[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 01 de juny 2020

“Mai m’he penedit d’haver estudiat medicina: he passat els meus mals moments, angoixes i guàrdies... però molts altres de bons. Ho tornaria a fer.”, diu el Dr. Ramon Magarolas i Jordà (Tarragona, 1954), “tarragoní de soca-rel, nascut entre les pedres de la muralla centenària”, perquè era una de les parets de casa seva. Deixa per jubilació la plaça de metge de pneumologia de l’Hospital Joan XXIII i conserva intactes la curiositat i la passió per aprendre.

Durant el servei militar a Múrcia es va deixar el bigoti que ha portat des d’aleshores i també va certificar per primera vegada una mort. Després del MIR, va fer la residència a Saragossa. Va estar un temps a l’antic Hospital de la Mare de Déu de la Salut, un petit centre per a tuberculosos de Tarragona, que es coneixia com a Casablanca. I després ja va entrar ocupar la plaça de metge adjunt de pneumologia de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. És membre de la Societat Catalana, Espanyola i Europea de pneumologia.


Un metge deixa de ser metge quan es jubila?
Mai deixes de ser metge. Entre altres coses, perquè hi ha moltes professions que són profundament vocacionals i, encara que deixis d’exercir, sempre conserves la curiositat —i una bona biblioteca—. Per exemple, amb els col·legues jubilats hem comentat els articles científics sobre el tema de la pandèmia. La medicina et crida, i per això continues sent metge. A banda que la família i els amics no deixen de fer-te consultes.

Però a partir d’ara des de fora de l’Hospital Joan XXIII.
Vaig deixar d'exercir a l'hospital a principis d'any, i poc després va arribar la pandèmia. I això és positiu i negatiu. No m'ha tocat tota aquesta afectació física, psicològica i mental que sé que han patit i pateixen molts companys. Però alhora he trobat a faltar viure-ho: són moments en què hi ha molta proximitat amb tot el personal sanitari. S’ha creat un vincle molt més fort entre tots els professionals, perquè tothom ha fet una mica de tot: un pediatre tractant un adult, una infermera de quiròfan ajudant a l'UCI.

Com recorda l'etapa que ha viscut en aquest hospital?
M’imagino a mi en una sessió clínica o en una sala de treball que compartíem. Simplement el fet de ser allà ja et donava una satisfacció: estar acompanyat de persones amb la mateixa vocació. Treballant en un Hospital, comparteixes una responsabilitat amb els altres professionals. I a banda, ens aveníem molt.

I què pot dir del tracte amb les persones, després de tants anys?
Sempre he procurat tenir un tracte molt proper amb les persones: intento posar-me al seu lloc. Ara estic estudiant antropologia i parlem del concepte d’alteritat i de tècniques d’estudi etnogràfic, com són l’estranyament, que es tracta de posar-te en la percepció de l’altre.

Què es necessita per ser un bon metge?
Com en totes les professions, t’ha d’agradar, si no, és una tortura. Això no és una sèrie de televisió. Sis anys de carrera, un any com a mínim per al MIR i quatre de resident, i després substitucions i places interines sense un gran sou i amb guàrdies fins qui sap quan… Col·legues meus estaven així als cinquanta. És dur, però la gran compensació és veure com un pacient es cura. I també hi ha un altre element molt atractiu: cada dia és diferent. Hi ha un aforisme que diu que “no hi ha malalties, sinó malalts”, i, a més de la investigació, s’ha d’estar al dia dels avenços. Un metge ha d’estudiar tota la vida.

És una professió que pot ser molt satisfactòria, però també molt dura. Quins moments l’han marcat?
N’hi ha molts, de bons i de dolents. És molt dur quan una malaltia afecta una persona jove. En el sentit més trist, per exemple, recordo una mare que li vam detectar un càncer que acabaria amb ella pocs mesos després, i això em va marcar. Però també he tingut grans satisfaccions, cada vegada que investigues un pacient, trobes la seva malaltia i amb el tractament adequat l’ajudes a viure millor.

Són certs els tòpics dels metges com a grans egòlatres?
Hi ha de tot, de metges, d’advocats i de sabaters. N’he conegut que es creuen semideus i d’altres que es creuen déus sencers. Sovint eren més grans que jo. Esclar que alguns pensen que estan per sobre del bé i del mal, però la majoria, per professió, es posen en el lloc de l’altre.

Però perquè aquesta tendència a la megalomania?
No crec que hi hagi més ego que en altres professions. El que sí que és cert és que hi ha certa veneració pels metges. Posant-me en el lloc del pacient: que de facto la teva vida depengui de les decisions d’una altra persona fa que li tinguis un cert respecte. Però, insisteixo, de iure això no vol dir que tinguin poder.

Té al cap la primera persona que va atendre?
El que recordo és la primera pacient que se’m va morir. Estava fent la mili a Lorca (Múrcia), com a sergent al regiment. Com que ja havia acabat la carrera, també cobria algunes guàrdies en una plaça d’urgències. I en una d’aquestes, em van cridar perquè una senyora velleta s’estava morint. Només vaig tenir temps de certificar-ne la mort.

Què ha canviat en la professió respecte a quan vostè va començar?
Els avenços en medicina han estat extraordinaris. No cal dir que quan vaig començar a estudiar no hi havia ordinadors. Si mirem encara més enrere, al Renaixement, trobem grans savis com sant Albert Magne o Isidor de Sevilla que, per dir-ho d’alguna manera, eren capaços de dominar tot el coneixement del seu món. Avui això és del tot impossible i, per tant, és imprescindible especialitzar-te: amb un clic pots accedir a la recerca puntera a escala mundial. Es tracta d’una xarxa d’investigadors sense precedents que comparteixen i treballen junts.

