“Amb 18 anys vaig retirar-me perquè la Ruta del Bakalao em va sobrepassar”. L’ambient que es respirava a les discoteques valencianes durant els anys noranta va fer que Marian Dacal deixés d’actuar en viu per pànic escènic. Considerada la “Veu dels 90”, va interpretar la major part d’èxits dance d’aleshores. Destaca Flying Free, que va ser creat per la discoteca catalana Pont Aeri el 1999 i va aconseguir fama internacional amb el temps.

Va succeir el mateix amb Eva Martí, que va convertir la balada eurovisiva Fly on the Wings of Love en música de ball a principis del 2000. Les seves veus sonaven molt, però ningú no sabia qui eren. Com a “cantants amagades darrere una veu”, al llarg de la seva carrera han afrontat tota mena de situacions sense perdre mai l’objectiu de mantenir-se actives, fins i tot, dues dècades després.

Són amigues des de fa 30 anys. Es van conèixer en la gravació d’un videoclip en què feien de figurants. La música sempre ha estat present a les seves vides. De petita, la barcelonina Eva Martí aprofitava tot el que podia per crear el seu propi espectacle. “Les mongetes verdes de la cuina eren els micròfons”, comenta. Dacal, de pares gallecs i nascuda a Londres, feia el mateix, però amb raquetes de tenis. S’havia nodrit de les cançons dels anys vuitanta d’ABBA i Queen que li posava el seu pare. El seu públic eren les veïnes, que recompensaven les joves artistes amb caramels.

Ambdues tenien clar que volien dedicar-se al món musical. Martí volia ser “artista i famosa” i va estudiar interpretació, cant i ball. “Em disfressava de Madonna, perquè la veia ballar i volia ser com ella”, explica. Va aprendre tècnica de veu a l’Institut del Teatre de Barcelona i va ser alumna de l’Escola Musical Memory. Per la seva banda, la nostàlgia dels pares de Dacal va fer que la família tornés a Espanya i, pensant en les oportunitats laborals de la seva filla, anés a Barcelona. “Passar de Londres a la Galícia profunda hauria estat un canvi massa brusc per nosaltres”, comenta.

Dacal, que de petita es gravava cantant i fent els cors amb el seu casset, mai no s’hagués imaginat que podria dedicar-se a la música. Mentre estudiava tercer de BUP, en què era coneguda com a “Marian, l’anglesa que canta”, va viure els seus inicis com artista: “El cunyat d’un amic estava fent un disc i, sabent que jo cantava i tenia accent nadiu, em va oferir fer de corista”.

En un estudi de Sant Andreu de la Barca Dacal va conèixer els productors Mike Platinas i Ilde Irún. En veure el seu potencial, van treballar plegats per llençar temes com It’s My Party el 1994. “Va succeir sense buscar-ho”, afegeix. 

Com van agafar el vol dos hits memorables

La música dance corre per les venes d’ambdues artistes. Dacal i Martí van viure l’evolució de la música de ball al territori peninsular, els moments àlgids i la caiguda. El panorama englobava des de les cançons de Rick Astley, Kylie Minogue o Whitney Houston —amb les posteriors versions dels DJ Toni Peret, Josep Maria Castells o Kike Tejada— fins al sorgiment de l’acid-house o del Disco Estrella. “Estem a la música de ball perquè era l’estil que funcionava a finals dels anys 90 i principis dels 2000”, justifica Martí. Dacal no va treure’s mai l’espineta d’interpretar música negra o R&B per aquest motiu. “A Espanya no estava de moda”.

S’acostuma a encasellar la majoria dels hits de Dacal o Martí dins el gènere de la música makina, però recalquen que realment es tracta de música de ball. La makina i el dance són ramificacions de la música electrònica. Les dues, inicialment, tenien una part cantada. Amb el temps, la música makina va deixar de tenir-la. “La makina va endurir-se i va accelerar la seva velocitat”, detalla Dacal. “Flying Free és un tema dance, però té sons de l’essència de la música makina”, aclareix Martí. 

Durant la seva carrera, han hagut de fer front a tota mena de problemes. La indústria musical utilitzava la seva veu, però preferia mantenir-les amagades. Han viscut l’esplendor des de l’obscuritat. “Mai no hem actuat en directe a les discoteques on sonàvem”, lamenta Martí. Les poques ocasions en què van mostrar-se davant del públic no van acabar bé. Amb la majoria d’edat acabada de fer, els productors van enviar la jove Dacal a recórrer la Ruta del Bakalao. La seva visió de ser cantant va fer un gir de 180 graus. “El públic no em feia cas, jo oblidava les lletres i tornava a casa plorant”, expressa.

La diversió sense fre de la ruta valenciana va provocar que Dacal tingués pànic escènic. No va sortir de la intimitat d’un estudi de gravació durant 20 anys. Va ser aleshores quan el DJ Marc Skudero de la discoteca Pont Aeri va proposar-li gravar el popular Flying Free, el 1999. Ningú en aquell estudi era conscient que produirien una cançó que avui dia encara sona. “Era un tema més, produíem hits com a xurros, perquè calia omplir els recopilatoris que sortien”, rememora Dacal.

Les cançons es feien per a sales d’oci específiques com Pont Aeri, Chasis o Scorpia, però després s’incloïen en recopilatoris i es comercialitzaven. Tot i que els productors tenien clar el títol de la cançó, una referència al nom del local, quan Dacal va arribar a l’estudi encara no hi havia lletra. “Hi havia una melodia vocal, però la lletra es va fer una hora abans de la gravació”, relata.  Anar a contratemps era una pràctica habitual en el sector.

L’èxit de Flying Free no va ser immediat. “Quan va sortir, va passar desapercebut”, diu Dacal. Eva Martí el recorda com “un tema més dels que funcionaven i eren bons”. La cançó va destacar sis mesos després del seu llançament.

Les circumstàncies de Dacal impossibilitaven que interpretés la seva cançó més famosa en directe i es va optar per un grup fictici que fes playback en lloc seu. A més, la por va fer que no recollís un premi a millor vocalista makina. “No volia ni que em veiessin ni em parlessin”. Això perpetuava que ningú la conegués.

Va passar el mateix amb Eva Martí, que a principis dels 2000 va gravar Fly on the Wings of Love juntament amb DJ Chucky i XTM. “Com que gravava covers i versions cada setmana, em van trucar”, explica. La companyia va decidir posar el nom fictici Annia. “Va ser per una concursant de la primera edició de Gran Hermano”, confessa.

Després d’interpretar la cançó i donar-li el seu to particular, Martí va veure’s obligada a rebutjar ser la imatge del hit per compromisos laborals amb altres segells. “Van posar una gogó de la discoteca Atlàntida”, detalla.

Com Dacal, Martí no creia que aconseguiria la repercussió que va tenir. La cançó va assolir la primera posició de la llista a Irlanda, la tercera a Escòcia i la sisena al Regne Unit. La cançó era originalment una balada amb què els danesos Olsen Brothers van guanyar Eurovisió el 2000, que la cantant va arribar a conèixer.

“Al·lucinaven, perquè va funcionar més el nostre tema que el seu”. Aprofitant l’èxit d’Annia, els danesos van intentar col·locar temes a les llistes espanyoles. “El nostre tercer tema Walk Right Back era seu”.  

Reconeixement mutu

La música les ha unit en l’àmbit personal i professional. Dacal defineix Martí com “energia pura”. D’aquí que sigui una apassionada de l’esport i els viatges. “M’agrada també nodrir-me de coneixement”, afegeix. Més enllà del món musical, treballa en l’àmbit de la comunicació. Ha fet moltes falques per a programes de ràdio de Flaix FM, locució i molts jingles per a diverses campanyes publicitàries televisives i radiofòniques. “Policlínica Londres, por su seguridad”, canta. A més, va estar nominada als premis Goya per la banda sonora de La colina del dragón, experiència en la qual, de nou, va passar “desapercebuda”.

De caràcter decidit, Eva Martí va decidir fer renéixer la música dance als voltants del 2011. “No entenia per què la música de ball no es movia”, comenta. Tot i això, el panorama “penós” i poc regulat amb què es va topar va portar-la a retirar-se dels escenaris tres anys després. En una actuació a Linyola, per exemple, un assistent va increpar la cantant. Ella va parar l’actuació i va exigir respecte, tot i que per part de l’organització no el va rebre. “No acceptava que llencessin per terra la meva reputació”, manifesta.

Mentre Martí va marxar dels escenaris, Dacal va aconseguir tornar-hi gràcies al suport emocional constant de la primera. “Cada dia em recordava que jo era una artista”. Tornar a cantar en directe amb públic no va ser un procés fàcil. La primera actuació va ser a la festa Màxima FM de Sabadell. “El dia abans Jose AM em va dir que em reptava a actuar al show sense previ avís”. Així, Dacal va fer front als seus nervis davant unes 50.000 persones.

Dacal i Martí ara treballen juntes

“Sort que la cançó té dos minuts inicials en què no canto, perquè estava cagada de por i em va costar sortir a l’escenari”. Anys després, ajudaria a composar cançons per Mónica Naranjo, com la banda sonora del programa La isla de las tentaciones.

A Marian Dacal li agrada l’activitat física com a Eva Martí, que la defineix com a “romàntica empedreïda” i amb una personalitat “molt humil”. Combina la seva afició per cuinar i mantenir una vida saludable amb el fet de ser mare de dos fills, una noia de 16 anys i un noi de 14 que ja comencen a ser conscients de qui és ella artísticament. “La nena comença a sortir de festa i veu que la seva mare sona a la discoteca”, comenta.

Interpretar les emblemàtiques Flying Free —que la seva intèrpret “no escoltaria a casa seva”— i Fly on the Wings of Love les fa emocionar en veure la resposta del públic. Ambdues “volen lliures” mentre les canten en directe i són conscients que aquests dos hits les marcaran per sempre.

“No ens podem deslligar d’ells, perquè ens acompanyaran fins a la mort”, afegeix Martí. Mantenen relació amb altres artistes dels anys 90, que tampoc han aconseguit un reconeixement  a excepció d’algun com Chimo Bayo.

Recuperar el dance

Les dues artistes són conscients que la música de ball ja no ocupa el lloc que acostumava a tenir. Creuen que el reggaeton és compatible amb el dance. “El reggaeton és pel perreo i el dance, per suar la samarreta”, diu Martí. Consideren que tota la generació dels anys 90 i 2000 té consciència de la importància del dance. Així, confien en recuperar aquest estil i fer que les noves generacions el coneguin i, qui sap, potser s’hi “vulguin dedicar” en un futur.   

Després de dues trajectòries plenes d’història, Marian Dacal i Eva Martí encaren un nou projecte: 74-75 Vibes, que engloba el nom del single i del tour que faran per revitalitzar la música de ball. “Sembla fet a mida perquè són els nostres anys de naixement”, comenta Dacal. Estan assessorades per Angel Muñoz, un mànager “amb cara i ulls”. Formen part d’iniciatives de música i salut de l’Acadèmia de la Música Catalana.

“El dance no només sona de nit, pot sonar un matí fent esport”, remarca Martí. Amb l’objectiu de tenir un reconeixement futur que “ni ara ni abans” han tingut, tornen imparables a agafar els micròfons. “Ni pandèmies ni guerres ni una baixada de l’electricitat ens aturarà: antes muertas que sencillas”, conclou Martí.