El 16 de febrer, els antiavalots dels Mossos d'Esquadra van entrar a l'edifici del rectorat de la Universitat de Lleida per detenir el raper Pablo Hasél. "La immunitat universitària, aquell mite de la nostra joventut", va piular llavors l'escriptor Raül Garrigasait. I és que la inviolabilitat del recinte universitari és una idea recurrent, que no està exempta de debat. D'una banda, s'apel·la al principi d'autonomia universitària i a la concepció de la universitat com un espai de saber, reflexió i crítica; de l'altra, a la seguretat ciutadana o al dret de reunió o manifestació, sobre els quals la universitat no tindria autonomia.

Pot entrar la policia a la universitat? En quins casos ho ha fet? Necessita l'autorització del rector? Parlem amb Gerard Horta (Barcelona, 1962), antropòleg i professor a la Universitat de Barcelona (UB) sobre la inviolabilitat universitària. Horta és també poeta i escriptor. Ha publicat diversos llibres d'antropologia entre els quals destaca De la mística a les barricades.

Horta, com a professor de la UB que es va mobilitzar contra el Pla Bolonya explica, sense pèls a la llengua, com va viure l'entrada dels antiavalots a l'Edifici Històric de la universitat i ens parla d'universitat, de conflicte i de com i per què els antiavalots han entrat, històricament, als recintes universitaris.

En la història recent, ha estat habitual l'entrada d'antiavalots a la universitat?
Hi ha dos tipus de presències policíaques: agents amb uniforme i sense. La presència de policia secreta amb tasques d'informació pot ser més o menys habitual dins la universitat en funció dels contextos de lluita. Pel que fa a l'entrada d'agents antiavalots, fou sota el mandat de Dídac Ramírez com a rector de la UB, del 2008 al 2016, que l'entrada amb violència d'antiavalots va deixar de ser inhabitual en el marc de les mobilitzacions del professorat i els estudiants. Els equips rectorals de Ramírez van marcar un punt d'inflexió respecte a un període en què els antiavalots no havien penetrat dins l'espai universitari.

Quantes vegades hi van entrar?
Com a professor d'aquesta santa casa he participat en la immensa majoria de tancaments, ocupacions o com se'n vulgui dir, des de les lluites del 2009 contra l'aplicació del Pla Bolonya. De memòria diria que l'entrada d'antiavalots s'haurà produït en tres o quatre ocasions, amb ressò mediàtic sempre, en alguns casos precedides dels agents de mediació, que són els que recullen la informació (nombre i tipus de participants, actitud, clima general, entrades i sortides de l'espai ocupat) que facilita la intervenció dels antiavalots.

I anteriorment?
Des de l'any 1978 jo era un mocós que participava de les manifestacions extremament vehements que es produïen al centre de Barcelona, igual que al segle XIX, al XX i ara mateix. Algunes començaven en una Plaça Universitat ocupada pels antiavalots. La gent es refugiava sovint a la UB, de la mateixa manera que molts cops els agents hi entraven per colpejar manifestants potencials. Malgrat això, posteriorment va haver-hi un període d'una pila d'anys en què aquestes entrades no s'hi van produir.

"Entrar a l'Edifici Històric de la UB durant processos de lluita sindical o estudiantil i trobar-te el rebedor ocupat per professorat i alumnat visibilitzava l'existència d'un conflicte".

Fins a les protestes contra el Pla Bolonya...
Sí, aleshores la participació del rector va ser explícita en tots els casos a l'hora de demanar la intervenció de la policia, no pas perquè es fes malbé el mobiliari, sinó perquè entrar a l'Edifici Històric de la UB durant processos de lluita sindical o estudiantil i trobar-te el rebedor ocupat per professorat i alumnat visibilitzava l'existència d'un conflicte. En comptes d'integrar el conflicte dialècticament per articular-ne una resolució debatuda pels diversos agents implicats, el que ens hem trobat massa vegades és un exercici despòtic de la imposició de la força.

També és molt recordada l'entrada dels antiavalots a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) durant la visita d'Aznar. La recordeu? Com us vau sentir?
A la UAB va succeir el 1993, després el 1999, més endavant el 2012, i més cops... Doncs ho vaig viure com la violació d'un espai propi —el de la col·lectivitat universitària— per part de funcionaris armats de l'Estat amb una voluntat merament repressiva. El problema de fons, plantejat ja fa dècades per antropòlegs com Claude Lévi-Strauss, Pierre Clastres, Georges Balandier o Maurice Godelier, és quina és la frontera entre el consentiment i l'alienació dins la societat respecte a aquest exercici violent, despòtic, del poder. Per què nosaltres, ara i aquí, ho permetem?

Quin és el paper del rector en aquests casos?
La policia, com a força de seguretat de l'Estat, pot entrar on vulgui i quan vulgui, inclosa la universitat, tant si el rector la convoca com si no. Les motivacions són sempre polítiques. Una altra cosa és la defensa que el rector pot fer, o no, de la condició de la universitat com un espai exempt de la repressió estatal.

"En comptes de resoldre'l en termes polítics, el conflicte es militaritza a partir d'una intervenció policíaca".

Com us vau sentir quan vau veure les imatges dels antiavalots dins del rectorat de la Universitat de Lleida en la detenció de Pablo Hasél?
Com si es repetís alguna cosa que ja ha esdevingut habitual: la jerarquia acadèmica i els poders establerts han afrontat un conflicte obviant-ne les causes socials i polítiques. En comptes de resoldre'l en termes polítics, el conflicte es militaritza a partir d'una intervenció policíaca —podem acudir a l'exemple quotidià dels desnonaments—. El rector, Jaume Puy, va apel·lar al diàleg mentre es duia a terme l'ocupació policíaca, que no va qüestionar. I es va plànyer per l'estat de salut del mobiliari. Ho trobo desesperantment trist, però no és pas estrany que això continuï succeint, en realitat disposem de prou motius per assegurar que el període tardofranquista no ha estat mai superat.

Per què?
Estem immergits en un seguit de representacions i pràctiques, de cultura política, merament totalitarista. I no ens en sortim. Quan el debat politicomediàtic se centra en els contenidors, i no en la repressió i la misèria, significa que continuem on érem, ja no a la dictadura franquista, sinó al segle XIX. El cas de Pablo Hasél és una gota entre un oceà, i arriba un moment que l'aigua del got vessa: la gent està farta d'unes condicions materials de supervivència inhumanes, i que s'anomeni democràtic un sistema que se sosté mitjançant la repressió. Més enllà del posicionament polític de cadascú, l'interrogant que es formula un antropòleg social no és "per què cremen contenidors?", sinó "com és que no crema tot?".

I, per què ens fa tant mal a la vista veure antiavalots dins una universitat?
No a tothom li fa mal a la vista. La UB és un reflex de la societat catalana i entre el professorat, els treballadors d'administració i serveis i els estudiants hi ha de tot. Una altra cosa és que el gruix de la societat catalana i dels qui formem la UB concebem que un espai de construcció i de transmissió del coneixement científic hauria d'acollir la manifestació del conflicte en tots els àmbits com un afer inherent a la vida social. Veure la policia dins la universitat és descoratjador, però exposa cruament la realitat social en què vivim.

No és res nou, doncs.
Arribats a un cert punt, els discursos públics sobre les suposades bondats de la democràcia burgesa són desmentits per pràctiques que, tot apel·lant al mobiliari, al desordre, a la suposada manca d'higiene o a la imatge asèptica, idíl·lica i desconflictivitzada que ha d'oferir la universitat acaben sent desmentits per l'aplicació de la força bruta. No és un afer nou per a les ciències socials i encara menys per a l'antropologia social. I no és un afer nou per als membres de la UB que han patit agressions físiques, humiliacions i detencions.

"La inviolabilitat és desmentida sense embuts quan es tracta d'organitzar la repressió de la dissidència política, sindical, cultural, associativa".

Fins a quin punt una universitat és un espai inviolable?
Històricament, a Europa, aquest era un paper reservat als espais eclesiàstics com a encarnació terrenal del diví sagrat i per la seva funció com a institució dominant en tantes i tantes esferes de la vida social al llarg de segles i segles. Aquesta figura de la inviolabilitat és en part transferida, als darrers 200 anys, a la "divinització" de la cultura científica i l'espai acadèmic com un referent superior. Ara bé, sota tota forma de totalitarisme polític —de les universitats nord-americanes als anys seixanta a les de l'estat espanyol sota la dictadura franquista—, aquesta inviolabilitat és desmentida sense embuts quan es tracta d'organitzar la repressió de la dissidència política, sindical, cultural, associativa.

Quin hauria de ser el paper de la universitat enfront del conflicte?
A la societat catalana manca un debat polític col·lectiu, des del 1977, sobre la funció social de la universitat pública. En la mesura que el conflicte és inherent a tota societat, i molt més a la societat de classes capitalista, la universitat pública hauria de ser un espai efectivament i veritablement capaç de reflectir i integrar el conflicte al seu si com un fenomen normal, lògic, saludable, legítim i imprescindible per conquerir de debò un cert grau de civilització. Ara bé, com assenyalava el 1977 un sociòleg alemany, Norbert Elias, "Occident no és una civilització". Potser algun dia n'esdevindrem, malgrat que som educats a témer la llibertat...