El fotoperiodista Diego Ibarra (Saragossa, 1982) ha estat guardonat amb el premi World Press Photo d'enguany per Hijacked Education, un projecte de llarga durada sobre l'impacte de les guerres en l'educació infantil. Des de l'any 2011, Ibarra ha cobert diversos conflictes internacionals en nou països diferents, com el Pakistan, l'Afganistan, Líbia o Ucraïna, i ha centrat la seva feina en la destrucció de les escoles i les conseqüències psicològiques a llarg termini que pateixen les noves generacions que es crien en zones bèl·liques.

En aquesta conversa, el fotògraf reflexiona sobre el paper de l'estètica en el periodisme documental, la manca de suport psicològic als professionals i el valor de l'educació com a dret fonamental en zones de conflicte. La seva obra forma part de l'exposició temporal del World Press Photo al CCCB i estarà disponible del 6 de novembre al 13 de desembre.

Portes des del 2011 documentant com les guerres afecten aquests nens escolaritzats. En quin moment vas entendre que l'educació també és una gran víctima, igual més invisibilitzada, dels conflictes?
És una pregunta complicada, però crec que té a veure amb el naixement de la meva filla. Em començo a adonar de la magnitud del que vull fer amb el meu projecte. Ja havia viscut al Pakistan cinc anys, havia treballat molt a l'Afganistan. I també soc de la generació de fotoperiodistes de Líbia. L'experiència allà va ser un laboratori, igual que Ucraïna va ser per a la nova generació. Anàvem sense armilles, sense experiència. És a dir, el que no s'ha de fer. Allà em vaig adonar de la importància de mostrar el que hi ha entre bastidors, el que hi ha després d'una guerra. Què reverbera en el temps? Què queda després? Unes infraestructures? O les conseqüències psicològiques de tota una generació?

T'han influenciat els teus companys de generació?
Hi ha hagut fotògrafs que m'han influenciat, sobretot a l'hora de pensar en imatges que puguin perdurar. En coses que transcendeixin, que toquin consciències, que toquin els collons, fins i tot. I això s'aconsegueix a força d'investigar, reflexionar, ser acceptat i treballar molt. És possible, però és molta feina. A més a més, existeix una desconnexió entre fotògrafs i editors, entre mitjans i fotògrafs i entre institucions i fotògrafs. I cada vegada és més preocupant amb la intel·ligència artificial, les fake news, i la manera d’explicar les noves històries a través dels influencers, que s'han perdut la part del periodisme que parla ètica deontològica. Cal explicar que una història té dues parts, no una. Si no es fa, és adoctrinament.

"Cal prendre partit en la vida, posicionar-te amb el feble, però no et pots posicionar amb un partit polític, amb una ideologia, quan tothom t'està intentant enganyar i té més privilegis que tu"

I què proposaries tu per a millorar aquesta connexió entre el fotoperiodista, els editors i els mitjans? 
Honestedat i treball dur. Intentar fomentar les relacions personals, de bé comú i de comunitat. El mercat està completament col·lapsat, és el nostre moment de trencar les relacions tòxiques amb els editors i amb les empreses que venen una narrativa i polaritzen a la societat. M'és igual l'esquerra o la dreta: necessitem una societat lliure, que pugui prendre decisions per si mateixa. Aquí és on la nova generació, a més, ha de veure que els dos bàndols fan coses bones i coses dolentes.

(...)

Cal prendre partit en la vida, posicionar-te amb el feble, però no et pots posicionar amb un partit polític, amb una ideologia, quan tothom t'està intentant enganyar i té més privilegis que tu. Ets un fotògraf, un periodista que ha d'intentar explicar una mica la veritat i comptar les dues versions. No podem canviar la història, encara que hi hagi una afinitat ideològica.

 'Hijacked Education' forma part d'un projecte de 15 anys de durada (Foto: Abril Lozano)

Des de l'objectiu de la teva càmera tu intentes també retratar una realitat, i molta gent pensa que l'objectiu no esmenti. 

La fotografia és el petó de Judes. Estic mentint en el moment que l'enquadro. Quan trec una foto t'estic mostrant la realitat com jo la veig, no com tu la veus. Les meves experiències, les meves pors, els meus malsons, les meves il·lusions. No existeix l'objectivitat en la fotografia i tampoc en l'escriptura, perquè és una cosa personal. Però jo quan treballo, per exemple, me'n vaig a Ucraïna i vaig a la zona russa i retrato les dues parts. No me’n vaig només a la zona ucraïnesa i explico només com afecta a l'educació d’allà. 

Què perden els nens quan perden la seva escola? 
Perden el seu espai vital, perden el seu univers. Quina culpa té un nen rus? Un nen ucraïnès? Un nen palestí? Un nen israelià? Quina culpa tenen excepte ser víctimes d'un adoctrinament?

L'impacte posterior pot afectar fins i tot en els somnis i aspiracions d'aquests nens. 
En tot, perquè els ensenyen a odiar. Una dels pilars d'una guerra és deshumanitzar l'enemic perquè et sigui més fàcil matar-lo. Si des de jove deshumanitzes a l'enemic, serà més fàcil odiar-lo. Serà una cosa natural. Per això a Israel s'odia tant al palestí. S'ha arribat a tal punt de deshumanització que els han ensenyat des de petits que són animals.

Després de 15 anys fotografiant aquests infants, com fas perquè no siguin només víctimes, sinó també donar-los de dignitat i d'entitat? 
A través d'una fotografia no he intentat mai victimitzar, sinó fer un abús de l'estètica per a desmitificar i llançar un missatge, pensant que també l'abús de l'estètica a vegades pot ser una mica criticable. Com pots fotografiar realitats tan dures des d'un punt de vista tan estètic? No crec que la victimització sigui la millor forma, però donar-li una forma estètica pot fer que l'oblit sigui més difícil. Que te'n recordis d'alguna realitat més trencadora perquè t'ha entrat en una forma més estètica. I perquè crec que malgrat tot sempre trobem aquests espais d'esperança, d'exemples bonics de superació.

Com és la gestió emocional del fotoperiodista després de cobrir aquestes realitats? 
Cada història és un tatuatge que portes al llarg de la teva vida. La gent ha de veure com bombardegen casa seva, es queden sense escola… A més, reivindico la idea de fugir de ser protagonistes. Nosaltres no salvem vides ni reconstruïm una escola amb una foto. El que es juga la vida és el paramèdic o el doctor que deixen tot i que atenen qualsevol ferit. Ells són els herois, els que mereixen aquest reconeixement. Nosaltres som missatgers. Tot i així, encara hi ha una gran falta d'atenció psicològica. Ens han de posar ajuda, perquè també tenim ferides per curar. 

Rebre el premi de World Press Photo per un projecte al qual portes dedicant tant de temps ha de ser especialment important per a tu. Què suposa aquest reconeixement?
Crec que vol dir que vaig pel bon camí. Això demostra que cal fer coses que realment t'interessin, lluny de seguir agendes o el que uns altres fan. Apostar per explicar el que realment vols explicar. Vinc de l'escola del “mai podràs”, així que a la nova generació de periodistes, fotògrafs i fotògrafes que venen, dir-los que aquí estic, i que ells també poden fer-ho. En aquest ofici es passa malament, però és molt bonic. Ningú dona res gratis, però no és impossible arribar-hi. Simplement has de convertir el periodisme en la teva manera de viure.

Amb quina idea vols que marxi qui ve a veure la World Press Photo? 
Que pensin que l'educació és un dret i un privilegi. I que es deixin de fer servir escoles com a bases militars i que es deixin d'atacar col·legis i enemics.