El llac dels cignes és un dels ballets més coneguts del món i, sempre que aquest fa parada a Barcelona, anar a veure’l és una gran oportunitat per descobrir la majestuosa obra que proposa cada companyia. En aquest cas, Tatiana Soloviev Producciones i el Ballet Clásico Internacional arriben al Teatre Apolo amb la seva interpretació de El llac dels cignes. Fins al 28 de juny, podrem gaudir de la versió del clàssic de Txaikovski, aquest cop dirigida per Andréi Sharáev. 

Desenes de talents

El repartiment internacional de la proposta és el punt més fort de la nit. La companyia reuneix artistes de procedències diverses amb una sòlida formació internacional. Entre els noms destacats hi figuren Tatiana Nazarchevici, María Litvinova i Elizaveta Sávina en el doble paper d'Odette/Odile, així com Nicolái Nazarchevici (marit de Tatiana) en el paper de Sigfrid. El gran repte interpretatiu recau en la ballarina que encarna Odette i Odile, dos personatges oposats: la fragilitat i puresa del Cigne Blanc davant la seducció i el misteri del Cigne Negre. 

Per als qui ens hem introduït al ballet clàssic amb aquesta versió, és impossible no apreciar l’habilitat dels ballarins i ballarines d’explicar una història narrativa a través del cos, sense diàlegs ni veu cantada. Les emocions, com el patiment o l’amor, es transmeten amb puntades, amb voltes, amb tècnica i amb disciplina.

El vestuari, dissenyat per María Poliudova, aposta per una estètica tradicional que respecta la iconografia clàssica de l'obra. Els tutús blancs dels cignes aporten la delicadesa característica de les escenes al llac, amb paisatges que semblen aquarel·les en moviment. Els vestits del ball reial, en canvi, introdueixen el contrast i l’extravagància necessària per diferenciar els espais. Val la pena destacar també els vestits influenciats per la moda flamenca, que suposen les úniques peces fosques de l'obra. 

L'escenografia d'Evgeny Gurenko contribueix a crear els diferents ambients de la història: des de la solemnitat de la cort fins al misteri del llac encantat. La producció manté l'essència del ballet tradicional de Lev Ivanov i Marius Petipa, alhora que aporta una posada en escena cuidada i accessible per al públic contemporani. 

Una història d'amor, engany i redempció

Tot i ser creada l’any 1877, la narrativa de El llac dels cignes ha traspassat generacions i ha esdevingut una de les històries d’amor més icòniques i tràgiques de l’imaginari romàntic. 

La trama gira al voltant del príncep Sigfrid, obligat a escollir esposa durant un ball de la cort. La seva vida canvia quan coneix Odette, una princesa transformada en cigne per l'encanteri del malvat Rothbart. L'amor entre tots dos sembla destinat a trencar el malefici, però l'engany d'Odile, el famós Cigne Negre, porta Sigfrid a jurar amor a la persona equivocada. A partir d'aquí, el ballet desplega una història de culpa, sacrifici i fidelitat. 

Cada versió d’aquest ballet és diferent de l’anterior, i això és apreciable amb el final de l’obra, que varia segons la companyia que la representa. Tot i que la versió original aposta per un final tràgic, una entra al teatre sense saber si sortirà emocionada per la bellesa d’un final feliç o trista per la fi d’un amor impossible. Per esbrinar quina és l’alternativa proposada per Tatiana Soloviev Producciones i el Ballet Clásico Internacional, s’ha d’anar al Teatre Apolo aquesta setmana.

El resultat és una proposta que respecta els grans moments icònics del ballet: els delicats moviments del cos de ball com a cignes blancs o els complicats 32 fouettés del Cigne Negre (la ballarina realitza 32 girs consecutius sobre una sola punta). 

Aquesta versió d'El llac dels cignes ofereix exactament allò que molts espectadors busquen en un gran ballet clàssic: respecte per la tradició i una presentació visual elegant. La bellesa de la música de Txaikovski, la força romàntica de la història i el treball rigorós dels ballarins converteixen l'espectacle en una experiència artística emotiva i accessible.