Fer un disc mentre descobreixes què vol dir ser mare no entrava als plans de Francisca Valenzuela, però és precisament d’aquesta experiència que neix MALDITA. Entre migdiades, biberons i canvis de bolquer, la cantant xilena va trobar en la música una manera de donar sentit a tot el que estava vivint i de posar paraules a les contradiccions d’una etapa tan transformadora com desconcertant. El resultat és un àlbum que explora l’angoixa, la vulnerabilitat i la dificultat de reconèixer-se enmig de tants canvis. Amb MALDITA, Valenzuela s’endinsa en la cara menys explicada de la maternitat, aquella que sovint queda eclipsada per la idea que ser mare és, exclusivament, una experiència feliç. Una de les cançons del disc, Bugambilia, ja li ha valgut la cinquena nominació als Latin Grammy, un reconeixement que arriba en ple moment de reinvenció i just abans d'arrencar la seva gira per Espanya a la sala Razzmatazz.

Però la seva carrera va molt més enllà d’aquest disc. Fa deu anys va impulsar Ruidosa Fest per donar més visibilitat a les dones en la música, i al llarg dels anys també s’ha posicionat públicament en defensa dels drets de les dones, del col·lectiu LGTBIQ+ i de la necessitat de defensar la democràcia davant certs discursos que atenten contra els drets humans. Parlem amb ella de maternitat, música i de la importància de poder explicar allò que massa sovint queda en silenci.

Arribes a Espanya després de rebre la teva cinquena nominació als Latin Grammy i presentant MALDITA, el teu nou àlbum. Aquest disc el vas gravar a l'estudi de casa teva, a Santiago de Xile, durant el postpart, entre migdiades, biberons i canvis de bolquer. Com va ser crear un disc en una etapa tan transformadora de la teva vida? Què va canviar en la teva manera de compondre i treballar respecte als teus àlbums anteriors?
Va ser una experiència totalment diferent, perquè hi havia una restricció concreta de la realitat, oi? O sigui, com que cada etapa òbviament té les seves restriccions. Vull dir, jo puc pensar quan vaig començar la carrera, molts anys enrere, que hi havia restriccions de pressupost. Sempre n'hi ha, però n'hi havia de molt majors. Hi havia restriccions d'accés a les coses. El meu primer disc el vaig fer en un estudi i jo mai no havia trepitjat un estudi, saps? Llavors, en el fons, hi ha certes coses... Cada etapa reflecteix sense dubte coherentment la foto del moment que un està vivint.

Com va sorgir realment la decisió de començar a gravar aquest disc enmig del caos del postpart?
Al principi no pensava que faria un disc sobre això ni que estava gravant un disc, sinó que era simplement l'oportunitat d'explorar i tornar a fer música en el postpart. Després, vaig començar a adonar-me que hi havia un cos de treball que tenia alguna cosa a dir i que estava relacionat amb allò que estava vivint. Per què moltes coses amb la meva parella  van sorgir perquè estava fent aquestes cançons. Perquè en el fons estaven tan tancades en un calaix intern que jo ni tan sols entenia. Quan ja teníem la casa i la família funcionant una mica més o menys, em va permetre connectar. Va ser en un moment en què governava la incertesa, on tot es feia caòtic, i va ser increïble com la música i l'exercici creatiu em van donar un sentit de pertinença, em van ajudar a articular alguna cosa, a perseverar i a connectar amb mi mateixa per tornar a ser jo. A nivell físic i de temps va ser molt interessant, perquè no hi havia temps ni espais per permetre's allargar els processos. O sigui, Bugambilia la vaig escriure en 20 minuts i la vaig gravar en 2 hores. Era com, no hi ha més temps, la meva nena està plorant o s'ha adormit... M'estava acostumant a ser mare.

