A la capella del Santíssim de l’església de Sant Jaume, al carrer Ferran, el soroll de Barcelona s'atura. A pocs metres de les Rambles i de la plaça Sant Jaume, el flux constant de vianants sembla no aturar-se mai. Però dins d’aquest espai recollit, el temps es dilata. Fins al 2 de febrer, Diàlegs d’Esperança proposa una pausa: una intervenció d’art contemporani que no busca convèncer ni adoctrinar, sinó a contemplar, redescobrir i reflexionar sobre la paraula esperança. 

És la primera iniciativa cultural d’aquest tipus a Sant Jaume, una parròquia del barri Gòtic situada en un "enclavament únic, un espai neutre allunyat de les dinàmiques polítiques o comercials" comenta Eloi Aran, un dels comissaris de l’exposició —arquitecte i patró de l'entitat Joan Maragall— juntament amb el poeta Carles Torner. Aran parla de culte, cultura i cultiu com paraules germanes. Cuidar l’espai, cuidar la vida, cuidar allò que és essencial. Aquesta capella, habitualment reservada a la pregària, s’obre ara a una altra forma de silenci, el de la contemplació artística.

La temporalització no és casual. L’exposició coincideix amb l’Advent i Nadal, en ple Jubileu de 2025, convocat amb el lema Pelegrins en l’esperança, i arrela en una constel·lació d’iniciatives culturals que fa anys que dialoguen amb l’Església des de l’art. Hi conflueixen la Delegació Diocesana de Pastoral Fe i Cultura de l’Arquebisbat de Barcelona, el Museu Diocesà, la Fundació Joan Maragall —amb més de 35 anys de trajectòria—, diverses parròquies i col·lectius com Ars Viva.

L'esperança, al llindar de creure

També hi pesa la voluntat recent d’un grup d’artistes reunits informalment entorn del que s’anomena la Taula de Sant Pau, un cercle d’amics artistes multidisciplinari envers la recerca transcendental de l'art, més que no pas una entitat formal. En aquest context, el missatge pren una densitat especial. No es tracta d’una esperança entesa com a expectativa o projecció personal, sinó d’allò que frega els límits de la utopia: confiar quan no hi ha horitzons clars, esperar allò que no depengui d'un mateix. Fe, esperança i caritat —les virtuts teologals— apareixen aquí no com a conceptes doctrinals, sinó com a experiència humana. L’esperança, situada al llindar de creure.

Quan entrem en una església, recorden els comissaris, hi entrem amb les alegries i amb les penes. I aquest espai no pretén esborrar-les. Nadal no és un “comptador a zero”, sinó una manera d’accedir al misteri amb tot el que som: la fragilitat, el dol, la ferida. L’esperança que s’hi proposa no amaga la realitat sofrent ni el pes de les passions que tots portem a sobre, hi dialoga.

L’exposició és austera. Només quatre obres. Dos díptics abstractes, un díptic figuratiu i una escultura. Però aquesta economia de mitjans no és pobresa; és una decisió per crear “buit, deixar espai perquè les obres es puguin relacionar internament i externament” explica Aran. El recorregut comença amb un gest gairebé litúrgic: una antiga porta de confessionari, recuperada com a llindar. Travessar-la és preparar-se. A l’entrada, un espai de retorn on els visitants deixen comentaris en diferents llengües, escrits en papers d’origami en forma d’ocell. El diàleg ja ha començat.

Instal·lació participativa

Al centre de la capella, la presència és immediata. Pietat Mediterrània, de l’escultor barceloní Lau Feliu, ocupa l’espai amb una gravetat silenciosa. Una mare sosté el cos inert del seu fill. No és un Crist idealitzat, sinó un nen. La fusta policromada conserva cops, esquerdes, una violència continguda.

Feliu va començar a picar la fusta pensant en les pasteres del Mediterrani, en els cossos que no arriben, en el crit que no té resposta. La pietat, aquí, no és devoció sentimental; és reconeixement del dolor de l’altre. Neix al carrer, diu l’artista, als trajectes pel Raval, en mirades cansades que demanen ser vistes. La mirada de l'altre com a part de nosaltres mateixos.

Pietat Mediterrània, Lau Feliu, 2022

Davant de l’escultura, el mural Christus patiens de Guillem Soler Gatvillaró estableix un diàleg inevitable: dues mares, dos fills, dos temps que s’encavalquen, però també amb el patrimoni existent, en paraules d'Aran: "Aquí pròpiament no trobem la resposta de la pietat mediterrània, Déu no justifica ni dona resposta sobre el que pateix, però t’acompanya perquè també ha patit, Déu també està aquí, en el just sofrent". El sofriment antic i el d’avui. 

L'obra de Lau Feliu dialogant amb el mural de Guillem Soler

Els díptics completen el relat. Anna Maria Da Silva Cardoso presenta Futur proper (2025). Una nena observa dubtosa un horitzó inestable, tort, on el futur no és una promesa clara sinó incertesa. Dins d'aquest espai, unes mans que s’entrellacen. Transmissió, llegat, la necessitat de l’altre per continuar. L’esperança no és fàcil ni ingènua; és implicació. 

Futur proper,Anna Maria Da Silva Cardoso, 2025.

Goretty, artista i docent, treballa amb materials carregats de memòria. En la seva Llum de la ferida inclou terra del seu poble, al Pirineu. La ferida i la llum conviuen. Formes corbes, obertes, elíptiques que evoquen possibilitats. La llum no esborra el dolor; el travessa. És una esperança que recorda, que no amaga les nafres familiars ni col·lectives.

Llum a la ferida, Goretty, 2025.

Félix Hernández, frare dominic i pintor abstracte, aporta l'obra Contigo-en ti de gran densitat matèrica. Colors primaris, textures que evoquen natura i cosmos. Una pintura que neix de la pregària i de la foscor, com una icona contemporània. Aquí, l’esperança no és discurs, sinó vida.

Contigo-en ti,Félix Hernández, OP, 2023.

L’espai s’omple amb una selecció musical del jove compositor Luis Meseguer Mira, recentment reconegut internacionalment. La música no il·lustra; acompanya. Crea un clima íntim que permet quedar-s’hi, pensar, sentir. Tot plegat, amb recursos escassos i obres cedides generosament pels artistes. El mateix fet de fer l’exposició, reconeixen els comissaris, ja és un acte d’esperança.

Persona participant en la instal·lació relacional.

Diàlegs d’Esperança vol ser per a tothom. En un temps marcat per la polarització, pel consum accelerat i per la banalització de Nadal, Sant Jaume ofereix un oasis per l'ànima. Un pas del turisme al pelegrinatge. "El turista viatja, el caminant passeja, el pelegrí cerca" conclou Aran. Aquí, l’art no predica, dialoga sobre l'esperança.

En escoltar el dolor del món, deixa entreveure, sense estridències, que encara és possible compartir-lo. Potser aquesta és la forma més honesta d’esperança.