Entre el desencís i les urnes: sis mirades joves a les eleccions del 29-N - Diari de Barcelona
Amb 24 anys, en Guillem té una feina estable com a administratiu d'hospital, però encara no es pot permetre viure pel seu compte. Comparteix pis amb dues persones a Barcelona i, malgrat considerar que té un sou acceptable, assegura que gairebé no pot estalviar. A Mollerussa, en Joan, de 25 anys, treballa com a secretari-interventor interí en un ajuntament i disposa d'una situació econòmica acomodada. Tot i això, continua vivint amb els pares mentre estalvia per poder comprar un habitatge. Dues realitats econòmiques diferents que coincideixen en una mateixa dificultat: construir un projecte de vida independent.
Els altres quatre protagonistes també viuen amb els pares, tot i que les seves trajectòries personals i professionals són diferents. La Laia, de 24 anys, és graduada en Ciències Polítiques i treballa com a becària de recerca a l'administració pública. La Núria, també de 24 anys, compagina els estudis de màster amb una feina temporal en una botiga de roba, mentre que l’Enric, de la mateixa edat i resident a Viladecans, treballa al servei d'atenció ciutadana 012 i prepara oposicions. El més jove és en Joel, de 21 anys, que viu a Santa Coloma de Gramenet, estudia Comunicació Audiovisual i treballa com a repartidor de pizzes.
Els sis joves comparteixen generació, però no necessàriament ideologia, condicions materials ni intenció de vot. Des de posicions d'esquerres fins a plantejaments més conservadors, passant pel vot en blanc i l'abstenció, els seus testimonis permeten explorar com es construeixen les preferències polítiques d'una generació marcada per les dificultats d'emancipació, la incertesa econòmica i la confrontació política. El Diari de Barcelona ha volgut reunir les seves experiències personals per posar veu a diferents maneres d'entendre els problemes del país i les possibles solucions.
L'habitatge, una preocupació compartida amb solucions oposades
L'accés a l'habitatge és un dels pocs problemes que genera un consens pràcticament unànime entre els sis entrevistats. Tanmateix, les solucions que plantegen evidencien diferències ideològiques importants. Des de la intervenció pública del mercat fins a la liberalització del sòl, els joves coincideixen en les dificultats per emancipar-se, però discrepen en la manera d'afrontar-les.
"Jo he marxat de casa, de lloguer i compartint pis amb dues persones perquè un lloguer sencer no me'l puc permetre, tot i treballar i percebre un sou que, comparat amb altres joves de la meva edat, no està gens malament", explica en Guillem. La seva experiència contrasta amb la de la Laia, que continua vivint amb els pares mentre estalvia per independitzar-se. "No pot ser que un dret constitucional s'hagi convertit en un luxe per a uns pocs", denuncia. La Núria comparteix aquesta frustració i critica que "el dret a l'habitatge es faci servir com a inversió de negoci" mentre Barcelona es converteix progressivament en una ciutat orientada als turistes i als residents amb més poder adquisitiu.
Enric (24 anys): "Crec que l'única solució realment viable passaria per un canvi radical del nostre sistema"
La crítica és encara més contundent en el cas de l’Enric, que viu amb els pares perquè no es pot permetre emancipar-se. "Molts no podem ni tan sols estalviar perquè tenim feines mal remunerades i cobrem pràcticament per sobreviure", assegura. Considera que el govern espanyol ha desaprofitat una oportunitat per impulsar canvis estructurals i defensa una transformació profunda del model immobiliari. "Crec que l'única solució realment viable passaria per un canvi radical del nostre sistema", afirma.
Aquest malestar té conseqüències que van més enllà de l'economia. Roger Soler-i-Martí, sociòleg i doctor en Ciència Política vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), especialitzat en participació política juvenil, explica que les dificultats d'accés a l'habitatge i la incertesa sobre el futur poden alimentar el distanciament institucional. Segons l'investigador, quan aquestes situacions es combinen amb la percepció que les institucions no ofereixen respostes satisfactòries, augmenta el descontentament polític. Aquest desencís, però, pot tenir dues expressions diferents: "Estic decebut i passo, o estic decebut i em mobilitzo".
En canvi, el Joan considera que l'origen del problema és el desequilibri entre una demanda elevada i una oferta insuficient, especialment a Barcelona i l'àrea metropolitana. "La solució al problema de l'habitatge ha de venir del sector privat", defensa. Proposa liberalitzar sòl i reduir la burocràcia per facilitar la construcció, mentre que el Joel reclama una regulació més estricta sobre els grans propietaris, però sense perjudicar els petits arrendadors. "Crec que s'hauria de protegir el petit propietari, però també garantir els drets i les necessitats de les persones que volen accedir a un habitatge de lloguer", argumenta.
Estudiar i treballar ja no garanteix un futur estable
La precarietat laboral i la pèrdua de poder adquisitiu constitueixen una altra de les grans inquietuds compartides. Malgrat les diferències formatives i professionals, bona part dels entrevistats qüestionen que estudiar i treballar continuï sent una garantia d'estabilitat econòmica.
La Laia denuncia les condicions que afronten molts joves quan acaben els estudis universitaris. Recorda haver trobat ofertes per a persones acabades de graduar que exigien dos o tres anys d'experiència i critica les pràctiques amb remuneracions molt baixes. Ella mateixa va fer pràctiques no remunerades al Ministeri de l'Interior. "Em sembla contradictori que un govern progressista no garanteixi una remuneració als estudiants que fan pràctiques dins de la mateixa administració pública", lamenta. "Hi ha oportunitats laborals, però això no significa que siguin dignes ni que permetin als joves construir un futur estable", conclou.
Laia (24 anys): "Hi ha oportunitats laborals, però això no significa que siguin dignes ni que permetin als joves construir un futur estable"
La Núria comparteix aquesta percepció i considera que les empreses i les administracions s'aprofiten de la vulnerabilitat dels estudiants. "Estudiar ara mateix no garanteix cap tipus d'estabilitat econòmica", assegura. L’Enric situa el problema en els salaris i la dificultat per construir un projecte de vida. "Et sents impotent quan saps que estàs fent tot el que tens al teu abast i, tot i això, no pots arribar a uns mínims", lamenta.
Aquesta frustració connecta amb una de les reflexions de Joan Font, politòleg i investigador especialitzat en participació ciutadana, amb una trajectòria vinculada a l'Institut d'Estudis Socials Avançats del CSIC. Segons explica, la precarietat actual amenaça una expectativa que havia acompanyat diverses generacions: "La promesa que viuríem millor que els nostres pares". L'expert considera que el deteriorament de les perspectives econòmiques pot afegir nous motius de descontentament a la desconfiança institucional que històricament ja ha caracteritzat una part de la joventut.
Una visió pessimista que comparteix en Guillem, que considera que el mercat laboral ofereix perspectives limitades fins i tot a persones amb una bona preparació acadèmica. "La nostra generació viurà clarament pitjor que la dels meus pares", sentencia. El Joan, en canvi, introdueix un matís: tot i reconèixer que les oportunitats són inferiors a les de generacions anteriors, continua defensant que estudiar i esforçar-se és una via efectiva per aconseguir estabilitat.
En Joel posa el focus en les dificultats dels petits autònoms per contractar joves qualificats. "No té gaire sentit invertir diners públics a formar joves professionals si després no els oferim les condicions perquè puguin treballar i desenvolupar la seva carrera a Espanya", argumenta. Defensa reduir determinades càrregues fiscals i facilitar la contractació per evitar que els joves hagin de marxar a altres països per trobar feina.
Immigració i seguretat: el debat que divideix la joventut
Si l'habitatge i el treball provoquen diagnòstics semblants, la immigració és un dels assumptes en què emergeixen discrepàncies més pronunciades. Les diferències no es limiten a les polítiques migratòries, sinó que també afecten la manera d'interpretar la seguretat ciutadana, la convivència i la responsabilitat dels governs.
