Investigadors del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) han desenvolupat un hidrogel injectable, elaborat amb cel·lulosa i quitosà (dos biopolímers naturals), que permet administrar quimioteràpia de forma local i sostinguda. Es tracta d’una tecnologia que pot actuar superant “obstacles” amb què aquest tractament mèdic es troba actualment, com ara els efectes adversos, la baixa especificitat i la dificultat per mantenir concentracions elevades del fàrmac al tumor.

Les proves dutes a terme han demostrat activitat antitumoral i una reducció “potencial” de la toxicitat sistèmica i de sessions de teràpia en models de càncer d’ovari i glioblastoma, el tipus de càncer cerebral més freqüent entre la població adulta.

La recerca ha consistit a encapsular el medicament docetaxel, que s’utilitza per al tractament de diferents càncers, en nanopartícules i, posteriorment, introduir-lo a l’hidrogel. Aquesta “doble estratègia” ha permès alliberar al voltant del 70 % del fàrmac al llarg de 14 dies i mantenir la seva estructura durant més de tres setmanes en condicions fisiològiques.

Els estudis reològics han demostrat que aquesta aplicació ha ofert un comportament “més fluid” durant la injecció i ha recuperat la seva estructura un cop s’ha administrat. A més, els assajos en ratolins han confirmat la seva injectabilitat i la capacitat de romandre localitzat a la zona on s’ha punxat. Per aquest motiu, la investigadora principal de l’estudi, Diana Fernandes, ha apuntat que “podria millorar l’eficàcia dels tractaments i disminuir-ne els efectes adversos”.

En aquesta línia, els autors de l’estudi han ressaltat la importància d’aquests primers resultats, encara que siguin estudis preclínics, perquè “podria adaptar-se a altres tipus de tumors sòlids i a diferents fàrmacs”.

Fernandes ha assenyalat que l’objectiu d’aquest treball científic “era desenvolupar una plataforma completament natural i sostenible que permetés administrar el tractament directament al tumor i mantenir-ne l’alliberament durant dies o setmanes, minimitzant així els efectes secundaris sobre els teixits sans”. Una finalitat que s’ha pogut treballar en tumors com el glioblastoma i el càncer d’ovari, ja que “són especialment difícils de tractar perquè presenten barreres que limiten l’arribada dels fàrmacs”.

L’estudi, publicat a la revista Carbohydrate Polymer Technologies and Applications, ha estat liderat per especialistes del grup de Bioquímica Clínica, Alliberament de Fàrmacs i Teràpia de VHIR i ha comptat amb la participació del centre d'investigació CIBER-BBN, la Functional Validation and Preclinical Research Platform (U20) de NANBIOSIS, la Universitat de Barcelona i diversos centres internacionals.