La literatura està impregnada d’una lògica binària: el dos no és només una xifra, sinó una forma de pensar l’alteritat. Ramona Ra i Faust Cortés protagonitzen la novel·la nova de Carlota Gurt (Barcelona, 1976), guardonada amb el premi Llibres Anagrama de Novel·la 2026. Són dos personatges arquetípics, estrafolaris i antònims, però alhora profundament mundans, imperfectes i humans, que inverteixen el mite d’Adam i Eva: ja no inauguren la humanitat, sinó que en presagien la fi. En un paisatge insòlit, desèrtic i emboirat —més proper al no-res que a cap origen—, l’autora de Sola narra el seu retrobament després d’un breu contacte visual la nit de Nadal al parador de Sau.

La història oscil·la entre dues perspectives en dos moments diferents. Per una banda, la Ramona, sociòloga alternativa, alta i angulosa, gairebé titànica, es troba confinada en aquest parador. Per l’altra, el Faust, el cap de la Presa de Sau, està atrapat dins d’un AVE, i també dins del seu propi cos obès. Sis mesos després d’aquella trobada, quan després de veure un article seu a internet torna obsessivament a pensar en ella. Tot i la dissolució de l’espai-temps, l’estil narratiu és clar i minuciós, i construeix una tensió sostinguda: el lector, situat en una mena d’omnipresència, experimenta la pulsió, gairebé ansiosa, que aquests dos personatges es trobin.

Però l’excentricitat dels personatges pot generar certa nosa; el Faust sovint és un "sortit", i la Ramona, una "pija" narcisista en negació del seu privilegi —podria ser, fins i tot, una representació del perfil mediàtic de la Milena Busquets—. Són figures deliberadament excessives, però alhora recognoscibles, i és aquesta crueltat la que els fa funcionar: posen en relleu una hipocresia que, en realitat, és col·lectiva.

És com tenir dos amics aparentment incompatibles que, tanmateix, semblen cridats pel destí. L’espiritualitat o els senyals formen part de la història. Aquesta intriga, de fet, ho sosté tot, i Gurt la porta fins al límit amb un gest final: no revela mai del tot què és el que atrau els personatges. Trobem constantment símbols, com els que observa la Ramona, que sembla tenir una mena de trastorn obsessiu per comptar tots els elements d’una sala, i que fan que el lector se senti, en certa manera, com si jugués a ser Déu, detectant aquests petits indicis que condueixen al desenllaç.

El viatge és el motiu central, fins al punt que la trajectòria pesa més que el destí. Els protagonistes transiten per espais provisionals, convertits en escenaris de desplaçament interior: tots dos estan en moviment, però també en suspensió. És significatiu que aquests espais siguin, sobretot, interiors o tancats. L’exterior, tot i ser descrit amb una gran qualitat retòrica, es dissol constantment en la boira i esdevé indefinit, atemporal i gairebé irreal, situant el lector en un món sec que reflecteix, en realitat, una sequera interior.

Amb la delicadesa de representar temes de sensibilitat vinculats a la cultura catalana, a la llengua i al territori, la Ramona i el Faust són perpètuament estrangers en el seu propi país, un espai grotescament alterat, plagat d’espècies invasores com els expats i els silurs. Gurt construeix així un món a mig camí entre la ficció i la no-ficció, on conviuen els pòdcasts —la Ramona en presenta un—, la sequera i l’Apocalipsi.

En aquest context, Els erms exposa un tema profundament contemporani: el col·lapse com a única escapatòria possible. Tal com va formular Mark Fisher, és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Els protagonistes no només observen l’estat global, sinó que anhelen, de manera mediocre, un sentit vital dins la seva quotidianitat i cerquen, doncs, la catarsi.