L’any 2021, l’Ajuntament de Cornellà va retre homenatge a una de les seves esportistes més destacades: Emília Cano i Camacho. Pionera en la marxa atlètica catalana, Cano va ser campiona d’Espanya en diverses distàncies i va arribar a competir als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Després de retirar-se de l'esport el 1998, va ser regidora de Sanitat, Consum i Esport Femení a Viladecans (2019–2023), des d’on va continuar treballant per la igualtat en l’esport. Parlem amb ella sobre la seva experiència com a atleta d’elit, el suport institucional que va rebre i el seu compromís amb la promoció de l’esport femení, tant dins com fora de la pista.

Vas començar a competir en marxa atlètica molt jove, i ja el 1983 participaves en campionats estatals. Com era el suport mediàtic i institucional llavors?
No era fàcil, perquè no hi havia gaire gent que fes marxa atlètica en aquells temps. Érem un grup gran d’atletes que vam fer el salt en l'àmbit europeu i mundial, però no era habitual. Les dones no teníem les mateixes oportunitats que els homes, però ens vam fer un forat i, a poc a poc, vam anar escalant els esglaons que ens calien. Als anys setanta, tot era molt diferent; vam començar entrenant a les escoles i, més tard, als clubs. Avui, en ple segle XXI, la marxa atlètica té molta més presència. L’esport femení ocupa espai a la televisió i als mitjans, una realitat que res té a veure amb la d’aquells anys.

Recordes quin va ser el moment en què vas sentir que la marxa seria més que una simple afició?
Vaig començar molt petita, amb 8 anys al club de la meva ciutat: el Cornellà Atlètic. Vaig competir en diferents competicions catalanes i després a escala estatal. No recordo un moment concret, sinó que gradualment vaig anar arribant a copes del Món, campionats d’Europa en l’àmbit col·lectiu i, finalment, als Jocs Olímpics. Ens va costar molt arribar-hi perquè no hi havia cap càpsula ni beca monetària per a la marxa. Nosaltres, les marxadores, vam ser pioneres el 92 i vam obrir camí a la disciplina sent les primeres a competir en uns Jocs Olímpics.

"Nosaltres, les marxadores, vam ser pioneres el 92 i vam obrir camí a la disciplina sent les primeres a competir en uns jocs Olímpics”

L’any 1992 vas participar als Jocs Olímpics de Barcelona. Què va significar per a tu competir en uns Jocs, i més encara fer-ho a casa en un moment tan especial per a l’esport català?
Va ser el més important de la meva carrera i l’objectiu pel qual havia dedicat tantes hores d’entrenament. L’esport femení ha evolucionat molt i a Espanya ara hi ha al voltant de 900.000 llicències federatives. Als Jocs de Tòquio es va fer un rècord històric de prop d’un 48% de dones. En els últims de París hi ha hagut paritat entre homes i dones, cosa que no s’havia vist mai. Si ho comparem amb el 28% de participació femenina que hi havia el 1992, el canvi és espectacular.
 

Emilia Cano entrenant pels Jocs Olímpics /Cedida per Emilia Cano 

Et vas sentir ajudada per les organitzacions locals i pel sistema esportiu estatal i català?
Jo he estat vinculada al club Cornellà Atlètic durant més de vint anys i ha millorat moltíssim. Ara és un club potent amb atletes de diverses localitats i d'internacionals. Per exemple, recentment, Paul McGrath i Sofía Santacruz han aconseguit ser campions d’Europa per equips, tots dos del Cornellà Atlètic. Ara bé, fa 30 anys, les ajudes eren molt limitades; el club només podia oferir uns incentius econòmics mínims pels qui eren campions d’Espanya. Eren justos i tampoc existien recursos addicionals.

​​​​​​Com era l’accés al material, les instal·lacions i els recursos en els teus anys com a atleta?

Jo era professional, però mai em vaig desvincular de la meva ciutat; entrenava i competia a les instal·lacions del club, que m’obria les portes exclusivament per a mi i el meu entrenador els diumenges. Fins i tot per preparar els Jocs del 92 vaig entrenar-hi. Evidentment, també entrenàvem a l’estranger: Mèxic, Font-Romeu, i al CAR de Sant Cugat, que era com una segona casa. Entrenar des de casa em donava seguretat i confort, perquè comptava amb la meva família i l’entorn proper.

“L’esport femení ha evolucionat molt i a Espanya ara hi ha al voltant de 900.000 llicències federatives. Als Jocs de Tòquio 2020 es va fer un rècord històric de prop d’un 48% de dones”

En una època en què l’esport femení encara tenia poca visibilitat, especialment en disciplines com la marxa, vas tenir cap referent que t’inspirés o et servís de model?

