Per entendre una pel·lícula o una filmografia és indispensable intentar pensar des dels ulls dels creadors. Aquest és un factor que el professor Oriol Alonso Cano, en la seva darrera anàlisi sobre la mirada creativa del cineasta David Cronenberg, té molt clar. El llibre, David Cronenberg: infeccions i mutacions narratives, publicat de la mà d’Ediciones del Subsuelo, recorre les pel·lícules de l’autor de manera acronològica, plurifocal i sense recolzar-se en teories que n'oprimeixin el potencial interpretatiu.

lonso s’acosta a la narrativa cronenbergiana des d’una escriptura que s’adhereix a ella i que la complementa, entre la devoció, l’atenta observació i la precisió crítica. Una de les idees clau del text entén el relat cinematogràfic com una infecció que es contagia recíprocament d’altres disciplines, entre elles, la literatura. L’autor sosté que una de les obsessions del responsable de La Mosca, des de la seva infantesa, és dedicar-se a escriure, i tot i tenir una novel·la publicada (“Consumits”), es comunica amb nosaltres especialment a través de les imatges en moviment.

Què té d’especial aquest director i per què el seu ús del llenguatge cinematogràfic s’adapta amb tanta puixança a les seves necessitats? Aquest llibre concedeix una resposta esclaridora a aquesta pregunta.    

Cronenberg és conegut per les seves adaptacions d’Stephen King (La Zona Morta), de William S. Burroughs (L’Esmorzar Nu) o de J. G. Ballard (Crash), i també per les seves col·laboracions amb actors de renom com Viggo Mortensen (Promeses de l’Est, Una Història de Violència, Crims del Futur), entre altres treballs remarcables que inclouen una extensa trajectòria iniciada a les acaballes dels anys seixanta. El seu darrer film, el drama òrfic The Shrouds, encara no té data d’estrena, tot i que va presentar-se a la secció oficial a competició del passat Festival de Cannes. 

Quan un cinèfil remet a l’estil visual de Cronenberg, automàticament recupera els termes “nova carn” o “body horror”, conceptes que Oriol Alonso explora a fons per posar-los en un context operatiu, tot trobant els eixos de pensament idonis per desglossar-los. El seu abordatge, obertament assagístic, li permet descriure les pel·lícules de Cronenberg des de diferents nivells superposats de realitat, perquè el cineasta sempre s’expressa a cavall entre el significat d’allò quotidià i els accidents que el transformen, moltes vegades imperceptibles a l’ull humà.

En aquest sentit, el cos és una eina de judici fèrtil per l’anàlisi, concepte de base que fa referència tant als cossos dels intèrprets davant de càmera com al mateix dispositiu fílmic. Cronenberg actua des de la posició de l’intel·lectual, però no des d’una talaia del saber, sinó més aviat, com aprecia Alonso, des d’un racó fosc que ens adverteix que no som els amos de nosaltres mateixos, i ni molt menys de les variacions orgàniques que coagulen dins nostre.

David Cronenberg: infeccions i mutacions narratives és un acte de comprensió del gest creatiu en el cinema i un dels assajos més interessants d’enguany sobre aquesta matèria. Se segueix com una trama d’investigació que no té por a aplicar el bisturí en els afers filosòfics i psicològics més complexos. Alonso, mitjançant un balanç just entre erudició i descripció, reconstrueix els dilemes d’una de les figures artístiques més rellevants i amb més personalitat de les dècades recents.