"Durant els meus primers dies com a director, vaig trobar-me les finestres del meu despatx rebentades a pedrades." Així descriu Régis Marques Ribeiro l'estat en què es va trobar l'escola Parque dos Sonhos, a São Paulo, quan en va assumir la direcció el 2016. Deu anys després, aquell mateix centre s'ha convertit en una de les sis escoles guardonades amb el World's Best School Prize, de T4 Education, un recorregut que Ribeiro va compartir a la sisena edició del Mutare Educació.

L'Antiga Fàbrica Estrella Damm va acollir el passat 1 de juliol aquesta jornada anual, impulsada per la Fundació Carulla, per tal de reivindicar les arts i la cultura com a mitjans per transformar el sistema educatiu. Sota el lema “Pròxima estació... esperança”, la trobada va reunir docents, artistes i professionals de l'àmbit educatiu per reflexionar sobre com millorar els espais d'aprenentatge en un context marcat per la complexitat creixent dels centres educatius i la precarització dels seus professors. 

Així doncs, la intervenció de Ribeiro —en conversa amb Mariana Dornelles—  durant l’acte central es va convertir en el fil conductor d'una jornada que també va donar veu a projectes catalans de filosofia similar, a més de tallers per explorar diverses metodologies artístiques per aplicar a les aules. 

“Parque dos Pesadelos”

Quan Ribeiro va assumir la direcció del centre, l'any 2016, l'escola vivia una situació límit. Situada al barri de Bolsão (Cubatão, Brasil), Parque dos Sonhos havia passat de sis-cents alumnes a només cent setze. El tràfic de drogues, els robatoris i els episodis de violència eren habituals a una escola que la gent havia començat a anomenar, en un sardònic joc de paraules, parc dels malsons: "Un any abans que jo arribés, al 2015, havien robat els 40 ordinadors portàtils que hi havia a l'escola", il·lustra Ribeiro. Els actes de vandalisme i violència a l'escola, afegeix, "eren constants". 

Per revertir la situació, i lluny d’aplicar polítiques més estrictes o constrictives, el nou director va optar per liderar donant exemple: “Al principi faltava la cuinera, i cuinava jo mateix; quan no hi havia personal de neteja, feia els lavabos al costat de la resta de treballadors”.

Paral·lelament, la manca de recursos el va portar a enviar cent trenta-cinc cartes per correu postal a empreses brasileres. Una d'elles va arribar a Itaú Social, que va acabar finançant la rehabilitació del centre i el mural de grafiti que avui identifica l'escola com un espai de convivència. "Vam passar de rebre entre tres-cents i cinc-cents reals cada sis mesos a rebre'n cent mil" relata Ribeiro.

La transformació, però, també va passar per reforçar el vincle amb les famílies. Amb el projecte L'escola va a casa teva, els docents van començar a visitar els alumnes als seus domicilis amb la condició de no per parlar de qualificacions o de disciplina; sinó per conèixer les seves realitats i construir una relació de confiança amb les seves famílies.

“Va ser idea d’uns professors del centre, que ho havien vist a una pel·lícula” explica Ribeiro, entre riures. El director també va instaurar els dinars compartits amb els estudiants i les assemblees obertes, dos espais que van permetre sentir les veus dels estudiants que “mai ningú no havia tingut en compte”.

Amb aquest canvi d’òptica, la millora no va trigar en arribar: en menys de deu anys, l'escola ha passat dels 116 alumnes del 2016 a una comunitat que, al llarg del 2026, preveu arribar als 1.200 estudiants.

El centre ha desenvolupat més de quaranta projectes educatius, entre els quals destaca un programa de patinatge artístic que ha format campions mundials, i ha millorat prop d'un 50% els resultats de les proves oficials del sistema educatiu de l'estat de São Paulo. Per a Ribeiro, però, aquestes xifres són una conseqüència, que no causa, d'una transformació “molt més profunda basada en el respecte, la confiança i el sentiment de pertinença”. 

L’esperança, també en català

Tot i que el cas brasiler va vertebrar la jornada, l’experiència del Parque dos Sonhos també va servir per connectar amb diverses iniciatives impulsades a Catalunya que comparteixen aquesta mateixa concepció de l'educació i aspiren a una transformació social similar. Projectes com Noves Narratives, de la Cooperativa Miceli, van mostrar com la creació artística pot esdevenir una eina perquè els joves migrants construeixin relats propis i reforcin el seu vincle amb el territori.

En una línia similar, el Projecte Migracions va presentar el treball fet amb el Museu d'Història de la Immigració de Catalunya per recuperar les memòries migratòries del barri a través de peces audiovisuals. La companyia WeColorMusic, per la seva banda, va avançar fragments de JANA, un musical inspirat en una història basada en fets reals que convida a repensar la discapacitat i la construcció de la identitat.

La cirereta de la diada, però, van ser els diversos tallers participatius en què els assistents van experimentar metodologies artístiques per poder aplicar a les aules. Les sessions, centrades en el teatre, la música, la fotografia o la creació col·lectiva, van traslladar a la pràctica moltes de les idees que havien aflorat durant el matí: la importància de construir esperança a les aules i, sobretot, el goig que pot generar fer-ho a través de l’art i la cultura.