No per culpa meva, però si per desgràcia, aquesta setmana la secció queda reduïda. Les estrenes de la setmana passada, a part de les que tenia endarrerides, van deixar unes recomanacions i ressenyes molt completes. Ara bé, aquesta setmana Netflix ha estrenat poca cosa, i, per tant, hi ha poc a dir. De cara a la setmana vinent, em posaré al dia amb dues sèries d’Amazon Prime que, tot i estrenar-se fa dies, tinc ganes de veure. També parlaré d'una altra de les nominades als Emmy’s, que TikTok sembla que em vulgui fer entrar pels ulls.

Perquè no tot es culpa de les plataformes: també en porto un parell d’endarrerides i alguna que no m'ha fet gaire il·lusió de mirar. Però com sempre, i trist serà el dia que faltin, toca el cinquè capítol de la Casa del Drac i Els anells de poder.

A més, Disney+ entra a la cursa amb la seva nova sèrie de l’univers Star Wars: Andor. I de Netflix m’he animat amb una d’assassins en sèrie. Ryan Murphy, el director d’American Horror Story, porta Dahmer. Monster: The Jeffrey Dahmer Story, amb Evan Peters al capdavant del projecte.

Casament de bandera al cinquè capítol de la Casa del drac, a HBO

Aquesta setmana he llegit que quan van anunciar aquest projecte, tothom pensava que fracassaria, que les audiències serien tan baixes que cancel·larien la sèrie després d’una primera temporada. M’incloc entre els que s'ho pensaven, i encara més, jo mateixa deia que no la miraria. I m’estic menjant les meves paraules perquè estic completament dins la història dels Targaryens. I, no només a mi: han aconseguit callar tothom després del desastrós final de la temporada vuit de Joc de Trons. 

Però anant a l’important, el capítol. Si amb una setmana no l’has vist encara, atent als spoilers, perquè toca comentar que ha passat en el darrer capítol de la meva telenovel·la preferida: els drama Targaryen.

Amb un capítol d’inflexió en mig de la primera temporada de la sèrie, els creadors ens han deixat un mar d’emocions que explora els sentiments i, tot i començar amb bons moments, acaba deixant amb la llagrimeta caient. Però dins d’aquest hi ha dues coses a destacar. La primera (bé, no és només del capítol sinó del que portem de temporada) és el canvi en la mirada. Potser no tothom estarà d’acord amb mi, però personalment, es nota el female gaze (mirada femenina) en aquesta temporada. 

@erynsarchive SORRY GUYS IM FERAL FOR THIS SOUND #houseofthedragon #daemontargaryen #daemonandrhaenyra #got #hbomax ♬ you guys are mentally ill_just like me - { ک }

I això ha fet que els capítols m’agradin més. Veure una protagonista que agafa el que és seu, que no es deixa opacar per un home, i que lluita pel seus. I sí, soc de l’equip de: m’estan agradant més aquests capítols que els de la primera temporada de Joc de Trons. En global no ho puc dir encara perquè no s’ha acabat, però de moment, individualment, soc team La Casa del Drac. 

El segon punt a destacar és el personatge de Ser Criston Cole. Un personatge que a mi ja em feia mala espina des del primer moment i que, amb aquest capítol, s’ha consagrat. Qui amb seny podria pensar que algú com Rhaenyra Targaryen, hereva al tron de ferro, deixaria tota la seva vida per estar amb ell i collir taronges? De debò. I a sobre, quan Rhaenyra et proposa un pacte la tractes així?

I la gota que va fer vessar el got? Que l’Alicent Hightower, després d’empoderar-se, per fi, decidís salvar-li la vida a aquest home. Per un moment que em cau bé aquesta dona i la caga completament. Però que hi farem, com he vist dir a la gent, l’enemic del meu enemic és el meu amic; així que els dos rabiosos de la Rhaenyra s’han ajuntat. Un pas més per als verds. Però amb el casament, un pas més per als negres. Així que la guerra comença a dibuixar-se a l’horitzó de Westeros. 

Andor, la preqüela de Rogue One a Disney+ 

Premissa: la preqüela de Rogue One, una pel·lícula que passa entre l’episodi tres i quatre d’Star Wars, i se centra en Cassian Andor i la rebel·lió. I jo, com a fan (a mitges) de la saga, estic allà per mirar-la. Pels que no ho sabien, aquesta sèrie s’havia d’estrenar al mateix moment que Els Anells del Poder i La Casa del Drac, però Disney+, molt sàviament, va decidir esperar perquè la fama de la sèrie no quedes a l’ombra de les altres dues.

I comença com no ho podia fer cap altra sèrie de rebels: amb un assassinat. Una trama d’espies, un protagonista intentant evitar la policia i una base rebel amagada en un planeta ple d’aliats a l’imperi. Un clàssic Star Wars. Però fins aquí els paral·lelismes amb l’original. Andor se separa de la fantasia i se centra en la part de ciència-ficció distòpica. 

El que més m’ha agradat, i és un recurs que m’encanta per la tensió d’esperar per revelar un fet, és els flashbacks que té el protagonista amb la seva vida. De moment la sèrie pinta bé, però encara falta consagrar-se, perquè no hem vist tot el que ens ofereix, i les coses poden anar molt malament en els pròxims capítols. I darrere. la trama de política i poder que deixa un mal regust de boca per les semblances amb la realitat, que també toquen d’aprop. A veure com segueixen amb aquest apropament a la realitat.

La crítica deixa la sèrie molt bé, però jo mai em refio del que diuen, sincerament. Així que amb els tres capítols que de moment Disney+ ha estrenat, la cosa va bé. Per treure’m el regust de boca, tocarà tornar a veure Rogue One per seguir veient a Diego Luna com a Cassian Andor (segurament soc l'única persona a qui li agrada aquesta pel·lícula? Sí). Una mica masoquista per part meva, ho sé.

La pregunta que us deu quedar: és possible mirar tres sèries amb els seus universos i personatges, i no fer-se un embolic? Sí, és possible. Amb ganes, dedicació i memòria selectiva. Una que porto cultivant des de fa quasi 21 anys.

Dahmer. Monster: The Jeffrey Dahmer Story, el nou true crime de Netflix

Ryan Murphy, et caigui millor o pitjor, sap fer les coses bé; o no haurien fet tantes temporades d’American Horror Story i que tenen tant èxit. Com a bona fan del True Crime (que a vegades ho passa malament), era la primera a mirar aquesta sèrie basada en ‘El caníbal de Milwaukee’ que protagonitza un dels meus actors preferits, Evan Peters. Un actor que encarna a la perfecció l’assassí, i que deixa la pell de gallina –en el mal sentit– amb la seva actuació. 

Context: Jeffrey Dahmer, conegut com el Caníbal de Milwaukee, va ser un assassí en sèrie que va terroritzar els Estats Units entre 1978 i 1991, matant almenys a 17 persones. Dahmer va començar a matar amb 18 anys, després de passar deu mesos a la presó per abusar d’un nen a qui fotografiar. Tot i viure una infància, aparentment tranquil·la, Dahmer ja demostrava la seva fascinació per matar, tallar i dissecar animals, pràctica que després va traslladar als homes. 

La sèrie comença amb la seva darrera víctima, Tracy Edwards, que va aconseguir escapar i informar sobre la terrible experiència que havia viscut a la policia, que va visitar la casa de Dahmer i el va detenir. 

Les actuacions són impecables, i la història de Jeffrey Dahmer està narrada de forma exacta, segurament no totalment, però els detalls dels assassinats, l’ordre, la manera de fer-ho. Tot com va passar, i com ho va explicar el mateix Dahmer a la policia. Perquè amb el true crime normalment no es perd el temps parlant de les víctimes sinó que es fa un biopic de la vida dels assassins i de per què ho fan. Però en aquest cas la història es conta des de la perspectiva de la família, els veïns, sobretot la implicació de Glenda Cleveland, els policies i les víctimes de l’infame assassí. 

Es pot veure durant la sèrie la inefectivitat de la policia. Com Dahmer es va estalviar ser detingut en diverses ocasions per saber fer servir les seves cartes. Saber quines excuses donava als veïns o a la policia, perquè sabia que dient que estava fent "coses de gais" els incomodaria i així no investigarien més a fons.

Si t’agrada el True Crime, has de conèixer la seva història, i tot i que se n’hagi parlat abans i aquest cas tingui altres adaptacions televisives, Ryan Murphy sap com donar-li la volta, crear un fil, i jugar entre el present i el passat per enganxar-te a la història del Caníbal de Milwaukee. Una docu-sèrie digna de donar-li una oportunitat.

Els vaixells es posen en marxa al cinquè capítol dels anells de poder, a Prime Video

Tornem una setmana més a les terres del sud. I per fi hem tornat a veure els Peu Pilosos! Ja els havia trobat a faltar. Els anells de poder tornen a venir carregats. Després d’un parell de capítols més fluixos, aquesta setmana han tornat a ressorgir amb ganes. Amb més misteris respecte a la identitat del gegant que va caure del cel, les pedres que busquen els elfs i el viatge de Galadriel.

Fent recerca he vist que els puristes dels llibres de Tolkien es queixaven de la sèrie i la veritat és que no els entenc. Si t’agrada aquest món, has de reconèixer la bellesa de la sèrie (jo sense haver llegit els llibres), a més de la construcció dels personatges i del món. I a més tenint-la en català.

La part que més m’interessava a mi, la de la Galadriel a Númenor, s’està quedant enrere i s’inicia un viatge que sembla que serà fructífer. Però la trama que més m’ha sorprès és la dels homes, que busquen escapar dels orcs. S'albira un conflicte armat que pot acabar en molt bona estrugança pels orcs, però això ja serà en el següent capítol. I que voleu que us digui, tanmateix, a mi els elfs (menys la Galadriel, i potser l’Elrdond) d’aquesta sèrie no m’acaben de fer el pes; dins del meu cor toca protegir els nans (sobretot en Durin i la família), i els de les orelles punxegudes no estan posant de la seva part. 

Però el més impactant és el que està passant amb els hòbbits. La capacitat de tirar endavant, de suportar els mals que els apressen cada vegada més, però per sobre de tot, el gegant que els acompanya i el mal que els persegueix.

Cada vegada estic més perduda amb qui pot ser Sauron, i qui són les tres figures de blanc que segueixen el rastre de qui va caure de les estrelles. Tocarà estar pendent per descobrir aquest misteri també.

Viatja a Victòria amb la polèmica Don’t Worry Darling, una estrena dels cinemes

La sorpresa de la setmana és aquesta. Per fi he pogut anar al cinema, i el meu amor per Harry Styles m’ha fet decantar per Don’t Worry Darling com a escollida per estrenar la part cinematogràfica d’aquesta secció. I cal dir que s’ha fet per la porta gran. Com que és el primer cap de setmana que la pel·lícula passa a la cartellera, intentaré evitar els spoilers en tota mesura. 

Portava poques esperances en aquest film dirigit per Olivia Wilde, ja que a la crítica no li havia agradat. Però m’ha deixat el cervell fet puré. En quin moment poden girar tant les coses en una pel·lícula? Aquest thriller psicològic no et deixarà pas indiferent i cada detall et farà reflexionar completament al que està passant. 

Per mi el millor són les escenes, les repeticions que et fan volar el cervell, i sobre de tot les actuacions. Florence Pugh està excepcional en el paper d’Alice Chambers. Brills per sobre de tot el cast amb una actuació sentida, que et trasllada el dolor del personatge i et deixa amb cada acció una sensació total d’angoixa. Després, i en la meva opinió, la segueixen Harry Styles, que complementa l’actuació de Pugh, i Gemma Chan i Chris Pine, que esgarrifen en cada escena en què apareixen.

Els esdeveniments et descol·loquen, i al final, o almenys jo i les meves dues acompanyants al cinema, hem hagut d’estar uns minuts processant tot el que havíem vist. Tot el que la pel·lícula ens havia ofert i, sobretot, per treure’ns l’angoixa de sobre. Una societat perfecta dins d’una ciutat perfecta, un projecte que busca aquesta perfecció i un secret per sobre de tot. O més d’un secret?

Si ets fan dels thrillers, i vols veure una pel·lícula que surti del comú, que tet descol·loqui i et deixi flipant durant gairebé un parell d’hores, ja sabeu què veure. Perquè també ara mateix, és de les millors ofertes que ofereix el mercat cinematogràfic.