“ETA va sorgir d’aquest poble i ara es dissol en ell”. Amb aquestes paraules, en boca de l’històric dirigent de la banda terrorista Josu Ternera, Euskadi Ta Askatasuna (ETA) anunciava ara fa dos anys el “final de la seva trajectòria”, i confirmava que es dissolia. La banda deixava enrere sis dècades d’activitat, i es convertia en un dels actors més influents de l’agenda política i social tant del País Basc com de l’Estat espanyol.

Malgrat tot, l’anunci va ser rebut amb certa apatia per part d’una majoria social que ja havia desconnectat de la realitat d’ETA des de feia set anys, amb l’anunci del “cessament de la seva activitat armada”. Públicament, ETA desapareixia de la nit al dia, tot i que portes endins sorgia l’evidència d’un conflicte amb ferides que encara s'havien de tancar.

El desconeixement juvenil: del silenci al trauma
Un estudi de la Universitat de Deusto, encarregat per l’àrea de Convivència del Govern basc i publicat el 2017, exposava que aproximadament la meitat dels universitaris del País Basc desconeixien elements tan importants del marc històric de la violència en el conflicte basc com l’atemptat de l’Hipercor de Barcelona, la figura de Miguel Ángel Blanco o l’existència dels GAL, com a grup parapolicial que va atemptar contra ETA. 

Aquest desconeixement social entre els joves ha estat acompanyat durant dècades d’una nul·la presència als llibres de text i currículums escolars d’ETA, de la violència d’Estat i de la repressió franquista. Una concepció que ha començat a canviar els darrers anys a través d’iniciatives com el ‘Programa de Víctimes Educadores Adi-Adian’, basat en una sèrie de xerrades per part de víctimes del terrorisme als centres educatius, o ‘Herenegun’ (‘Abans-d’ahir’), una proposta educativa impulsada pel Govern basc i recolzada sobre una sèrie documental emesa a EiTB. 

Segons Anna Miñarro, psicòloga clínica i psicoanalista especialitzada en experiències traumàtiques derivades de la violència social i d’estat, aquest desconeixement ha estat introduït, en part, per l’Estat, a través d’un silenci induït que ha creat “un buit impossible d’omplir”, no només en els joves, sinó també en tota la societat. És una concepció que s’ha conformat a partir d’aquell antic mantra de ‘no remoure el passat per no generar més malestar’ -molt utilitzat en temàtica de memòria històrica- i que ha provocat “una dissociació entre allò que va passar i el que hem acabat percebent”. 

“Sembla que ETA sortís com un bolet, quan en realitat el naixement es dona a conseqüència de traumes no elaborats vinculats a violències anteriors —el maltractament i la repressió de la guerra, la dictadura i la transició—, sense les quals és impossible d’entendre”, explica Miñarro. 

També apunta que hi ha hagut un “silenci voluntari”, vigent a l’entorn intrafamiliar i constituït com un element d’autoprotecció. Amb tot, el silenci ha acabat ocupant tot l’espai, explica, i ha derivat en un context de bloqueig: “Molts ciutadans poden pensar que els falta recursos per gestionar”.

Aquest estat ha acabat derivant en “situacions traumàtiques que, per la magnitud i l’extensió del conflicte, han estat més persistents i de major entitat, i han marcat un punt d’inflexió en la vida dels pobles i de la seva gent”, comenta Miñarro. Són ferides obertes que han perdurat en el temps i que no s’han quedat en la primera generació —coetànies del conflicte—, sinó que s’han transmès a terceres persones.

El recolzament social a ETA
Un altre dels eixos als quals fa referència l’estudi que ha dut a terme la Universitat de Deusto és el suport que donaven els joves a la violència d’ETA. Així, el 79 % es mostra "bastant” o “totalment” en contra de la seva activitat armada, mentre que només un 2 % se’n mostra a favor. Es tracta d'un paisatge bastant similar al que mostra l’Euskobaròmetre de maig del 2018, en el qual el 81 % de la població percebia la trajectòria de la banda com a “negativa”, i només el 4 % com a “positiva”. 

<

Una clara tendència contrària a ETA, especialment des de finals de la dècada dels noranta, amb una minorització progressiva dels suports socials. Una fotografia totalment diferent de la que s’havia dibuixat durant dècades anteriors, en què existia una clara legitimació a l’activitat de la banda armada a la societat basca. Iñaki Markez, psiquiatre i terapeuta, apunta que aquesta “acceptació, més o menys resignada, es feia evident amb l’ocupació d’espais públics, exemplificat amb la presència de fotografies i pancartes en suport de la banda a les festes majors de pobles i ciutats d’arreu del país”.

“A Euskadi molta gent no dubtava a parlar dels assassinats dels GAL, de la tortura, de la repressió policial o de la dreta feixista, però es resistia a parlar de les accions terroristes d’ETA. Una doble moral pròpia d’una subcultura de la violència”, comenta Markez. Es tracta d'una acceptació implícita de l’activitat violenta de la banda terrorista que significava que les conseqüències eren acceptades com si fossin part del paisatge tradicional.

Els presos, el conflicte entreobert
La política de dispersió dels presos de la banda terrorista continua essent una de les principals vies per les quals es manté el conflicte d’ETA vigent. Segons dades del 2019, hi ha 243 presos dispersats fora del País Basc, 205 a l’Estat espanyol i 36 a França. En aquest sentit, el centre penitenciari que alberga més presos és el de Cadis, a 950 quilòmetres del País Basc, i és el segon més llunyà després d’Algesires.

 

“Tenir-los aïllats té com a únic objectiu mantenir un clima social dominat per la por, l’ansietat i el trauma”, comenta Anna Miñarro, que assegura que l’únic que aconsegueix és “victimitzar familiars que no han comès cap delicte”. De fet, els familiars de les víctimes són els grans perjudicats d’aquesta situació, perquè es veuen obligats a recórrer centenars de quilòmetres. Uns viatges que l’any 2015 ja havien costat la vida de 16 persones a les carreteres. “És una qüestió de drets humans. Mantenir la dispersió només dificultarà superar el trauma que tenen els familiars, augmentarà la sensació d’injustícia i facilitarà la perpetuació de la violència”, conclou la psicòloga. 

Aquesta postura és compartida per gran part de la població del País Basc. Segons l’Euskobaròmetre d’octubre de 2018, un 74 % dels bascos estan a favor de l'acostament dels presos, mentre que només un 10 % es mostra en contra. En aquest sentit, un 66 % també voldria afavorir les reinsercions i un 55 % voldria millorar-ne les condicions de presó, inclosos els beneficis penitenciaris. Pel que fa a l'amnistia, el percentatge a favor se situa en el 26 %.

La polèmica dels ‘ongi etorri’
En relació als presos d’ETA, un dels aspectes que ha generat molta polèmica els darrers anys entre les associacions de víctimes —especialment AVT i Covite— han estat els ‘ongi etorris’ (‘benvingut’, en basc). Es tracta de rebudes a presos de la banda en el moment que surten de la presó, que organitzen amics i familiars als carrers. Es tracta d'una situació que ha generat un fort debat polític i públic pel que fa a la licitud.

El passat mes de setembre, diversos partits polítics van demanar que els ‘ongi etorris’ es deixessin de celebrar, ja que dificultaven la convivència als carrers del País Basc. Així, el PP en va sol·licitar la prohibició al govern basc, mentre que el PNB i el PSE van instar els organitzadors a deixar-los de fer. Podemos, per part seva, va demanar als familiars que els limitessin a l’àmbit privat. Finalment, EH Bildu va instar a buscar maneres per poder rebre els presos amb normalitat, alhora que va criticar el circ mediàtic que s'havia generat arran d'aquest debat. 

En aquesta línia, Markez avisa que aquests actes poden tenir un rerefons de “política bruta” en què l’objectiu no és resoldre el conflicte sinó incentivar-lo. “Hi podria haver una altra elecció d’espais, mediacions, trobades entre víctimes i victimaris o altres iniciatives de reconciliació que caminin cap a la recerca de la veritat i la reparació, però cal una voluntat política per part de governs i autoritats que ajudin a superar estereotips, dignificar les víctimes i superar la violència del passat", apunta el psiquiatre.

Així mateix, cal remarcar que “és important tenir en compte que per aquell que torna a casa és terapèutic rebre una acollida solidària i afectiva, la qual cosa no té res a veure amb l'enaltiment del terrorisme”, explica Markez, que afegeix que els presos han d'inserir-se socialment, accedir a una societat que desconeixen, trobar l’equilibri entre el poder, rebre una benvinguda i no fer apologia del terrorisme.

Les víctimes oblidades
“És una injustícia flagrant. Són víctimes que no van ser considerades. Al contrari, van ser aïllades i estigmatitzades, i es va permetre que apareguessin dols difícils i, sovint, patològics”, assegura la psicòloga Anna Miñarro pel que fa a les víctimes dels GAL i d’altres grups ultradretans, les quals avui en dia encara no són considerades víctimes del terrorisme en el conflicte basc.

La principal raó recau en el fet que es considera que aquestes víctimes havien format part de l’estructura d’ETA, tot i que aquest vincle no hagués estat demostrat en cap moment per una sentència penal. Aquesta situació ha estat denunciada des de fa anys per cercles de víctimes del País Basc, però el resultat ha estat nul. De fet, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va avalar fa un any aquesta decisió, i va rebutjar la possibilitat d’indemnitzar els familiars de víctimes dels GAL com a víctimes de terrorisme.

Com s’encara el futur?
Avui, ja sense l’acció armada, és més fàcil el debat social. Iñaki Markez argumenta que “la perspectiva d’una societat més sana i sense ETA és possible, però calen gestos públics i creïbles, que ajudin a dignificar a les víctimes, enterrar els morts i superar la violència del passat”. Es tracta d'un camí que implica fer canvis en la cultura política, que superi estereotips i actituds excloents entre diferents grups.

“S’ha de deixar enrere tota la bipolarització que tant ha caracteritzat aquestes dècades, i que ha estat la base del conflicte”, apunta Markez. Alhora, explica que “si el trauma psicosocial va ser, o continua essent, un element determinant per a certs sectors que van patir fets traumàtics —com ara assassinats, tortures, segrestos, explosions i seguiments—, no pot ser que en el moment de donar informació aquests quedin exclosos de qualsevol registre”. 

Aquesta és la tasca de cara al futur: ser capaços d’instal·lar aquest debat en els àmbits acadèmics i institucionals. Parlar-ne més i endinsar-se en el dolor. Assumir que malgrat ser una fase superada, ETA, el conflicte basc i les seves ferides no són en blanc i negre. Que no són fets del passat, sinó encara ferides per guarir.