"Crec que l'esquerra ha perdut la batalla pel relat sobre la immigració", afirma la Laia, que considera que el debat públic ha quedat excessivament vinculat a la delinqüència. "Per mi, la delinqüència no està vinculada a una nacionalitat o una ètnia, sinó a les desigualtats socials, la pobresa i la manca d'oportunitats", argumenta. Defensa reforçar les polítiques d'inclusió social i ampliar els recursos destinats a l'acollida de les persones migrants.
La Núria comparteix aquesta preocupació i denuncia que el fenomen migratori s'utilitzi electoralment per evitar abordar altres problemes estructurals. "La immigració és un problema a Espanya, no per les persones, sinó per la falta de recursos i la distribució d'aquests", matisa. També considera que existeix una part de la societat que criminalitza les persones migrants i que els discursos polítics contribueixen a alimentar aquest rebuig.
En Joan expressa una preocupació diferent. Considera que el volum d'immigració és excessiu i que les polítiques actuals s'estan gestionant de manera negligent. També associa l'augment dels fluxos migratoris amb la inseguretat ciutadana, una interpretació personal que no comparteixen altres entrevistats i que no queda acreditada per les fonts documentals d'aquest reportatge. "Penso que hi ha una correlació i causalitat entre l'augment d'immigració i l'augment de la inseguretat i delinqüència", afirma. Entre les mesures que proposa hi ha endurir les lleis contra la delinqüència i facilitar el retorn als països d'origen de les persones estrangeres que delinqueixin.
En Guillem i en Joel defensen que la immigració és necessària per al funcionament econòmic i demogràfic d'Espanya, però reclamen una gestió més rigorosa dels fluxos migratoris. "Crec fermament que la immigració és necessària, especialment a Espanya, per contribuir a revertir l'envelliment de la piràmide poblacional", sosté en Guillem.
Joel (21 anys): "Les persones migrants aporten molt més del que consumeixen a Espanya"
En Joel comparteix aquesta visió i assegura que "les persones migrants aporten molt més del que consumeixen a Espanya". No obstant això, reclama un enduriment de les polítiques de seguretat davant la reincidència delictiva, independentment de l'origen dels responsables.
L’Enric, en canvi, posa el focus en l'explotació laboral de les persones migrants i en les desigualtats que dificulten la integració. Des de la seva experiència a Viladecans, assegura que no ha percebut un augment de la delinqüència que pugui relacionar amb l'arribada de població migrant. "Crec que els partits polítics utilitzen la immigració de manera interessada, amb discursos que busquen confrontar diferents sectors de la població", denuncia.
Feminisme i igualtat: una generació amb sensibilitats diferents
Les polítiques d'igualtat i els drets de les dones constitueixen un altre dels punts de discrepància entre els entrevistats. Tot i que existeix un reconeixement general de la necessitat de garantir els mateixos drets, les valoracions sobre el feminisme i les mesures adoptades són diferents.
La Núria considera que la igualtat efectiva encara està lluny d'assolir-se i mostra preocupació pel que percep com un retorn de discursos conservadors entre les generacions més joves. "El feminisme no deixa de ser el que sempre ha estat, la lluita pels nostres drets econòmics, socials i polítics", defensa. La seva posició condiciona directament la decisió electoral: "Mai votaré a un partit que nega la violència masclista, sexual i el dret a l'avortament. Tampoc a aquells que no respectin els drets LGTBIQ+", assegura.
La Laia comparteix aquesta preocupació i posa l'accent en les desigualtats que continuen existint més enllà del reconeixement legal. "Sobre la Constitució i la llei potser es preveu la igualtat, però a l'hora de la veritat les dones tenim una càrrega de treball desproporcionada", explica, fent referència a les dificultats de conciliació, les tasques de cura i la representació femenina en determinats sectors.
En una posició diferent se situa en Joan, que considera que la igualtat entre homes i dones ja està garantida constitucionalment i qüestiona les polítiques feministes impulsades pels governs. "No hi estic a favor. Em sembla que estan creades amb fins electorals", afirma. En Joel també considera que existeix una igualtat legal, però critica algunes mesures de discriminació positiva que, al seu entendre, poden perjudicar el principi de mèrit i capacitat.
L’Enric situa el debat en un altre terreny. "El feminisme no busca prendre drets o oportunitats als homes per donar-los a les dones, sinó garantir que aquestes puguin accedir a les mateixes responsabilitats i posicions de poder", argumenta. En Guillem, per la seva banda, reconeix que persisteixen desigualtats laborals i salarials, però defensa que les polítiques d'igualtat siguin equilibrades, efectives i basades en dades.
Aquestes diferències reforcen una de les advertències de Font sobre la manera d'analitzar políticament les noves generacions: "Els joves no són una entitat unitària". El politòleg recorda que les reivindicacions socials i els models de societat que defensen uns sectors juvenils poden ser completament oposats als d'altres, malgrat compartir una mateixa franja d'edat.
Desafecció política: desconfiança en els partits, però no necessàriament en la democràcia
La corrupció, les promeses incomplertes i la confrontació entre partits alimenten un desencís que travessa les sis entrevistes, però que no sempre es tradueix en desinterès polític. Segons una enquesta realitzada el 2024 per Talento para el Futuro i Poletika a un miler de joves espanyols, el 64,5% se sentia decebut amb els seus representants polítics i el 48,1% afirmava no sentir-se representat. A més, el 50,1% assegurava estar cansat de sentir els mateixos missatges polítics.
La Laia continua defensant la política com una eina de transformació social, però lamenta les disputes entre les formacions d'esquerres. "Com a persona d'esquerres, m'entristeix aquesta manca d'unitat perquè m'agradaria que existís un bloc polític ampli en què tots ens poguéssim sentir representats", explica. L’Enric comparteix la defensa de la política, però estableix una distinció entre aquesta i els seus representants: "Una cosa és confiar en la política i una altra és confiar en els partits i en els polítics".
Mariano Torcal, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i especialista en desafecció i polarització política, adverteix que aquesta distància amb les institucions no es pot atribuir automàticament a una crisi exclusiva de les noves generacions. Segons les dades recents del seu propi projecte d'investigació, els joves i les persones de més edat presenten nivells de desafecció relativament semblants, mentre que les franges intermèdies mostren menys distanciament institucional.
L'expert reconeix que encara és difícil determinar si aquesta situació respon als problemes específics que afronten els joves o bé a una característica pròpia de l'etapa vital que es podria reduir amb els anys. En aquest sentit, Font coincideix que el qüestionament de l'autoritat i de les institucions no és un fenomen exclusiu de la joventut actual, sinó que també forma part del procés de construcció de la identitat personal.
En Guillem mostra un desencís més acusat amb el funcionament dels partits. "Confio en alguns polítics, però no en els partits que representen ni en la partitocràcia que tenim formada al país", afirma. Una sensació que comparteix la Núria, que considera que moltes promeses electorals queden sense complir: "En general, no em fa la sensació que grans canvis succeeixin, tot són promeses buides de contingut".
Guillem (24 anys): "Confio en alguns polítics, però no en els partits que representen ni en la partitocràcia que tenim formada al país"
Tot i això, la crítica no implica necessàriament un rebuig del sistema democràtic. "Que hi hagi una joventut més crítica no és dolent per a la democràcia. Al contrari, és bo", defensa Font, que considera que el risc apareix quan aquest esperit crític deriva en desmobilització permanent o en una acceptació més gran de solucions autoritàries.
Xarxes socials: entre la informació i la polarització
Les xarxes socials ocupen un espai important en els hàbits informatius dels sis joves, encara que no tots hi dipositen la mateixa confiança. La desinformació i la polarització apareixen com dues de les preocupacions més repetides entre els entrevistats.
La Laia consulta fonts institucionals, mitjans internacionals i informes especialitzats, però també segueix creadors de contingut polític. Considera que "el control del relat a les xarxes socials és determinant en els processos electorals" i alerta de la influència dels referents digitals entre la generació Z.
L’Enric és especialment crític amb el funcionament de les plataformes digitals. "Entenc les xarxes socials com una mena de coliseu romà modern", afirma. Considera que el debat polític s'ha convertit en una competició per imposar-se a l'adversari, més que no pas en un espai per intercanviar arguments. En Guillem comparteix aquesta preocupació: "Trobo que és un error informar-se només per TikTok, com fan molts joves de la meva edat".
Soler-i-Martí reconeix que les xarxes socials han adquirit una importància central com a canal d'informació política, especialment entre els més joves. Tanmateix, considera que també ofereixen oportunitats positives per a la participació democràtica perquè "es multipliquen els emissors del missatge", cosa que permet que més persones i organitzacions puguin difondre idees i impulsar mobilitzacions sense dependre exclusivament dels mitjans tradicionals.
En Joel consumeix continguts polítics a Instagram de mitjans com El Mundo, El Periódico o El Debate, però també desconfia dels biaixos ideològics de la informació. "Tinc la sensació que una gran part dels mitjans de comunicació i dels perfils que informen de política estan ideològicament esbiaixats", explica. En Joan, que s'informa a través de TV3, La 1 i plataformes com X i Instagram, també reconeix la influència de les xarxes en el comportament electoral.
El mateix Soler-i-Martí adverteix, però, que els usuaris tendeixen a seguir perfils que coincideixen amb la seva manera de veure el món, fet que pot afavorir la creació de bombolles informatives i incrementar la polarització. No obstant això, matisa que no es pot establir una relació automàtica entre l'ús de les xarxes socials i la polarització política.
Seguidors a les xarxes socials dels partits amb representació al Congrés/ Gifré Jordan, ACN
Educació, salut mental i canvi climàtic: les altres prioritats
Més enllà dels principals debats electorals, els entrevistats també assenyalen qüestions relacionades amb els serveis públics, el benestar i la sostenibilitat. En aquest àmbit, les diferències apareixen sobretot en les prioritats i en la valoració de les polítiques actuals.
La Laia defensa l'educació pública com una eina per combatre les desigualtats i reclama més recursos per a la salut mental. "No és normal que una persona que necessita atenció psicològica hagi d'esperar mesos entre sessions perquè el sistema públic no disposa de prou recursos", denuncia. La Núria comparteix aquesta preocupació: "No és acceptable haver de pagar mínim 50 euros per tractar la teva salut mental, quan hauria de ser una prioritat".
Núria (24 anys): "No és acceptable haver de pagar mínim 50 euros per tractar la teva salut mental, quan hauria de ser una prioritat"
En canvi, el Guillem i en Joan expressen una visió crítica sobre l'evolució del sistema educatiu, que consideren que està perdent qualitat. En Joel posa l'accent en la necessitat de relacionar millor la formació amb les oportunitats laborals, mentre que en Joan situa la sostenibilitat del sistema públic de pensions entre les seves principals preocupacions. "Els partits polítics no adrecen aquest elefant a l'habitació", lamenta.
El canvi climàtic també genera valoracions diferents. Mentre que en Joan reconeix que no és un assumpte que el preocupi especialment, l’Enric considera que les polítiques ambientals estan massa condicionades pels cicles electorals. "El problema és que els governs pensen en períodes de quatre anys i no en les conseqüències que les seves decisions poden tenir d'aquí a deu o vint anys", denuncia.
El transport públic apareix com una altra reivindicació important. L’Enric, que es desplaça habitualment de Viladecans a Barcelona per treballar, defensa millorar les connexions ferroviàries entre municipis i considera que una xarxa de transport més eficient també podria facilitar l'accés a l'habitatge fora de les grans ciutats. "Crec que una bona xarxa de transport podria ajudar a resoldre una part important dels problemes d'habitatge que tenim actualment", argumenta.
Sis joves davant del 29-N: votar, abstenir-se o expressar el descontentament
Les diferències que han aparegut al llarg de les entrevistes es tradueixen finalment en sis maneres d'afrontar les eleccions del 29 de novembre. Entre els participants hi ha qui manté una identificació ideològica clara, qui encara no ha decidit la candidatura, qui es planteja l'abstenció i qui considera que no votar és, precisament, una decisió política.
L'Informe Juventud en España 2024, elaborat per l'Institut de la Joventut (INJUVE) a partir d'una enquesta realitzada el 2023, reflecteix una relació complexa entre els joves i la política. El 55% manifestava algun grau d'interès pels assumptes polítics, mentre que un 24% declarava tenir-ne molt o bastant. El mateix estudi recollia el vot com la forma de participació més avalada, amb un 62,2%, seguit d'altres mecanismes com les vagues, les manifestacions i les campanyes de recollida de signatures.
La Laia té clar que anirà a votar, encara que reconeix el cansament que li genera la confrontació entre partits. Per ella, exercir aquest dret té un significat històric i personal. "Considero molt important exercir aquest dret per totes aquelles persones que encara no el poden exercir i, especialment, per totes les dones que van haver de lluitar durant molts anys per aconseguir el sufragi femení", explica.
La Núria també acudirà a les urnes i sap que donarà suport a una candidatura d'esquerres, però encara no ha decidit quina. "Aquestes eleccions sento que són una mica votar al mal menor, més que res perquè no em sento gaire representada amb cap partit polític, només tinc clar allò que no vull que surti", reconeix. L’Enric també confirma que participarà en els comicis, tot i que no concreta la candidatura. "El que més influeix en la meva decisió de vot és el dia a dia i les conseqüències reals que tenen les decisions polítiques sobre la vida de les persones", assegura.
En canvi, el Guillem, que històricament s'ha sentit identificat amb ERC, reconeix que el partit l'ha decebut en els darrers anys. "Si voto, serà un partit que es mogui per l'espectre d'esquerres, malgrat que ara mateix m'inclino per l'abstenció", explica.
El seu desencís contrasta amb el del Joel, que ha decidit acudir a les urnes per votar en blanc. "Votar en blanc no significa que no m'importi la política, sinó que no em sento representat per cap de les alternatives actuals", argumenta. Si pogués fer una única petició al pròxim president del govern, seria clara: "El que demanaria al pròxim govern és sinceritat, transparència i que deixi de fer promeses que després no compleix".
El cas de Joan és especialment diferent. Tot i interessar-se intensament per la política i mostrar-se ideologicament proper a la ideologia d’Aliança Catalana, té decidit que no participarà en les eleccions generals. La seva abstenció respon a una convicció política vinculada al seu posicionament independentista: "No voto perquè no legitimo el poder executiu del govern espanyol a Catalunya", argumenta.
Joan (25 anys): "No voto perquè no legitimo el poder executiu del govern espanyol a Catalunya"
Aquesta diversitat de comportaments electorals connecta amb l'estudi La diversitat d'actituds i comportaments sociopolítics de la joventut catalana, de Pau Alarcón, publicat el 2025 per la Generalitat. La investigació diferencia quatre perfils de participació juvenil: un 28,4% de joves mobilitzats, un 25,7% d'institucionals, un 29,4% d'informats i un 16,5% de desafectes. Una classificació que evidencia que el distanciament de les institucions no sempre implica falta d'interès per la política.
Torcal insisteix precisament en aquesta distinció. Segons explica, la desconfiança en les institucions i el desinterès polític són dues actituds que no necessàriament van unides, mentre que l'abstenció és un comportament electoral que pot respondre a motius molt diferents. El politòleg adverteix que quan determinats sectors socials participen menys, les seves preferències polítiques tenen menys pes en la representació institucional, fet que pot generar desigualtats polítiques.
Font introdueix un últim matís: la participació juvenil acostuma a ser més intermitent que l'adulta. "En contextos de baixa participació, els primers que deixen de votar són els joves", explica. Però recorda que, quan existeixen circumstàncies de gran mobilització o candidatures que els resulten atractives, poden arribar a participar tant com les generacions més grans.
A Catalunya, Soler-i-Martí també assenyala que el debat nacional ha anat perdent centralitat després del cicle del procés independentista, mentre que la confrontació entre esquerra i dreta ha guanyat pes en l'agenda electoral. Una situació que ajuda a contextualitzar el desencís d'alguns joves independentistes, encara que no explica necessàriament totes les seves decisions electorals.
Per recuperar la confiança, