La tardor ha entrat de cop i volta, sense demanar permís i carregada d’incertesa. Les eleccions avançades, el retorn de Puigdemont, les pluges torrencials i una crisi que sembla no tenir sortida, han marcat un inici d’octubre molt mogut per a tots els catalans. Tanmateix, enmig de tot aquest soroll, el futbol ha tornat a funcionar com un parèntesi col·lectiu.

Tocar fons

26 de maig de 2016. MetLife Stadium, Nova Jersey. Messi acaba d’enviar el seu penal per sobre el travesser. Xile es proclama campiona, per segona vegada consecutiva, de la Copa Amèrica, després de derrotar a Argentina en les dues finals. Dos anys abans, a Maracanà, el de Rosario ja havia patit el cop més dur de la seva carrera quan un gol de Mario Götze a la pròrroga li arrabassava el somni d'aconseguir la tercera estrella. Aquella nit de primavera de 2016, exhaust i capcot, després de tant intentar-ho, Messi apareixia a la zona mixta i anunciava la seva retirada de la selecció. Deu anys més tard, la resta és història. 

Etapa daurada

Com si fos una carambola del destí, al mateix estadi on Messi va patir el cop més dur de la seva carrera, es treia finalment l’espina amb la selecció. Després d’una Copa Amèrica freda i sense públic, en plena pandèmia de la COVID-19, el de Rosario aixecava a Maracanà el seu primer títol amb l’absoluta argentina. En una final molt disputada contra la gegant Brasil i amb un Neymar gairebé imparable, els de Scaloni van fer un exercici de resistència per endur-se el títol per la mínima. Messi es treia, per fi, un pes enorme de sobre.

De la mà d’un Messi que jugava alliberat de la pressió i d’un Scaloni amb les idees molt clares, l'èxit era només qüestió de temps. Arribava el Mundial de Qatar 2022, un dels més atípics de la història: en ple hivern i la gent seguint els partits des de la feina, la universitat o l’escola. Entre mantes i hores mortes, el torneig va avançar fins al 18 de desembre de 2022, el dia en què el món es va paralitzar davant, probablement, de la millor final de la història dels mundials.

Aquell 18 de desembre es va aturar el temps. Argentina contra França, França contra Argentina. El futbol li devia una gran nit a Messi, i així va ser. Sota les estrelles de Qatar, va tocar el cel i va aixecar la tan anhelada Copa del Món. Curiosament, ho va fer també des dels 11 metres. Des d'un punt de penal que semblava haver estat maleït durant tota la seva carrera. Aquells 11 metres que s’havien interposat entre ell i tot el que havia desitjat amb l'Albiceleste. Els mateixos metres que un dia el van fer abandonar eren els que el feien tocar el cel. Ja se sap que la vida sempre ofereix la seva revenja. La nova estrella a la samarreta situava definitivament Messi al costat de Maradona. Portar la copa a Buenos Aires li va atorgar la immortalitat i, per fi, tot i que feia molts anys que ho demostrava, els mateixos argentins admetien que ja seia a la mateixa taula del Pelusa.

Els títols es van anar acumulant i, dos anys més tard, es tornaven a proclamar campions de la Copa Amèrica. L’últim ball va arribar aquest estiu a Mèxic, Canadà i els Estats Units. S'hi presentava una selecció argentina envoltada de dubtes, ja que tot depenia de l’estat físic del 10. Amb trenta-nou anys i jugant en una lliga menor com la MLS, els seus detractors no hi tenien moltes esperances. Messi era l’única bala si Argentina volia aspirar a repetir una fita històrica. I com fa sempre el considerat millor jugador de la història, es va carregar l’equip a l’esquena. Amb una actuació memorable i demostrant que l’edat és tan sols un número, va signar un torneig que ni els seus majors admiradors podien esperar. Els seus 8 gols i 4 assistències en només 8 partits van portar a una Argentina, pobra en el joc, fins a la final. Allà es va veure les cares amb la millor selecció del torneig fins al moment: Espanya. Amb una superioritat aclaparadora, la Roja es va endur la copa cap a la península. Aquest cop, però, a diferència de Maracanà 2014, amb el xiulet final no es va veure un Messi desesperat. La seva cara era de tristesa aparent, però era la cara d'algú que ja ho havia aconseguit tot, de qui continuava jugant per pur amor a l’esport. Aquella imatge es va viure com un adeu anticipat de la llegenda. 

L’adeu al Monumental

Com he anunciat a l'inici, la tardor s'ha instal·lat sense avís previ i plena de dubtes, però almenys, pels amants del futbol, la matinada d'avui ha sigut un punt i coma dins d’una setmana convulsa. Noranta minuts en què el temps s'ha aturat per jugar a un altre ritme. Argentina paralitzada, i mitja Barcelona també. Milions de persones davant la televisió, seguint un partit on el resultat era el menys rellevant. Enmig d’una expectació digna de la seva figura, Lionel Andrés Messi ha jugat l’últim partit amb la selecció argentina davant Benín.

Messi saltava aquesta matinada a la gespa del Monumental, ple de gom a gom, agafat de la mà dels seus fills. Els focs artificials, la samarreta gegant amb el número 10 i el missatge “GRACIAS”, donaven a entendre que no anava a ser un amistós normal. Tot feia preveure un espectacle a l'altura del mite. Al minut 10, l’àrbitre ha aturat el partit i tots els presents, i probablement tota Argentina, s’han fos en una ovació generalitzada cap al qui, per a molts, és el millor jugador de tots els temps. Companys i rivals han aplaudit i abraçat l’exblaugrana.  

El partit ha sigut un calc del qual es va viure al mundial: Messi i deu més, aquest cop, però molt més justificat. Tothom buscava el 10, tothom buscava Messi, que ha marxat al descans amb la mel als llavis després de desaprofitar dues ocasions clares.

La festa no s'havia cancel·lat, només estava esperant que el geni fes anar la làmpada. I així ha estat. Dos minuts després de la represa, Leo ha servit un córner que Otamendi, qui també es retirava de la selecció, ha enviat al fons de la xarxa. L’espectacle continuava i, al minut 60, com una carambola estranya entre el passat i el present, Messi li ha cedit la pilota al jove esquerrà hispanoargentí Nico Paz, qui des de la frontal i al més pur estil de Lionel la clavava a la porteria. 

La cirereta del pastís ha arribat, un cop més, des del punt que més li ha costat al llarg de la seva carrera: els 11 metres. Com no podia ser d’una altra manera, Messi ha tancat l'etapa a la selecció argentina del mateix mode amb el qual va tocar el cel a Doha i va caure a Nova Jersey, des del punt de penal.  Amb un cop sec i superant al porter ha col·locat la pilota directament a l'escaire. Titulars i suplents han celebrat el gol junts, abraçats i saltant. D'aquesta manera, tothom s'ha oblidat dels seus problemes per unes hores. I és que, com sol dir-se, el futbol és la cosa més important de les coses menys importants.