“Va ser increïble com la música i l'exercici creatiu em van donar un sentit de pertinença, em van ajudar a articular alguna cosa, a perseverar i a connectar amb mi mateixa per tornar a ser jo"

Recentment, has dit que “estàs aprenent a ser mare i aprenent a continuar sent tu. Tot alhora, tot per primera vegada”. La maternitat sembla que t'obliga a aprendre-ho tot de cop, però també a redescobrir-te. Com has viscut aquest procés de convertir-te en mare sense deixar de ser la Francisca?
Jo crec que sí que deixes de ser tu... o sigui, apareix una altra tu, no? En la maternitat hi ha un dol i una mort d'un mateix. Igual que en l'adultesa es parla de la mort de l'ego, que ara entenc una mica millor això. També crec que hi ha una mort de la identitat pròpia, de l'ego, de la personalitat i de la persona que un era, que deixa espai per renéixer amb molta més força. La possibilitat de continuar sent tu o sent persona quan ets mare és molt difícil, perquè generalment no hi ha les circumstàncies per permetre-ho. M'explico: no tens ni els temps ni els recursos per poder pensar en res més que no sigui tirar les coses endavant.  Crec que la maternitat té això, que sens dubte un queda com postergat, a més que culturalment la història és aquesta: "Ai, és mare, s'ha de sacrificar i a de tirar endavant!". Ho dic d'una manera molt basta, però culturalment hi ha aquesta construcció que estem canviant i que porta segles. Per tant, és interessant ressignificar-ho i veure què significa la maternitat no només en termes pràctics, sinó simbòlics i d'identitat.

Bugambilia, que t'ha valgut la teva cinquena nominació als Latin Grammy, parla dels canvis interns i les emocions contradictòries que pot despertar la maternitat. Per què senties la necessitat d'explicar aquesta part menys idealitzada de l'experiència de ser mare?
Saps què em va passar? Va ser que vaig sentir un nivell d'ansietat i angoixa al postpart tan fort, tan alt, i a sobre sentia un sentiment d'ineptitud tan gran, que vaig pensar: “No em puc creure que mai hagi pensat en aquesta part, que no ho hagi vist mai i que no ho hagi preguntat”. O sigui, per exemple, és com si jo et digués: “Ja has nascut, Vaja! Ets un bussejador i, baixes al fons del mar i has de treure un tresor, però mai no has tocat l'aigua tampoc”. És com llançar-te a alguna cosa d'una envergadura tan gegantina ignorant-ho absolutament tot. I això jo no m’havia passat mai ni sensorialment, ni mentalment, ni corporalment. I quan m'hi vaig trobar, sumat a un postpart molt difícil —perquè a moltes dones els afecta de certes maneres—, em va generar molta, molta, molta ansietat, molt de terror, i una mica de deliri que vaig deixar de dormir... Va ser una tempesta perfecta que em va deixar en un estat un mica catatònic, on sortia de la realitat.

"Va ser una tempesta perfecta que em va deixar en un estat un mica catatònic, on sortia de la realitat"

Què era el que passava pel teu cap en aquells moments de més foscor?
Quan va començar a passar tot allò, l'únic que pensava era: “Per què la gent diu que això és bonic? Per a mi això és un patiment, és una tortura. Estic tancada, amb un nadó, sola, no sé com fer-ho, el meu cos està destrossat i la vida continua allà fora, a prop de casa meva”. I en el fons, tota aquesta sensació d'enamorament i de llum, jo deia: “Puc tenir alguna espurna, un momentet que ho sento, però sento molt més tot allò altre”. I el nivell d'angoixa, culpa i vergonya que sentia era paralitzant, t'ho pots imaginar? Era com: “Jo he triat això, tinc una realitat privilegiada i tot i així estic fallant, soc inadequada”.