Els referents més forts no venien de generacions anteriors, sinó dels esportistes internacionals que descobríem durant els viatges. Per exemple, Carl Lewis és algú en qui et podies veure reflectida. Ara hi ha molts més esportistes i això permet que els joves es puguin identificar amb figures més diverses i properes.

Vas estar formada per Rafael Sánchez, una figura important en la teva trajectòria. Com va influir en el teu desenvolupament com a esportista i en la teva manera d'entendre la marxa atlètica?
Jo practicava moltes disciplines: atletisme, combinades, salts, curses… però la marxa va arribar gairebé per casualitat. En una lliga, a l’equip del meu entrenador, Rafael, els faltava una marxadora. Em van animar a provar-ho. Al principi no m’agradava gaire, però no ho feia gens malament. Va arribar un moment en què vaig haver de triar entre córrer i marxar, i ell em va ajudar a decantar-me per la marxa. Per mi va ser com un segon pare.

Emilia Cano amb la samarreta del club Cornellà atlètic /Cedida per Emilia Cano

Has representat la selecció espanyola en 23 ocasions, participant en campionats d’Europa, del món i també en pista coberta. Com gestionaves la pressió de competir al més alt nivell durant tants anys?
La pressió hi és i has d’aprendre a conviure-hi. Quan guanyes un campionat d’Espanya, la il·lusió creix, però també augmenten les expectatives. Jo, per exemple, vaig ser cinquena mundial en el campionat del Món de Pisa en pista coberta. Sempre he comptat amb la figura d’un psicòleg per ajudar-me a gestionar tot això, especialment en edats primerenques. Era difícil compaginar estudis i entrenaments. Quan et dediques en cos i ànima a un esport, sacrifiques molt: passes aniversaris fora de casa, i la teva nova família són els companys d’esport, entrenadors i fisioterapeutes. Tot i això, no canviaria aquesta experiència per res: m’ha enriquit molt i em sento orgullosa perquè la pell d’un esportista d’alt nivell no la té tothom.

La teva retirada es va produir el 1998, després de gairebé dues dècades de carrera. Com vas viure el canvi de vida després de tants anys centrada en la competició?
Sincerament, va ser molt difícil. Després d’anys dedicant tot el meu temps a la marxa, em sentia com nua, sense saber ben bé cap a on anar, amb un canvi sobtat en la meva rutina. Ho dones tot, vius 24 hores per i per a aquest esport, i de cop arribes al moment en què saps que la teva etapa ha arribat a la fi. Jo ho vaig decidir perquè físicament estava bé, però el cap em demanava que parés. Va ser molt dur prendre aquella decisió, sobretot perquè estava classificada per a un campionat del món i no sabia com explicar al meu entorn que no volia participar-hi.

A més, deixar-ho no va ser gens fàcil perquè, en el moment que ho fas, la federació espanyola es mostra molt dura. Jo cobrava una beca ADO que em van retirar immediatament. Eren molt estrictes: quan et lesionaves, et congelaven la beca i només et donaven tres mesos per recuperar-te i tornar en les mateixes condicions. Després, em vaig quedar embarassada i aquell va ser el moment definitiu per deixar-ho. Encara avui dia no existeix la possibilitat de conciliar l’embaràs i l’esport professional. No hi ha facilitats ni prou ajudes per compaginar-los, i per això crec que casos com el de l’Ona Carbonell són tan importants per visibilitzar aquest problema als mitjans.

“Encara avui en dia no existeix la possibilitat de conciliar l’embaràs i l’esport professional”​

Després de la teva etapa esportiva, vas fer el salt a la política local, arribant a ser regidora a l’Ajuntament de Viladecans. Durant el teu mandat vas defensar el foment de l’esport femení. Creus que s’ha avançat prou en aquest terreny?
Després de penjar les sabatilles, vaig estar uns anys completament desvinculada de l’atletisme. Més endavant vaig tornar a córrer des d’un altre enfocament i, al traslladar-me a Viladecans, vaig organitzar grups per fer esport i esdeveniments locals. Això em va portar a assumir la regidoria de Salut, Consum i Esport femení durant quatre anys. Des d’allà vam impulsar un pla d’igualtat de gènere a l’àmbit esportiu que encara està vigent. Vaig insistir molt en la necessitat de garantir igualtat d’oportunitats i condicions per a les dones esportistes.

Has rebut reconeixements com el Premi Dona i Esport de Cornellà. Quin significat tenen per a tu aquests guardons?
És positiu que es reconegui la trajectòria esportiva, però crec que sovint aquests guardons arriben tard. Els reconeixements haurien de donar-se mentre les esportistes encara estan actives. Cal que els clubs i la Federació catalana valorin més els grans talents que tenen i els acompanyin més de prop durant la seva carrera.