Durant la seva joventut, Dolors Bartrina tenia una cosa molt clara: volia fer una feina on pogués estar en contacte amb la mainada. Però tenia el dubte entre si estudiar infermeria, i tirar per la part de llevadora, o fer magisteri. La solució no es va fer esperar gaire: quan es va haver informat de què significava ser infermera, i en veure que moltes de les tasques li feien pànic, es va decantar per magisteri, i va ser tot un encert. Va estudiar preescolar i, dos anys més tard, el 83, es va treure les oposicions. Amb 22 anys ja va començar a treballar de mestra, i així tota la seva vida laboral. Fins ara.

Quin va ser el teu primer contacte amb la professió?
Van ser unes classes particulars que feia als nens i nenes del barri on jo vivia, i també a nens de Salt que els interessava. La gent sabia que en feia i em portaven els seus nens. Això ho vaig començar a fer als 17 anys, moment en què vaig iniciar la carrera de preescolar (el que ara seria educació infantil), la promoció del 77 al 80.

Com va ser la teva primera experiència en una aula? 
Recordo que quan vaig ser tutora em vaig espantar moltíssim, no sabia com posar-m’hi. Evidentment que tens recursos i els fas servir, però estava molt insegura, dubtava molt, i tot el que m’havien dit en aquell moment no sabia on era. Intentava aplicar el que m’havien explicat a la universitat, però sobretot em fixava en el dia a dia dels mestres que en sabien més. En aquell moment era un "només sé que no sé res", doncs era això. Et sents sol i perdut, però a poc a poc agafes confiança i aprens a ser mestre al dia a dia, no a la universitat.

Ser mestra és una feina vocacional. Les persones que no senten aquesta vocació no són mai del tot bons professors? 
Aquesta és una pregunta molt complicada de respondre. Ser professora és molt diferent d’una feina d’oficina. No és una feina solament de transmetre coneixements, sinó que implica moltes altres coses i les has de sentir. A vegades fas de papà, fas de mamà, fas de psicòleg, de company... fas de moltes feines. Si no les sents, difícilment les podràs fer bé i transmetre. A mi em va passar, que quan m’anava fent gran, recordava els professors de la meva infantesa i joventut que havien calat en mi, cap a bé o cap a malament, i llavors pensava, per exemple: doncs això jo no ho faré perquè com a alumna em feia mal. Hi ha una implicació emocional molt gran al darrere. Ha d’haver-hi un sentiment. Jo, si no tingués aquest sentiment, no seria capaç de fer-ho.

Com a professora, creus que has marcat els alumnes?
Aquesta és una altra pregunta que costa molt de respondre... Jo sé d’exalumnes que m’han vingut a veure a l’escola, o d’altres que te’ls trobes i saps que t’estimen molt, o algun pare que et diu: "m’agradaria que tinguessis el meu nano..." Aquestes coses passen i d’una manera o una altra jo crec que com a professor sempre marques.

I rebre aquest feedback deu fer-te molt feliç...
Sí, molt. Tu ja no ho fas per agradar tothom, perquè és impossible i si et poses en aquest terreny ja has begut oli, sempre viuràs angoixat. Però alegra molt quan una exalumna et ve a veure al cap d’uns anys, que tu ni el reconeixes, i dius: "ostres! Eres tal..." Et saluden pel carrer i et diuen: "ens recordem molt de tu", o un pare et diu que el seu nano sempre parla de tu... Són coses que alegren.

És important tenir fills i veure’ls créixer per poder entendre i desenvolupar la professió de mestra?
Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig sortir d’allà amb moltes teories, però quan em vaig posar davant l’aula, em vaig adonar que no sabia res. Quan comences i et trobes els pares a davant, com que no has viscut el mateix que ells, aconselles sempre des de la teoria que t’han donat. En aquest cas, jo vaig trobar que quan em vaig casar, i encara no tenia fills, vaig ser capaç d’entendre una mica més els pares. Era una altra manera de veure la vida. Una vegada vaig tenir els fills, però, vaig poder empatitzar moltíssim més amb els pares. Tenir fills i veure les dificultats que comporta cuidar-los et fa ser més empàtic amb els pares, perquè et trobes al seu nivell. Si tu ets solter i no tens fills, ja pots anar donant lliçons teòriques, però realment tu no has viscut res d’això.

