Confesso que vaig començar Culpa Vuestra (Montena, 2025) sabent perfectament què em trobaria. No esperava una gran revolució literària ni una història completament nova. Feia anys que havia deixat enrere la trilogia Culpables i no estava segura que la Noah i el Nick necessitessin una nova història. Però també volia comprovar si aquells personatges que havien enganxat a milions de lectors continuaven tenint la mateixa capacitat de fer-nos passar pàgines sense adonar-nos-en. I Mercedes Ron (Buenos Aires, 1993) ho ha tornat a aconseguir. 

Després de tancar la trilogia Culpables, molts lectors consideraven, com jo, que la història dels seus protagonistes ja havia dit tot el que havia de dir. La saga havia tingut un final, els personatges havien completat el seu recorregut i semblava que no quedaven interrogants per resoldre. Per això, l'anunci d'una quarta entrega va despertar una barreja d'entusiasme, nostàlgia i escepticisme. Era realment necessari tornar a obrir una història que ja s'havia acomiadat dels seus lectors?

El retorn d'una saga que semblava haver-se acabat

La resposta dependrà molt de què busqui cadascú en aquesta lectura. Si el que s'espera és una reinvenció de la saga o un gir radical en la manera d'escriure de Mercedes Ron, probablement Culpa Vuestra no complirà les expectatives. Però si el que es busca és retrobar-se amb uns personatges que van marcar tota una etapa lectora, la novel·la fa exactament el que promet.

La història reprèn la vida de la Noah i en Nick anys després dels esdeveniments de la trilogia original. Ja no són els adolescents impulsius que vivien atrapats entre la passió, els secrets i les discussions constants. Ara estan casats, tenen un fill i intenten construir una vida adulta mentre fan front als reptes quotidians d'una família. És precisament aquest canvi d'etapa el que diferencia aquesta entrega de les anteriors, perquè el conflicte ja no gira únicament al voltant de l'enamorament i s’endinsa en la complexitat de mantenir una relació quan la vida adulta i les seves responsabilitats passen a primer pla.

Feia anys que havia deixat enrere la trilogia Culpables i no estava segura que la Noah i el Nick necessitessin una nova història.

La primera part del llibre és un llarg epíleg. Mercedes Ron dedica moltes pàgines a mostrar la boda, la lluna de mel, la dinàmica familiar i el dia a dia dels protagonistes. És una aposta arriscada perquè el ritme és notablement més pausat que en les novel·les anteriors i, durant alguns moments, sembla que la trama avanci més per la força de la nostàlgia que no pas per una necessitat narrativa real. Tot i això, també té el seu encant. Veure en Nick i la Noah com a pares, observant com han canviat, o com de vegades continuen exactament iguals, resulta atractiu per als lectors que els han seguit durant anys.

Entre l'epíleg i la vida adulta de la Noah i en Nick

Un dels aspectes més interessants del llibre és precisament aquesta maduresa aparent dels personatges. La Noah ja no és aquella adolescent impulsiva que actuava abans de pensar. O almenys intenta no ser-ho. La maternitat, les inseguretats i la responsabilitat de protegir la seva família aporten noves capes a un personatge que continua cometent errors, però des d'un lloc diferent. En Nick, per la seva banda, manté bona part de la intensitat que l'ha caracteritzat sempre, però mostra una versió més vulnerable i reflexiva de si mateix. La seva relació encara és tempestuosa, però també és més conscient de les conseqüències de cada decisió. 

Ara bé, seria poc honest afirmar que Culpa Vuestra abandona els elements que han fet de la saga un fenomen juvenil. A mesura que avança la novel·la, Ron recupera la fórmula que tan bé domina, com són els secrets, malentesos, girs inesperats, tensions familiars i conflictes que posen a prova la parella. Alguns lectors hi veuran una repetició de dinàmiques conegudes i d'altres, simplement, allò que esperaven trobar quan van decidir tornar a aquest univers.

La fórmula que encara funciona

De fet, una de les grans virtuts de l'autora continua sent la seva capacitat per convertir qualsevol escena en una lectura compulsiva. Potser la trama no sempre és sorprenent i alguns conflictes resulten previsibles, però és difícil negar que el llibre es llegeix amb una facilitat extraordinària. 

També és inevitable parlar de la relació entre la Noah i en Nick, probablement un dels aspectes més debatuts de tota la saga. Amb els anys, moltes lectores han revisat críticament alguns dels comportaments que la sèrie presentava com a romàntics. Culpa Vuestra no ignora del tot aquesta qüestió, però tampoc pretén convertir-se en una revisió profunda dels seus personatges. La novel·la assumeix qui són, amb totes les seves contradiccions, i deixa que sigui el lector qui decideixi com interpretar-les.

Potser per això el llibre té més sentit quan s'entén com un retrobament que no pas com una continuació imprescindible. No hi ha la mateixa intensitat de descoberta que a Culpa Mía, ni tampoc la sensació de novetat que acostumen a tenir els primers llibres. El que hi ha és la possibilitat de passar unes hores amb personatges que formen part de l'imaginari lector de tota una generació que va créixer entre Wattpad, les novel·les romàntiques juvenils i les històries d'amor impossibles.

Llegir Culpa Vuestra és com revisar fotografies antigues, on saps que el passat no era tan perfecte com el recordes, però això no impedeix que t’emocionis en retrobar-t’hi.

Perquè, al capdavall, Culpa Vuestra és també un exercici de nostàlgia, per als personatges i per als mateixos lectors. Llegir-lo implica recordar aquella època en què la Noah i el Nick dels llibres (que no les pel·lícules) ocupaven les converses a les xarxes socials, les recomanacions entre amigues i les hores robades sota els llençols per acabar un capítol més abans de dormir.

Potser la història no necessitava una quarta entrega i alguns dels conflictes podrien haver-se quedat en el passat. Però hi ha llibres que no es llegeixen buscant originalitat o transcendència, sinó emocions, i Mercedes Ron continua demostrant que té el talent de fer que els seus personatges, encara que coneguts i previsibles, continuïn generant-les. Llegir Culpa Vuestra és com revisar fotografies antigues —i les que vivim envoltades de nostàlgia m'entendreu—, on saps que el passat no era tan perfecte com el recordes, però això no impedeix que t’emocionis en retrobar-t’hi.