ni a la residència ni a l'enterrament perquè no l'hi han deixat anar. Això és terrible, perquè és començar uns dols sense informació. Han de saber que aquesta persona no tornarà, han d’entendre què vol dir la mort. 


"Hi ha molts nens i nenes que els avis no se'ls moren, desapareixen"


Després de tants anys en l’associació, com veus el teu propi final de vida? 
L’experiència m’ha ajudat molt a afrontar-ho. Haver vist eutanàsies i haver vist com la gent marxava amb tanta tranquil·litat i sent un moment tan bonic… teníem una sòcia que patia ELA i va decidir recórrer a l’eutanàsia abans de perdre la parla. Ens va convidar a mi i a la presidenta de l’associació de l’ELA, juntament amb la seva família. Va ser molt maco. Els seus éssers estimats estaven acompanyant-la, acariciant-la. Li deien: “que tinguis un bon viatge, mama. Ha sigut un plaer poder-te conèixer”. I ella va estar somrient fins al final. Van ser 7 minuts, i ja està. 

De fet, reivindiqueu que “l’eutanàsia allarga vides”.
L’eutanàsia dona molta tranquil·litat i, sí, allarga vides. Perquè abans una ELA, per exemple, portava molta gent a avançar el moment de la seva mort. Pel fet que havien de poder demostrar que ells sols decidien morir i es prenien la medicació, per no implicar a ningú. En el cas de la María José Carrasco, el seu home d’entrada va ser imputat, per exemple. Així que sí, la llei d'eutanàsia allarga vides. 


"L’eutanàsia dona molta tranquil·litat i, sí, allarga vides"


Què diries a les persones que s’oposen el dret d'una mort digna?
Que és una llàstima que no tinguin la compassió necessària per respectar-ho. O que no tinguin la compassió per veure que aquella persona està patint i que vol posar fi a la seva vida d'una manera determinada, és també una qüestió de saber deixar anar. I és que al final estem parlant d'un dret, no estem parlant d'una obligació, t’hi pots acollir o no.

Transformació en primera persona
Aquesta entrevista s'ha realitzat en el marc de col·laboració entre el Diari de Barcelona i l'Observatori per a la Transformació Social, una comunitat oberta de persones, organitzacions, empreses i entitats que treballen per la cohesió i el canvi social.

L'OTS impulsa el debat, la reflexió i el coneixement, donant veu a diferents opinions i apostant per una mirada cap al futur. Dins d'aquesta col·laboració, el Diari de Barcelona i l'OTS treballen conjuntament amb entitats i persones referents per promoure la sensibilització sobre qüestions socials, fomentant espais de diàleg transformadors que visibilitzen els reptes actuals.
— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —