Un assassinat, 12 sospitosos i només 2 actors per resoldre el misteri. Aquesta és la premissa d'Assassinat per a dos, la comèdia musical de Kellen Blair i Joe Kinosian que aquest dimarts 20 d'octubre es va estrenar per primera vegada en català al Teatre Goya de Barcelona, on es representarà cada dilluns i dimarts de novembre.

Després de dos anys d'èxit a Madrid, Dídac Flores i Mikel Herzog Jr. afronten el repte de traslladar al català un espectacle frenètic que combina humor, interpretació i música en directe. Flores dona vida a 12 sospitosos, mentre que Herzog interpreta el policia encarregat de descobrir l'assassí. Tots dos, a més, toquen el piano a quatre mans. En una conversa amb el Diari de Barcelona, els intèrprets expliquen les dificultats d'aquest engranatge escènic, els secrets de la seva complicitat i la il·lusió de tornar a actuar en la seva llengua.

Una de les coses que més ens ha sorprès és la coordinació que teniu amb el piano. Actueu, canteu i toqueu a quatre mans, moltes vegades sense mirar les tecles. Quin nivell de concentració, sincronia i assajos requereix tot això?
Dídac Flores: Crec que és al revés. Dius que hi ha vegades que mirem cap amunt, però en realitat, hi ha vegades que mirem cap avall, perquè gairebé sempre estem mirant amunt. És un exercici de sincronia total. Quan estudies piano al conservatori ja treballes música de cambra i exercicis a quatre mans, però no et fan mirar el sostre. Els pianistes ja tenim el tacte del piano, sabem més o menys on són les notes. Però el més complicat no és tocar i cantar, sinó tocar i parlar, perquè el tempo de la parla té una altra velocitat.

Mikel Herzog Jr.: És una cosa que habitualment no es treballa. Quan ets cantautor, per exemple, t'acompanyes amb uns acords mentre cantes, però aquí no. Hi ha motius pianístics que van sobre el text, que s'entrellacen amb el que expliquem i que tenen una concreció dramàtica. Hi ha un objectiu escènic que has de complir. De sobte, un acompanya l'altre; li passa el relleu i has d'aconseguir que, aquest canvi de posicions i de so, no es noti. Són moltes coses alhora, per això és tan complexa aquesta obra.

I quan alguna cosa falla? Us ha passat alguna vegada que, us equivoqueu de nota, us quedeu en blanc o perdeu una part del text? Com aconseguiu salvar aquestes situacions?
D.F.: És un exercici molt habitual en aquesta obra, perquè passa sovint. La gràcia és que el públic no ho noti. Sempre hi ha alguna tecla que s'escapa, algun dit que va on no toca... És evident que pot passar.

M.H.: La nostra intenció és que l'escena continuï. Hi ha un objectiu dramàtic i, al final, això és un musical, però també és una obra de teatre. Estem explicant una història i intentem que els petits detalls tècnics que se'ns puguin escapar no afectin el desenvolupament de la funció. El més important és continuar i que no es trenqui el que estem explicant.

 Dídac Flores i Mikel Herzog Jr posant a l'escenari durant el passi gràfic de l'obra / Guiomar Sanz

En una obra tan dinàmica, amb tants personatges i amb el piano constantment present, quin paper juga la improvisació? Hi ha més improvisació de la que el públic es pot imaginar o està tot perfectament calculat?
M.H.: Hi ha uns carrils pels quals et pots sortir mínimament, però la millor improvisació és la que no està improvisada. I encara més en el teatre musical, en què tot va sobre un temps i un metrònom. És un engranatge calculadíssim. Hi ha molt poc marge.

D.F.: La gent es pensa que ens ho inventem tot constantment. I aquesta és precisament una altra de les dificultats de l'obra. No és només la part pianística, sinó aconseguir que tot tingui una naturalitat i una organicitat que faci que sembli un espectacle improvisat, entre cometes. Però darrere hi ha moltíssima feina.

Aquesta naturalitat també es trasllada als gags i a les bromes, que heu hagut d'adaptar del text original de Broadway i de la versió que feu a Madrid. Què és el que més us ha costat d'aquest procés?
D.F.: Ens ha costat molt. Fins que no tens el públic davant, no saps si un gag o una broma funcionarà. A la sala d'assaig només hi ha el director i nosaltres, i no tens aquesta resposta. Quan arriba el públic, comences a mesurar amb quin tempo has de dir una frase i amb quina intenció. Sempre he dit que la comèdia és una cosa molt musical; és una qüestió de ritme. A diferència del drama, que és una altra disciplina, la comèdia requereix una precisió enorme, és com apuntar a una diana.

M.H.: També és important no perdre l'oremus. De vegades, veus que el públic riu molt en un moment concret i penses que podries continuar estirant aquella broma, però no pots gastar totes les bales al principi; encara queda molta funció. Has de calcular molt bé els tempos perquè tot quedi equilibrat. Per això és tan important la feina de direcció de Zenón Recalde, que ho té tot molt ben mesurat.

"He estudiat moltíssimes hores, com si preparés unes oposicions, per poder venir al Teatre Goya" 

Després de dos anys representant l'obra en castellà a Madrid, ara arriba per primera vegada en català a Barcelona. A més, continuareu fent funcions en totes dues llengües. Com afronteu el repte d'alternar constantment entre les dues versions?
M.H.: Encara no ho sabem, perquè no hem començat a fer aquest canvi.

D.F.: Ho afronto amb il·lusió, però també amb por, no t'enganyaré. Em fa por quedar-me en blanc o que, de sobte, em surti una frase en castellà, perquè després de dos anys fent-la a Madrid tenim el text molt interioritzat. He estudiat moltíssimes hores, com si preparés unes oposicions, per poder venir al Teatre Goya i gaudir de l'experiència. És molt de text, molta música i moltes lletres. Tant de bo fos tan fàcil com canviar una cinta i que el cervell fes la traducció automàticament!

Dídac, tu interpretes fins a 12 personatges diferents al llarg de la funció. Quin és el que et resulta més difícil de representar i quin és el teu preferit?
D.F.: De costar, costen tots, perquè amb cadascun has de canviar la veu, el cos i la manera de moure't. Però, el meu preferit sempre ha estat la vídua de la víctima, la Dahlia, que és com una senyora de Sarrià. A Madrid genera moltes riallades i espero que a Barcelona també passi. Rosa Maria Sardà ha estat una gran inspiració per construir-la, perquè és una mestra de la comèdia. També m'agrada molt la Claire Whitney, que té un tic amb els cabells i és molt entranyable. Són els dos personatges que més estima desperten entre el públic.

 Escena a quatre mans tocant el piano / Guiomar Sanz

Més enllà del text, cadascun d'aquests 12 personatges té una veu, un gest i una expressió corporal diferent. Amb tants canvis i tanta memòria corporal, has patit alguna vegada un curtcircuit i has confós un personatge amb un altre?
D.F.: Mil vegades! Moltíssimes. Però no es nota tant com em penso. Jo sé perfectament quan m'he equivocat o quan hem hagut de sortir d'alguna situació complicada. Després el Mikel em diu: "Tio, no s'ha notat res!". I jo em quedo donant-hi voltes. Em va costar molt adquirir aquesta mecànica. Vam treballar molt conjuntament perquè no hi hagués aquests blancs. Hi ha moments en què simplement giro sobre mi mateix i ja soc un altre personatge, només amb unes ulleres o un gest amb els cabells. No havia fet mai una cosa així.

M.H.: És que ell se n'adona i insisteix a remarcar-ho, però no cal que es justifiqui, perquè ningú se n'ha adonat.

Mikel, en canvi, el teu personatge és el que intenta mantenir l'ordre i posar una mica de seny enmig de tot aquest caos. Com afrontes haver d'interactuar constantment amb un company que interpreta 12 personatges diferents?
M.H.: Aquesta és la moguda! M'encarrego d'intentar representar la mirada del públic, de donar seriositat a una situació absolutament absurda. Estic mirant el meu company i cada vegada és una persona diferent. He d'establir vincles amb cadascun dels personatges i aconseguir que el públic senti que hi ha 10 persones diferents a l'escenari. La meva feina consisteix a situar l'espectador, a fer una mica de pallasso blanc i a cedir el gag al company. Tot ha de semblar natural, com si realment estigués vivint aquella història. El repte és fer creure al públic aquesta il·lusió.

El teu personatge, en Marcus, busca constantment el reconeixement professional i té una ambició que també genera situacions molt còmiques. Què té aquest personatge de tu? Com has connectat amb aquesta personalitat?
M.H.: Jo soc molt còmic. M'agrada molt la comèdia, imitar i fer el burro, però aquí em toca interpretar la part que no és tan excèntrica. Tot i això, el Marcus té una cosa molt meva: aquesta innocència, aquesta manera una mica naïf de veure les coses. A mi m'agrada creure en les coses, no soc una persona desconfiada. Si em dius alguna cosa, d'entrada intento creure-te-la, no penso que m'estiguis venent la moto. Aquesta és una de les coses que compartim i que m'ha permès portar el personatge una mica al meu terreny.

"No hi ha excusa: és teatre musical en català i ho fem amb molt de gust" 

Per acabar, heu parlat de la il·lusió que us fa portar aquesta obra a Catalunya i poder-la representar en la vostra llengua. Com encareu l'estrena d'aquesta tarda al Teatre Goya de Barcelona?
D.F.: Amb moltíssima il·lusió, però també amb respecte. És una funció que portem al cos des de fa dos anys en una altra llengua. Ahir mateix la representàvem a Madrid i ara haurem de canviar el xip constantment. Que Pompeu Fabra i l'Institut Ramon Llull ens perdonin si se'ns escapa alguna cosa! No som de Barcelona ciutat, jo soc de Cardona, però Catalunya és casa nostra. És el nostre país i la nostra llengua. Pensem en català, somiem en català i poder fer teatre en català és un privilegi.

M.H.: I parlar entre nosaltres en català a l'escenari, encara se'ns fa estranyíssim!

D.F.: També vull reivindicar una cosa. El públic català consumeix molt teatre, però quan venen obres de Madrid, si no són títols molt coneguts com Mamma Mia! o El fantasma de l'òpera, hi ha gent que no les va a veure. Potser una comedieta, entre cometes, de tres a quart, com podria semblar la nostra, no desperta tant interès perquè hi ha el prejudici que serà l'espanyolada de torn. Ara, la fem en català i volem que tot el públic de Barcelona la pugui veure. No hi ha excusa: és teatre musical en català i ho fem amb molt de gust.