Dellafuente ho ha tornat a fer. Amb una barreja d’estils musicals molt diversos i versos que, com de costum, ha fet inconfusiblement seus, el cantant de Granada ha fet gala una vegada més del seu talent innat i d’un projecte musical inimitable amb BRIGADO, el seu darrer àlbum. 

El raper ja té els oients acostumats a aparicions esporàdiques, però memorables. Per tant, no és cap sorpresa que l’anunci d’un nou projecte causés furor en el panorama musical espanyol, i que fos el quart disc més escoltat de l’estat durant la setmana de la seva publicació. Un any després d’omplir el Metropolità dues nits consecutives, Dellafuente farà una gira per festivals d’Espanya i defensarà el setè àlbum d’estudi a Barcelona al Share Festival, a finals de mes. 

BRIGADO és una carta d’agraïment amb un punt honest alhora que agredolç al qual no estem gaire acostumats. Se sent un exercici de reconciliació personal en veu alta, repassant la trajectòria i fent un balanç d’allò que a Dellafuente li aporta estar on està. Neda entre les dues aigües de la seva discografia, l’amor i el desencís, i posa l’accent en la solitud que comporta la fama. 

Obrir noves portes i tancar les velles

És un camí que recorre sol i, per tant, canta de la mateixa manera. En el seu primer disc en solitari, Dellafuente deixa enrere el seu duo històric amb Maka i les col·laboracions amb artistes espanyols de renom com Morad, C.Tangana i Rels B, reivindicant la idea de l’individualisme a la qual al·ludeix al llarg de l’àlbum. El seu únic convidat és 3NOC, un alter ego enigmàtic i introspectiu que ha nascut arran d’aquest darrer projecte i del cognom de l’artista, “Enoc”. 

Si el repertori de Dellafuente ja era complet, BRIGADO el fa encara més versàtil. El cantant granadí ha preparat un còctel de gèneres que inclouen la batxata, la salsa i el son cubà, sense deixar de banda la rumba i el flamenc, que el connecten amb les arrels de casa seva, i la música urbana i electrònica, que ja forma part del seu to personal.

Però tal com reconeix ell mateix, no s’encasella en cap estil musical concret, sinó que fa el que anomena “música folklòrica atemporal”. Entre la guitarra espanyola, els sintetitzadors, el caixó flamenc i la viola de roda, Dellafuente reafirma que, també melòdicament, continua sent el de sempre, però no vol quedar-se quiet. 

12 cançons que comparteixen essència

El punt de partida de l’àlbum és Vida en PNG, amb un aire inevitablement melancòlic tant en l’harmonia, marcada pel piano, i la lletra: “Torno a caure, no sé on està el fons d’això, no arribo a tocar i no puc parar de sentir el baixar”. Tanmateix, sosté que les coses dolentes que li passen el fa créixer i agafar força per tornar a aixecar-se.

Sin explicacion3s manté el ritme calmat i comença amb el to romàntic que pocs poden assolir com Dellafuente, però es transforma en desamor a la tornada: “Vas disparar a cadascuna de les meves emocions”. En comptes de fer referència a conceptes com el ghosting, com fan altres artistes de l’escena urbana, ell compon aquest tema sobre algú que marxa de la seva vida sobtadament i sense motius, però el tanca amb maduresa i conciliació amb “jo els desitjo els meus millors pregons”. 

Amb un Modo avión oníric i d’una sensibilitat extrema, el cantant de Granada encarrila BRIGADO cap al sentiment de finalitat i individualisme que projecta a la resta de cançons, centrant-se en l’amor cec i desbocat cap a una altra persona i en la insuficiència que l’envaeix al respecte: “Dones vida a les parets i les converteixes en llar, jo em sento una promesa que no acaba d’arribar”.

Na me sabe a na trenca lleugerament amb la tranquil·litat melòdica i, tot i que continua en aquesta línia d’adoració i tristesa, també reafirma el seu valor i pel que ha passat per arribar on està amb “no sé quin gust fa la glòria, sé quin gust fa la tristesa”. És a Me olvido on explota la bachata i admet els seus errors amb una lletra repetitiva, però encomanadissa. 

2:3 Filipenses arriba a l’equador del disc com a interludi que alenteix el ritme, la calma abans de la tempesta. La guitarra acústica i els sons ambientals creen una pausa merescuda per fluir i reflexionar. A Espíritu Santo, Dellafuente es cansa d’escriure entre línies i metàfores i evidencia el seu desgast amb “tot el que faig té gust de poc” i revela una por històricament expressada per artistes del panorama: “M’agradaria pensar que soc desconegut i que l’única raó per conèixer-me és que et va fer gràcia el que vaig dir”. La vida te da sorpr3sas baixa pel camí del penediment i l’exigència a través d’una fusió animada de flamenc, salsa i música urbana. 

Diferents maneres de dir “gràcies”

La recta final de l’àlbum arrenca amb El baile del agua, que torna a una cadència relaxada, però amb sintetitzadors que la doten d’un ritme addictiu i cors infantils que eleven la crua bellesa dels versos sobre l’aïllament i la desconfiança al següent nivell. Així dona pas a la cançó més escoltada del disc, amb gairebé dos milions de reproduccions a Spotify, i una de les favorites dels fans per transmetre el segell únic que el granadí ha llaurat des dels seus inicis: Caravaggio. El tema gira al voltant del contrast entre realisme i dramatisme del pintor barroc italià, i es diferencia de la resta amb una crítica social sense filtres cap a la hipocresia i la fama. 

Mi modo de vida <3 s’allunya de l’individualisme per apropar-se a l’amor i l’altruisme, amb una percussió afrollatina i una secció de vents-metall que fan olor de festa major i beuen d’èxits de finals de la dècada del 2010 com Bailaora i Guerrera. BRIGADO s’acomiada amb la mateixa discreció i modèstia amb la qual ha arribat amb Agradecío. Una oda a la família i a les persones que ens brinden suport incondicional i ens aplanen el terreny, al més pur estil Dellafuente.

Evita caure en les clàssiques expressions d’agraïment i les intercanvia per un balanç dels guanys i pèrdues de la seva trajectòria, posant en valor el que li ha aportat la mort i la traïció de persones estimades: “Estic buit i ple, de tot el que he perdut, ple”. 

El final de l’àlbum ha estat tan rodó que ha aixecat rumors sobre una possible retirada del focus mediàtic i de la primera línia de la fama comercial, ja que els seus agraïments inclouen “estar passant de moda”. Una decisió difícil de digerir per tots aquells a qui ha acompanyat durant més d’una dècada i que el consideren un artista emblemàtic i únic en el que fa, però alineada amb la identitat del cantant. El “Xino” dona espai perquè sigui Pablo Enoc qui compongui, canti i respiri, i només queda gaudir de cada treball com si fos l’últim.