'El culte a la bellesa': la construcció del cànon estètic - Diari de Barcelona
Fins al 8 de novembre
'El culte a la bellesa': la construcció del cànon estètic
El CCCB reivindica els cossos fora de la norma i amplia la mirada
Què és la bellesa i per què ens obsessiona tant? Aquesta és una de les moltes preguntes que aborda l’exposició El culte a la bellesa, instal·lada fins al 8 de novembre al CCCB. El projecte de Janice Li se centra a mostrar l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història i analitza la manera en què s’han anat construint els cànons estètics. Explora el paper de l’art, la societat, la política, la religió i fins i tot de la ciència en l’elaboració del que es considera bell. A més a més, dins del context estètic del segle XXI, apareix la indústria de la cosmètica, el disseny i la comercialització de diversos productes farmacèutics.
La mostra, adaptada per Blanca Arias i Júlia Llull, és un diàleg entre obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per tractar temes com el gènere, la raça o l’estatus. S'hi inclouen obres d’artistes com William Hogarth, Juno Calypso, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita o Sandra Gamarra, entre d’altres, que es reparteixen en les tres parts que conformen l’exhibició.
A la primera es tracta el mite de la bellesa, sobre com sempre ha existit un cànon de bellesa, però aquest ha anat canviant, des de l’antiguitat fins als nostres dies. Unes recreacions de dues escultures gregues, que representen l’ideal clàssic de bellesa, obren l’exposició. Simbolitzen els estàndards estètics basats en regles estrictes de proporció i geometria, unes proporcions que es van universalitzar a Occident, sobretot a partir del Renaixement, arran de la fascinació pel passat clàssic. Això va consolidar l’ideal de cos masculí i femení considerat com a "perfecte".
Tot seguit, trobem les formes alternatives de bellesa que van existir al mateix temps que els grecs: com, per exemple, les venus "impúdiques" prehistòriques —no eren considerades com a púdiques perquè no representaven allò bell segons el cànon eurocèntric establert—, escultures egípcies… Al costat d’aquestes figures, hi apareix una composició de fotografies contemporànies de perfils variats, amb un vídeo situat al centre. Es tracta de l'Aitana, la primera influenciadora feta amb IA. Aquesta es mostra parlant sobre la bellesa i exposa una reflexió molt interessant sobre el que és estètic en l'actualitat; fins i tot ella, que és la perfecció segons el cànon, se sent buida.
Més endavant, en aquesta primera part, es parla de la relació que hi ha hagut entre la bellesa i la virtut, com aquesta última qualitat ha estat directament associada al que és maco, com bé mostra l’expressió italiana Bello e buono! ('bell i virtuós'). Aquesta frase reflecteix la creença que la bellesa exterior està estretament vinculada a les qualitats internes. Per concloure el primer apartat, es mostren diferents formes de dissidència a la concepció que hem heretat de bellesa. Es tracta, al cap i a la fi, d’una reivindicació d’aquells cossos exclosos de la norma establerta, en què tot el que era diferent era considerat “exòtic” i no veritablement bell. Destaquen obres com les gitanes d'Isidre Nonell que es comparen amb fotografies de Colita, que va retractar la comunitat gitana de Barcelona dels anys 60. També apareix un vídeo de Josephine Baker, l'artista negra que va transformar la indústria de la bellesa a la dècada dels 30, que fins i tot va influir en la fabricació d'un producte estètic per enfosquir la pell, que ha perdurat fins avui amb la tendència del bronzejat.
La segona part de la mostra parla sobre la indústria de l’autoimatge i de com en el segle XX la comercialització massiva de productes de bellesa va començar a marcar el cànon estètic. D’aquesta manera, es mostren obres que ensenyen l'origen de la utilització de tecnologies i materials en els productes de bellesa, que es remunten als temps egipcis. Es mostra l’evolució d’aquestes tècniques i com s’han anat transformant en l’actualitat en procediments quirúrgics i productes farmacèutics.
Tanmateix, també al segle XX, apareixen nines com la Barbie, joguines que han funcionat com un primer manual d’aprenentatge sobre què significa la bellesa i la creació de l'autoimatge. És una reflexió de com ens eduquen a través d’aquestes joguines, com ensenyen des de ben petits el que és maco i el que no ho és. D’altra banda, també hi ha imatges de campanyes publicitàries masculines, que també han definit els cànons estètics dels homes. D’aquesta part, és interessant mencionar una instal·lació multimèdia que consisteix en un espai fosc, amb música de fons i ple de pantalles. La idea de Xcessive Aesthetics és que aquest espai recreï l’experiència d’un lavabo d’una discoteca, un lloc on persones desconegudes confien entre elles i retoquen la seva imatge. En comptes de miralls hi ha tres pantalles grans amb vídeos de TikTok on van apareixent diversos perfils de dones maquillant-se. Aquesta peça explora la cultura contemporània de la bellesa, sobretot l’impacte de les xarxes socials i de les noves tecnologies.
Com a tancament, l’exhibició parla sobre la bellesa de la carn i com es desborda el cànon en l’actualitat. Les obres posen de manifest el canvi de la bellesa, del cànon i de com la relació entre norma i subversió està marcada pel conflicte. És a dir, tot allò no considerat com a bell és conflictiu. Més concretament, se centra en el cos, perquè desborda les fronteres establertes pel cànon. La pell, els cabells i la carn, estan en constant canvi, i són diversos, celebren la diferència enfront de la uniformitat. Per tant, qüestionen la concepció que hem heretat sobre la bellesa basada en un estàndard únic.
Les obres d’aquesta darrera part parlen sobre la pell, on comença el nostre cos, on maquillem i juguem amb els seus límits, però que, en realitat, és un espai de vida, memòria i revolució que cal recuperar en l’actualitat davant de les modificacions estètiques vigents. És vital mencionar l’obra de Leila Goiria i Núria Estremera, Performing Femininity II, una peça performàtica que pretén fer visibles i posar en dubte les pràctiques imposades pels cànons estètics femenins; filtres d’Instagram, operacions estètiques… Les imatges mostren una posada en escena crua, freda, gairebé robòtica; aquesta és la intenció de les artistes, trencar amb la romantització de la recerca d’aquest tipus de bellesa. Volen assenyalar les estructures de poder que contribueixen i perpetuen aquestes pràctiques basades en arribar a un ideal estètic concret.
També, és interessant mencionar la instal·lació de Makeupbrutalism d’Eszter Magyar, una exmaquilladora que va elaborar aquesta obra el 2023. Aquest muntatge consisteix en una composició d’imatges reivindicatives i a sobre un mirall que té escrit amb pintallavis “I’ve mistaken social pressure with self expression”. L’obra convida a qüestionar-nos les nostres creences, a enfrontar-nos amb nosaltres mateixos i a destapar les capes de la indústria de la bellesa.
En definitiva, El culte a la bellesa defensa un nou espai que convida a definir els nostres propis contorns i a imaginar altres maneres d’habitar el cos, amb alegria, desmesura i llibertats. L’exposició esdevé, sens dubte, una mostra que parla de bellesa, però va més enllà. És interseccional, es parla de gènere, de classe, de raça, d'estatus social… És una genealogia de la concepció i cerca de la bellesa, que permet entendre'ns a nosaltres mateixos i poder avançar en un món en què els horitzons són molt més amplis del que ens havien fet pensar. Es tracta d'un conjunt immens d'obres de períodes històrics diferents que dialoguen entre elles i permeten a l'espectador fer-se una idea pròpia sobre el que és la bellesa perquè, com ensenya l'exposició, la bellesa no és una definició tancada en si mateixa.