I el que vindrà...
Sembla una paradoxa, però trobo a faltar el que em perdré. Ho llegiré, però no ho podré aplicar. Tot el que queda per venir, el que s’arribarà a fer, que de ben segur serà extraordinari, perquè ara ja ho és.

I alguna pràctica que gairebé ja no s’utilitzi?
La "broncoscòpia rígida" és una tècnica diagnòstica per examinar les vies aèries, i ara s'utilitza poc: s’introdueix un tub amb una càmera per veure els bronquis des de dintre i agafar mostres. Però quan jo vaig començar s’introduïa un tub d’acer de 40 centímetres de llarg i 1 centímetre de diàmetre: es posava el pacient estirat en una llitera i amb unes pinces a través del tub s’agafava una mostra. I sense anestèsia.

Parlem una mica del coronavirus, inevitablement. El sistema sanitari estava preparat per la pandèmia que estem vivint?
Abans et parlava del reconeixement social dels professionals sanitaris, i les retallades en són una mostra més. Això implica menys recursos i investigacions que mai s’han arribat a fer, una infraestructura que hem trobat a faltar.

I ho han patit els professionals...
Un col·lega meu va caure malalt, infectat de Covid-19, i ho ha passat molt malament. Amb oxigen, ha trigat un mes després de l’alta per reincorporar-se a l’hospital, però a mig gas. Ell diu que no estàvem preparats.

Tot i tenir la millor sanitat del món.
És evident que hi ha països que estaven més preparats: a Alemanya tenien més llits d’UCI. Aquí s’han hagut de muntar hospitals i s’ha fet amb un temps rècord. Però “la millor sanitat del món”, en temps de crisi, ha hagut d’improvisar. I s’ha notat.

Com valora la gestió de la crisi?
Penso que s’ha gestionat tard. Quan tractàvem tuberculosos, el primer que fèiem era aïllar-los i fer un estudi de contactes. Quan els focus eren Madrid i Barcelona, el més fàcil era aïllar-les. Però van trigar quinze dies i van confinar tota la població d’Espanya.

Si mirem cap al futur, què pot aportar la gent jove a la professió?
A la vida la joventut sempre aporta energia: falta una il·lusió als qui fa temps que treballen. Els joves són capaços de dedicar moltes hores al dia a investigar i ho fan amb una mirada diferent. És fonamental per a la recerca, i per això s’han de mantenir i fomentar les beques i ajudes per als que comencen. D’altra banda, la joventut tradicionalment també ha estat mà d’obra barata.

D'això no se'n salva cap jove, ni tan sols els metges.
Els residents són els que més treballen. Això podria ser positiu: durant l’època de formació s’incorpora molt coneixement. Durant una guàrdia de nit a urgències venen pacients de tota mena. Ara bé, econòmicament no compensa, perquè els sous són escassos.

La medicina a casa nostra pateix fuga de cervells?
No ho crec. Tot investigador jove intenta fer alguna estada allà on la tècnica o el tractament que li interessa és punter. Però tant si te’n vas a Lió com a Chicago, la tendència és tornar cap a casa.

La medicina ocupa el lloc que li correspon socialment?
Vivim en una societat on es valora més qui surt a la televisió fent safareig que un bon cirurgià o un investigador de malalties minoritàries. Un futbolista no salva vides. Per contra, ja hem vist la tasca dels professionals sanitaris durant la pandèmia. És normal que les dietes d’un dia d’un polític puguin equivaldre a un sou de resident? Precisament són els polítics que han de fomentar que aquesta cultura canviï.

Per sort encara no estem com als Estats Units...
Aquí, si necessites un ronyó, te’l trasplanten. Tenim assistència sanitària universal. I als EUA fer-te un TAC pot costar-te 3.000 euros. El meu fill treballa d’enginyer a Huston. A una amiga seva li van diagnosticar un càncer i, tot i tenir una bona feina i una assegurança mèdica, la seva gran preocupació era aconseguir diners per al tractament. Recau en mans privades, i per això són punters en recerca.

Quan la recerca privada és la bona, vol dir que la pública no ho fa prou bé, potser per manca de recursos? La Marató de TV3 és realment necessària?
L’ideal seria que no calgués cap ONG. Això voldria dir que els estats són capaços de subvenir les necessitats dels seus habitants. I precisament les organitzacions no governamentals demostren —i denuncien— que això no és així. La Marató tampoc hauria d’existir, però amb aquest pastís enorme es financen investigacions importants. I jo també hi dono diners. Però amb els nostres impostos n’hi hauria d’haver prou.

Ara que es tanca aquesta etapa, què té per endavant?
Em quedo amb la satisfacció: he estat d’acord amb el que he fet i amb com m’he comportat dins la professió. I ara no perdo la voluntat de continuar aprenent, sempre ho he fet. La jubilació tanca una etapa, i ara he començat a estudiar antropologia. Segurament no l’exerciré mai, però m’agrada adquirir aquests coneixements.

Quin consell donaria a algú que comença?
Que sigui capaç d’incorporar, segons la seva manera de pensar, la capacitat de posar-se en el lloc del pacient. No només psicològicament, sinó també com una eina per acostar-se a com viu la malaltia i així entendre-la millor. I que tingui sempre la capacitat d’aprendre nous coneixements, sempre. La medicina és una feina per dedicar-s'hi en cos i ànima. I també és una professió per gaudir i per estar agraït.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —