La Sala Ovidi Montllor s’omplia de gom a gom abans que s’apaguessin els llums. A l’escenari, entre les cortines mig obertes, ja s’hi endevinava una crinolina vermella, quieta, com esperant. Dos minuts abans de començar, algú la desplaçava cap al fons. Aquell gest, mínim i gairebé imperceptible, ja anunciava el que vindria: una hora i mitja en què cada objecte, cada llum i cada silenci tindrien un pes específic.

Le Début neix d’una pregunta que Aleix Colomer es feia a si mateix: què queda al cos després de les primeres vegades? El coreògraf ho explica al programa de mà de l’espectacle: es trobava "en un moment vital de trànsit, d’inestabilitat, en el qual les coses canvien ràpid i res no sembla del tot segur", i va sentir la necessitat d’aturar-se i fer memòria, "no des de la nostàlgia solemne, sinó des del cos: des del record imprecís, l’humor involuntari i el gest incomplet", escriu. La peça pren com a far una idea de Rainer Maria Rilke —que tot el terror de la vida potser no és res més que una nostàlgia del primer instant— i la converteix en matèria de dansa. 

Els primers moviments ja ho deixen clar. Una ballarina apareix sota un feix de llum que surt del terra; un ballarí s’hi acosta t i tot el que fan sembla quedar suspès, com si lluitessin contra el temps mateix. És la imatge inicial d’un espectacle construït a base de bucles: paraules que es repeteixen ("Tothom", "Per què?", "L’amor"), gestos que tornen, ecos que no acaben de desaparèixer. En un moment donat, el llum salta cap a la platea i una de les intèrprets, amb un to sarcàstic, llança una frase que sacseja la sala: "Segurament, ja esteu pensant quan sortireu del teatre", diu. La ironia, lluny de trencar l’emoció, l’aguditza.

Una ballarina, sota un feix de llum que emergeix del terra, obre l'espectacle de 'Le Début' a la Sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors. Foto: Festival Grec

Hi ha una escena, a mitja peça, d’un to completament diferent: entra un noi amb una draisina, un altre arrossega una capsa gegant, apareixen globus. L’estètica de circ, els sorolls i les ganyotes exagerades, converteixen el record en joc. És la infància recuperada amb humor, gairebé amb tendresa maldestra, tal com Colomer descriu al programa: "el primer petó maldestre, la inseguretat d’un missatge mai enviat". Quan un dels globus esclata, la festa s’atura de sobte i comença un cant coral, cada cop més frenètic, fins que dos ballarins es fan un petó davant la sorpresa del públic. Sona L’amour, c’est comme une cigarette, de Sylvie Vartan, i el que semblava un joc es converteix, per un instant, en la representació nua d’un primer amor.

Els dos ballarins, després del petó que sorprèn el públic, ballen un duo enmig d'una pluja de confeti. Foto: Festival Grec

L’exigència tècnica de la peça és, en tot moment, evident. Hi ha un passatge de ritme gairebé tecno on els sis intèrprets —Imke Sajile Guerra Robelló, Lucía Moraleda Pérez, Andrea Muñoz Páez, Pau Barreda Llorens, Lucas de Sousa Carvalho Ribeiro i Ekaitz Villar Romera— es mouen amb una precisió que sembla desafiar el cos humà, abans de baixar a la platea, envoltats de fum, per mirar els espectadors cara a cara. Es fa un silenci, queden suspesos, i saluden com si l’espectacle ja hagués acabat. El públic, confós i eufòric alhora, aplaudeix; ells hi responen aplaudint també, cada cop més fort, fins que tothom acaba cridant sense parar, en una comunió estranya i genuïna entre escenari i grades que sembla portar el públic al límit abans que, de sobte, tot s'aturi. 

La segona part, després d’un descans de 15 minuts, canvia de registre. "La Saeta" omple la sala d’una solemnitat gairebé processional, i una estructura lluminosa –bessona de la crinolina– baixa del sostre per enfocar, un a un, els racons de la platea. Enlluernats, els espectadors assisteixen a una de les imatges més potents de la nit: un maniquí immòbil al mig de l’escenari, i una ballarina que hi avança a poc a poc mentre la resta del grup queda paralitzat, com si lluités per moure’s i no pogués. La sorra que cau d’una caixa de miralls, les campanes, el contrast entre el fred i la calidesa: tot plegat construeix una dramatúrgia física que no necessita paraules. 

El final, però, és el que deixa el nus a la gola: la mateixa ballarina que havia perseguit el maniquí es queda sola, a terra, intentant tornar a omplir la caixa de sorra que no es deixa omplir. Ho intenta, ho torna a intentar, i les cortines es tanquen amb ella encara mirant el públic, desesperada. L’ovació final final és llarga, sentida, d’aquelles que costen d’aturar. 

Darrere del muntatge hi ha Aleix Colomer Campoy, graduat en Dansa Contemporània i exmembre d’IT Dansa, que ha treballat també en produccions com Germans de sang, Fun Home o Priscilla. Amb TOTTRONTOLLA i Andrea Muñoz Páez, aposta per una companyia jove que fa de la dansa contemporània un espai de recerca col·lectiva. Le Début és la seva primera producció, i arriba al Grec després de guanyar el Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2025, guardó que dona suport econòmic i visibilitat professional a joves creadors.