Com vas aconseguir sortir d'aquell pou i adonar-te que no estaves sola en tot allò?
Quan em va passar això, vaig començar a buscar testimonis i històries d'altres dones, perquè mai no havia sentit parlar d'aquesta part. I només quan vaig començar a trobar llibres, o a tenir algunes converses amb dones, que no necessàriament eren gaire properes, però que van oferir generosament les seves històries, em vaig començar a adonar que era un estat de convalescència i fragilitat tan gran, tan únic dins d'aquesta "matrescència" i postpart, que vaig dir: “D'acord, potser aquí hi ha un procés del qual no només mai ningú parla, sinó que només veuen el resultat final”. És gairebé com quan sents una cançó, ningú parla del procés de creació. I allà vaig començar a tenir curiositat, a investigar, a sentir, a obrir-m'hi i a dir: “Potser aquí hi ha alguna cosa que em permetrà tornar a la realitat”. Llavors va ser quan vaig començar a expressar-ho i a demanar ajuda, però amb autèntic terror, perquè les coses que pensava eren tan bèsties que deia: “No li puc explicar això a ningú, em portaran a l'hospital”. Era una cosa realment molt terrible. I a sobre el nivell de vergonya que sentia era una mena de repulsió cap a mi mateixa, una cosa molt bèstia.

Has titulat el teu disc MALDITA. Què hi ha darrere d'aquest nom? D'on neix i quin significat té per a tu?
MALDITA té a veure amb el fet de reflectir la sensació d'estar patint i d'estar presa per una maledicció que va més enllà de tu, de la qual ets totalment incapaç de sortir, i que suposadament arriba malgrat que també passin els moments més lluminosos. Per això se sent com una maledicció: com pots estar en un moment de benedicció i alhora patir tant i passar-ho tan malament? A més a més, el concepte de MALDITA em va encantar com a imatge i com a personificació de dona, perquè vaig pensar: aquí hi ha una cosa molt potent que té a veure amb ressignificar com ens han dit sempre a les dones que som unes “maleïdes” per tal o tal altre motiu. En general, a les dones se les titlla de maleïdes perquè es porten malament, perquè són subversives, perquè travessen aquesta foscor i s'atrevien a explicar-la.

"Com pots estar en un moment de benedicció i alhora patir tant i passar-ho tan malament?"

Així doncs, podríem dir que MALDITA acaba sent una mena d'homenatge a totes aquelles dones que, al llarg de la història, han estat assenyalades o marginades per no encaixar en allò establert?
Sí, era una manera d'homenatjar també aquesta herència de dones incompreses, jutjades, que constantment han estat rebutjades perquè suposadament porten el mal o naveguen en la maldat. Ja sigui perquè eren llevadores, perquè se les considerava bruixes, perquè han viscut psicosis postpart, perquè són dones que porten saviesa d'altres maneres, o també dones considerades histèriques perquè no tenien fills i es creia que la histèria era una síndrome de les dones amb úters errants. Hi ha tot un univers connectat amb aquesta força de ressignificar i connectar amb les dones maleïdes, amb aquelles que han estat incompreses i castigades sota l'amenaça d'una foguera, ja sigui perquè t'hi porten o perquè t'hi acostes tu mateixa.

Fa deu anys vas fundar el Ruidosa Fest per impulsar i visibilitzar les dones en la música. Per a qui encara no ho conegui aquí a Catalunya, què és Ruidosa i quina necessitat et va portar a crear-lo?
Ruidosa és un festival de música, una plataforma i una comunitat que celebra el talent, les aportacions i les veus de les dones en la música, principalment al món castellanoparlant, però en general arreu. És un festival que celebra la comunitat, la creativitat i la diversitat, i alhora una plataforma que lluita per aconseguir una equitat més gran en la indústria musical. I això ho fem de diverses maneres.

Com s'ha materialitzat tot això al llarg dels anys, més enllà dels concerts en directe?
Primer de tot, Ruidosa és el primer festival de dones en la música llatinoamericana, va començar l'any 2016. I no només ofereix música en directe molt diversa i amb talent , sinó que es combina amb tallers i panells de conversa. És a dir, no es tracta només de mostrar la diversitat de projectes femenins i celebrar-ho, sinó també de conèixer els processos que hi ha al darrere de cada projecte, les veus creatives de la regió, i conversar sobre els temes que ens commouen i aprendre de les meves col·legues i d'altres creadores. Després el projecte va créixer tant que vam començar a fer recerca. Vam elaborar el primer estudi —que s'actualitza des de 2018 fins avui— sobre la presència de dones als festivals de música llatinoamericans i en posicions de lideratge dins la indústria. Dades que no s'havien recollit mai abans!

I com van influir aquestes dades a l'hora de demostrar la realitat del sector i fer créixer el festival?
​​​​​​Quan vaig començar el festival em deien: “Ai no, això és una impressió teva, la manca de dones no és un problema sistèmic”. Així que vaig buscar els números perquè no els trobava enlloc. I les dades mostraven que fa deu anys hi havia tot just menys d'un 10% de participació femenina als festivals, i avui tot just arribem al 20%. I hi ha dades molt reveladores, com per exemple que hi ha menys d'un 1% de caps de cartell femenines. Hi ha coses molt particulars de la indústria llatinoamericana i hispanoparlant que em sembla superimportant visibilitzar amb dades, perquè els números no menteixen i complementen els testimonis. Avui dia, Ruidosa és un festival gran: a Santiago de Xile som 30.000 persones, un esdeveniment massiu, amb convivència, experiència artística, interdisciplinària, familiar, a l'aire lliure, inclusiva i per a totes les edats. A més a més, tenim projectes que nodreixen la conversa per aconseguir un avenç majoritari de la indústria.

"Hi ha dades molt reveladores, com per exemple que hi ha menys d'un 1% de caps de cartell femenines"

En els últims anys han guanyat molta visibilitat artistes femenines; aquí a Barcelona un exemple clar és Bad Gyal o Rosalía. Però això no vol dir necessàriament que la indústria hagi deixat d'estar dominada pels homes. Fins a quin punt creus que ha canviat realment el lloc de les dones en la música? 
Jo crec que hi ha una millora, sí. Ara bé, la velocitat d'aquesta millora i el canvi cultural i sistèmic de la indústria —entenent per millora una major presència i diversitat— no va al ritme que voldríem. És a dir, en deu anys només hem duplicat la presència del 10 al 20 %, i això tenint en compte només l'espai més privilegiat de la música. Quan me'n vaig anar al Perú a treballar amb Ruidosa... ja ni parlem de l'escena de la música tropical. A l'Argentina, en canvi, va ser molt interessant: era el país amb pitjors dades el 2016, i arran del nostre estudi van implementar un projecte de llei. Aquesta llei, que exigia un 30% de presència femenina als festivals, va tenir un impacte enorme a nivell laboral, perquè al final el que importa també són les oportunitats de feina, especialment en gèneres com la cúmbia i la música tropical. Hi ha millores perquè el problema ja es pot identificar com a tal. Però, si mires les plataformes de streaming, el que més em frustra és veure el top 10 dels països sud-americans o llatinoamericans i veure que rarament hi ha dones, tret del cas de l'Argentina. 

Creus que la manca de referents femenins pot influir en les noves generacions d'artistes?
La manca de referents sempre té un impacte perquè la representació importa. Però aquesta responsabilitat no ha de recaure mai en les dones, ja que el problema és estructural. Les dones no paren de mobilitzar-se per crear comunitat, alçar la veu i generar espais diferents. Tot i així, a Llatinoamèrica encara hi ha un pes tradicional molt fort sobre quin tipus de música, personalitat o personatge has de ser per tenir èxit, perpetuant patrons molt concrets. Jo he vist canvis, però mai a la velocitat que somiaria. Dit això, crec que Espanya té un impacte global molt fort i compta amb molts referents femenins d'estils musicals ben diferents, cosa que és superimportant. Veure dones de diverses edats, sons, històries i regions dominant les llistes d'èxits és clau. A Sud-amèrica això passa a l'Argentina, o amb la Karol G  i la Shakira a Colòmbia, però no de manera constant i transversal. Si mires els festivals, menys de l'1% són caps de cartell dones, o trobes una sola dona entre deu posicions al capdamunt. Si ja és extremadament difícil arribar a dalt de tot, imagina't totes les creadores que es queden pel camí.

