'El nido': i si el monstre no és fora de casa? - Diari de Barcelona
Estrena de cinema
'El nido': i si el monstre no és fora de casa?
Hugo Stuven estrena aquest divendres un thriller psicològic protagonizat per Michelle Jenner
Què passa quan la necessitat de protegir algú es converteix en una obsessió? Fins a quin punt podem decidir què és millor per a les persones que estimem? I, sobretot, què passa quan la por al món exterior és tan gran que acabem construint un món propi del qual ningú pot escapar? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja El nido, el nou thriller psicològic d’Hugo Stuven. Una història que, sota la premissa d'una família aïllada enmig del bosc, construeix una reflexió sobre la por, el trauma i aquella fina línia que separa la protecció del control.
La Marta viu amb la seva mare i el seu fill en una casa allunyada de tot. Per a ella, el món exterior és un lloc perillós, corromput i ple de maldat. La seva solució ha estat crear un refugi. Un espai on la seva família pugui estar segura. La norma és senzilla: ningú no pot sortir. L'arribada de Velasco serà el detonant que farà trontollar aquest món aparentment estable. La seva presència desperta en la Marta records i traumes que semblaven enterrats i obliga el personatge a enfrontar-se amb una foscor que, fins aleshores, havia intentat controlar mantenint tot el que estimava tancat dins de casa. I és aquí on El nido deixa de ser simplement una història sobre una família aïllada.
El que per a la Marta és una manera de protegir-los, per als altres pot acabar sent una forma d'empresonament. El nen, de fet, no coneix cap altra realitat. No sap què hi ha més enllà de la casa ni del bosc que l'envolta. Ha crescut dins d'aquest univers construït per la seva mare, acceptant les seves normes i les seves pors com si fossin una veritat absoluta. Si des de petit t'han explicat que allà fora hi ha un monstre, per què voldries sortir a comprovar-ho?
Aquest és un dels aspectes centrals de la pel·lícula: la facilitat amb què la por pot construir una realitat pròpia. Perquè el monstre d'El nido no és necessàriament una criatura que s'amaga entre els arbres. El monstre és, segons la Marta, la societat. És la maldat que existeix fora d'aquella casa. Però a mesura que la història avança, la pel·lícula comença a qüestionar aquesta idea. No tot és blanc o negre. Qui decideix què és perillós? Qui té dret a decidir què poden veure, fer o conèixer els altres?
Ara bé, és precisament aquí on El nido corre el risc de resultar massa familiar. La idea que el veritable monstre no és una criatura, sinó una societat percebuda com a corrupta, violenta o perillosa, és una idea que el cinema de terror i el thriller psicològic han explorat una vegada i una altra. I encara que la pel·lícula parteix d’una base argumental molt potent, una mare convençuda que aïllar la seva família és l’única manera de protegir-la, el conflicte que se’n deriva no sempre aconsegueix escapar d’aquesta idea ja coneguda.
El problema no és tant el punt de partida com la sensació que, a mesura que avança la història, la pel·lícula confirma camins que l’espectador ja ha recorregut moltes vegades. La metàfora funciona, però no sempre sorprèn. I en un thriller que construeix bona part de la seva força al voltant de la incertesa, potser hauria estat interessant que El nido s’atrevís a portar aquesta premissa una mica més lluny o a trobar una manera menys convencional de parlar de la por, l’aïllament i la desconfiança envers el món exterior.
La pel·lícula planteja com un trauma no tractat pot acabar condicionant completament la manera com una persona es relaciona amb el món. La Marta vol protegir la seva família, però fins a quin punt aquesta protecció continua sent amor? La pregunta és incòmoda perquè la resposta no és tan senzilla. Protegir algú implica preocupar-se per ell, intentar evitar que pateixi o que corri perill. Però també pot significar decidir per aquella persona. Limitar-la. Impedir-li experimentar el món per si mateixa. I quan aquesta protecció elimina completament la llibertat de l'altre, potser ja no estem parlant de protecció. Potser estem parlant de por.
El nido juga amb aquesta contradicció. La casa és un refugi, però també és una presó: utilitza l’aïllament per transmetre una sensació d’angoixa constant. L'exterior representa el perill, però l'interior tampoc és necessàriament segur. La pel·lícula construeix així una atmosfera densa, vigilada i opressiva. Tota l'escenografia transmet la sensació que els personatges estan atrapats. La casa, que en un principi sembla protegir-los, acaba convertint-se en un espai cada vegada més asfixiant. I, mentrestant, la frontera entre els bons i els dolents es va difuminant. El nido obliga l'espectador a desconfiar de les primeres impressions i a qüestionar constantment qui diu la veritat.
Però, més enllà del misteri i de l'atmosfera de thriller psicològic, la pel·lícula planteja una reflexió força més profunda: què passa quan no som capaços d'afrontar allò que ens ha fet mal? Els traumes no desapareixen simplement perquè decidim ignorar-los. Poden quedar amagats, enterrats sota noves rutines, normes o obsessions, però continuen allà. I, de vegades, intentant fugir d'allò que ens ha fet mal, acabem reproduint-lo d'una altra manera.
Perquè, al final, El nido sí que parla de monstres. Però no necessàriament dels monstres que esperem trobar en una història de terror. Parla de persones que tenen por, que arrosseguen ferides que no han sabut curar. De persones que, convençudes que estan fent el correcte, poden acabar convertint-se en allò mateix que temien. I potser aquesta és la idea que resulta més difícil d'oblidar quan acaba la pel·lícula: i si, intentant protegir-nos dels monstres, acabem convertint-nos en un d'ells?
