Mar i cel 2024 no em va agradar gens i, fins i tot, vaig sortir del teatre amb ràbia —els dos cops que hi vaig anar. Amb l’estrena de la pel·lícula de Mar i Cel als cinemes, ara tinc una oportunitat per desfogar-me. Que comenci l’espectacle.

Jordi Garreta: qui va decidir que, de tots els actors de Catalunya que somien en aquest paper, fos per ell? Canta bé —increïblement bé, cert—, però crec que als directors es van oblidar de dir-li que al teatre musical també s’ha d’actuar. És discutible que al teatre musical és difícil posar-hi emoció, però d’aquí a mostrar menys expressió que el mascaró de proa hi ha un gran abisme.

No hi ha matisos: el personatge només canta o està enfadat. No hi ha el punt de fatxenderia, de preocupació, de desig, de por… que sí que hem vist en Carlos Gramaje (1988, 2004) o Roger Berruezo (2014). Garreta ho intenta —ho reconec i li agraeixo—, però els pocs moments de l’obra en què mostra sentiments són sobreactuats i es converteix en una versió de marca blanca d’en Saïd.

De fet, aquesta és la sensació que vaig tenir durant tota l’obra: no estava veient Mar i Cel de Dagoll Dagom. Tenia la impressió de veure una imitació de Mar i Cel. Sobre l’escenari no hi havia el Saïd i la Blanca; hi havia dos actors que volien ser ells, sobre un vaixell que els havien deixat.

Alexia Pasqual, en el paper de Blanca, no ho fa malament. El problema és que no té química amb Jordi Garreta i, per tant, el seu personatge surt perjudicat. A les escenes i cançons en solitari sí que transmet emocions, i te la creus, però en interacció amb altres personatges, alguns moments són del nivell dels pastorets del col·le. Se suposa que la mort d’Idriss fa pena, i a mi em va fer una mica de gràcia. Els personatges es queden mirant com si els fos igual, com si no es tractés del moment kleenex per excel·lència de l'obra.

No em cansaré de dir que, quan vaig a veure un musical, vull emocionar-me i que se’m posi la pell de gallina. Amb l’espectacularitat del vaixell i la meravellosa música d’Albert Guinovart, l’elenc té el 90% de la feina feta. Tot i això, Mar i Cel 2024 falla estrepitosament. Al teatre vaig notar com si entre l’escenari i la fila set hi hagués una paret translúcida que aturés tota l’eufòria que hauria de sentir.

Al teatre va faltar força. Els pirates estaven o tranquil·líssims o convulsionant d’entusiasme d’una manera poc realista, a diferència dels del 2014 —o anteriors—, en què els pirates es veien amb un esperit animal: quiets, però preparant-se per atacar. I així durant tota l’obra. Adjunto proves gràfiques (La del 2024 en italià, que és l'única que hi ha completa, per fer el paral·lelisme):

Parlant de convulsions, vaig sentir una profunda decepció quan vaig veure la cançó d’Osman d’Esteve Roig. A ell no li va faltar força; li'n sobrava. Si has llegit fins aquí, hauràs arribat a la conclusió que el gran problema de Mar i Cel 2024 és l’actuació, i en aquesta cançó en particular, l’actor esbufegava com si patís un atac de cor.

Repeteixo: entenc que la intenció és bona, i si jo pugés allà dalt com ell, molt probablement cauria d’esquena i m'obriria el cap. Però, a banda d’aquesta interpretació que desconnecta l’espectador de la història, el final suau de la cançó dibuixa una davallada que no té res a veure amb l’explosió vocal de Víctor Arbelo (2014).

El joc de la nostàlgia

Ja sabem que en ple 2024, el blackface està malament. I precisament per aquest motiu, Dagoll Dagom ja no utilitza aquesta tècnica. La cosa és que —sense caure en estereotips—, si estem parlant de moriscos, no poden posar un actor pèl-roig i més pàl·lid que la Blanca a fer de pirata. El país és ple d’actors racialitzats amb talent que podrien fer aquests papers. És fort que anessin a buscar una gallega —Ana San Martín, perfecta— per fer de Blanca, però no trobessin ni un sol actor per fer de morisc.

Després de veure l’obra, vaig parlar amb amics i familiars, i quasi tothom coincidia: van gaudir de Mar i Cel 2024 perquè els agrada Mar i Cel, perquè la representació en directe els desperta la nostàlgia i per l’amor que tenen per aquesta història;  no perquè haguessin quedat enlluernats per la performance. De fet, alguns l’havien trobada apagada. En adonar-me que no era l’única persona que pensava així, vaig mirar els mitjans de comunicació i les ressenyes de l’obra, i totes destacaven com de fantàstica i meravellosa era la proposta i els actors —només Time Out deixava caure al final de la crítica que hi havia més química entre Berruezo i San Martín.

Des d’aquí faig una crida als periodistes que s’han mossegat la llengua. És el nostre deure dir la veritat, i és un dret de la gent escoltar-la. Què pot passar, que Dagoll Dagom no us convidi a més espectacles? Que Mar i Cel sigui una icona i patrimoni cultural no vol dir que sigui intocable. Fa por, ho sé. Les entrades exhaurides abans de l'estrena, el sentiment de ser una mica més català mentre cantes L’Himne dels Pirates amb el vaixell, i els CD i les cançons amb què ha crescut mitja Catalunya col·loquen l’obra en un espai sagrat. Però quan la feina no està ben feta, s’ha de dir.

Perquè Dagoll Dagom ha jugat precisament amb això: han utilitzat la nostàlgia com una joguina, perquè, com que tothom estima Mar i Cel, mentre els posis el vaixell de sempre, amb la música de sempre, tot s’hi val.