"Aquesta responsabilitat no ha de recaure mai en les dones, ja que el problema és estructural"

A Espanya tenim eleccions el 29 de novembre, i s'està repetint una tònica global on l'extrema dreta avança a passes agegantades. Tu et vas posicionar públicament contra José Antonio Kast abans de les eleccions de 2025 a Xile, defensant la necessitat de protegir la democràcia i els drets de les dones i del col·lectiu LGTBIQ+, davant de candidats alineats amb polítiques que atempten contra els drets humans. En un context en què mullar-se políticament pot generar tant suports com crítiques, has sentit mai que alçar la veu podia suposar un cost per a la teva carrera? 
Per a mi sempre ha estat important. Jo opero des d'un lloc molt humanista. Entenc perfectament per què en la política la gent s'enlluerna amb certs personatges i les seves promeses, especialment en moments de crisi. No obstant això, són personatges totalment falsos; promeses que no es compleixen i que a sobre es fan a costa dels drets d'altres persones. I això jo no estic disposada a sacrificar-ho, m'explico? Per això per a mi és natural operar des d'aquest lloc. I sí, ha comportat costos. Ruidosa ha tingut un cost pel simple fet de promoure el gènere, fins i tot sense casar-nos amb cap partit polític. El mer fet d'alçar la veu per la justícia reproductiva, la presència de les dones i de les dissidències té un preu: hi ha patrocinadors que no volen formar part del projecte o que se'n baixen. O festivals que et diuen que no et contracten perquè vas criticar públicament la seva manca de paritat. En l'àmbit polític passa el mateix. Ara bé, jo crec que tinc un capital cultural construït a Xile i unes cançons que formen part de l'imaginari col·lectiu des de fa anys, cosa que fa que el meu risc sigui menor que el d'altres artistes. 

"Jo tinc clar que el meu compromís és amb una societat més equitativa, segura i democràtica"

Creus que els artistes teniu una responsabilitat a l'hora de posicionar-vos públicament davant de determinats discursos polítics?
Pel que fa als artistes, crec fermament que el vessant personal sempre és polític. Em sembla un pèl il·lús voler habitar un espai de visibilitat, impacte i comunitat i alhora pretendre aïllar-se de la realitat i de la ràbia col·lectiva; em resulta incongruent. Cadascú ho pot fer a la seva manera, creant finestres cap a mons interiors i realitats diferents des de l'art. Evidentment, no soc una política ni una experta en redacció de lleis, i no es tracta de fer propaganda partidista sinó d'aportar des del meu coneixement i experiència. Si com a ciutadana estic indignada i tinc a les meves mans una plataforma o unes eines per visibilitzar el camí cap a una direcció millor, la faré servir. I per a mi és obvi fer-ho, si tinc un espai construït, el mínim que puc fer és utilitzar-lo. Però sí que soc molt prudent amb qui dono suport, perquè més enllà de noms concrets, jo suporto causes. Tot i que avui dia els candidats personalitzen aquestes causes, jo tinc clar que el meu compromís és amb una societat més equitativa, segura i democràtica.

"Em sembla un pèl il·lús voler habitar un espai de visibilitat, impacte i comunitat i alhora pretendre aïllar-se de la realitat"

Per acabar, et vull demanar tres recomanacions musicals. Cançons o artistes que creguis que els nostres lectors no es poden perdre: poden ser referents que t'hagin marcat, artistes que estiguis descobrint ara o música que t'acompanyi en aquesta etapa de la teva vida. Quines són les tres recomanacions de la Francisca Valenzuela?
La primera és una banda de la qual estic totalment enganxada que es diu Smerz —crec que es diuen així, no sé si les coneixeu allà; són un duo de dues noies noruegues—. Després, per a la segona recomanació, aniré cap al terreny infantil perquè és la meva vibe actual: una banda històrica xilena que es diu Mazapán. Són increïbles, fan música folklòrica llatinoamericana meravellosa. M'encanten, a Xile són les mares de tot. L'altre dia era a Nova York a un panell on em van donar un premi, em van preguntar què era l'últim que s'havia reproduït al meu telèfon, i jo vaig dir: “Doncs Mazapán”. I pel que fa a la tercera... Et diria que de l'Argentina hi ha una artista que és molt amiga meva, m'encanta, va treure un àlbum fantàstic i a més a més és una activista total que també toca bastant per Espanya: la Barbi Recanati.