Els pares sovint acusen injustament els mestres dels problemes que puguin tenir els seus fills?
Sí, això passa. Ara més que abans. Quan jo vaig començar la figura del mestre era més respectada, i ara no, sobretot per la manera de viure, la immediatesa... les exigències són el plat del dia. La idea d’abans de "Si el mestre t’ha dit això, per alguna cosa t'ho ha dit", ara no hi és tant.

La figura del mestre ha evolucionat molt, doncs.
Totalment. Quan jo era petita podríem dir que el mestre era gairebé intocable, el que deia es tenia més en valor, i si com a nen anaves a casa i criticaves un mestre, et renyaven el doble. I llavors, quan jo vaig ser mestra va canviar una mica, però no hi havia aquesta tendència de donar per vàlid tot el que diu el nen, sense posar-ho en quarantena ni preguntar-ho abans. Hi ha de tot, eh, però la tendència és aquesta, la d’exigir molt i respectar menys.

Cremen els anys de mestra?
Sí. Realment és una feina que cansa molt i no es veu, passa molt camuflat. L’aparença externa és de molta comoditat, això de 9.00 a 17.00 i tres mesos de vacances, això fa mal, i no és així en absolut. I la feina crema molt, crema el contacte amb els pares i els canvis pedagògics i de tendència... no tens temps de pair una cosa i ja te’n posen una altra. La feina és molt dura. Tota feina que es basa en el contacte amb persones, crema.

Els joves de la nostra generació encarem el futur laboral de la mateixa manera que ho vau fer vosaltres?
No. La diferència principal és que quan jo tenia vint anys, trobar una feina o entrar en una empresa era difícil, però una vegada eres dins, anaves prosperant i tenies la feina assegurada per tota la vida si convenia. I això en qualsevol àmbit, no només en el funcionari, perquè hi havia aquest moviment de prosperitat i d’obertura. Començaves molt a poc a poc, cobraves poquíssim i treballaves molt, però si complies bé, tenies la feina assegurada i anaves pujant. La meva generació ha estat la millor. La dels meus pares era de postguerra, molt complicada, i la meva era la de pujar i prosperar, i això ens va permetre d’estalviar, de tenir una feina assegurada i viure bé o en comoditat, cosa que els pares no tenien. Ara no: la feina és precària, és difícil, heu de canviar sovint de feina. El neguit que teniu vosaltres és molt més gran que el nostre en aquell moment. En aquest sentit són contextos molt diferents.

Què els diries a les noves fornades de mestres que sortiran al món laboral?
Les noves fornades surten d’una manera molt diferent a la meva generació, és un altre món. L’ensenyament, a més, ha canviat molt. Però la feina de mestra és una professió que no s’acaba a l’aula ni té un horari fix, almenys quan jo vaig començar no miràvem els horaris, treballàvem moltíssimes hores. Ara sí que es miren més, a tal hora començo i a tal hora plego. Ser mestra és vocacional i vol molta dedicació i preparació, t’has de formar constantment. I, a més, el contacte amb els nens afecta molt i és importantíssim. Simplement els diria que si no tenen molt respecte i estima cap a les criatures, que no escullin aquesta professió.

Això és el que et van dir a tu quan vas saber que volies ser mestra?
No, no ens van donar cap mena de consell. És més, el primer bon dia que ens van dir a la carrera va ser que segurament molts de nosaltres no acabaríem treballant de mestres perquè no hi havia feina. Tot el que sé ho he après d’altres professors que tenien més experiència i que m’agradava com ensenyaven.

Sobre la relació del Departament d'Educació amb les escoles, podem dir que és... complicada. Sempre ha estat així?
Sí, sempre. A veure, a nivell d’inspecció, quan venia un inspector a l’escola tremolaves, perquè la seva figura era com la d’un militar. Ara no és així, és una figura més planera. Però a nivell de fer-te costat, de donar-te suport quan hi ha algun problema amb els pares, o de donar-te equipament, bé, hi ha molt de camí a recórrer encara. No és pas la relació més idònia.

I què caldria per a què millorés?
Doncs primer de tot, tota la gent que ho gestiona des de despatxos, primer hauria de passar per una aula, i llavors s’hauria de fer una inversió econòmica important. Si es queda en voluntat, però no s’inverteix, no serveix de res. Realment, tot el que són beneficis socials, de salut o d’educació, sempre s’han quedat enrere, perquè sempre s’han valgut de la voluntat dels professionals que hi treballen, però s'hi ha invertit molt poc, massa poc.

La Dolors a l'escola Sant Jordi de Bonmatí el 2020 vs el 1992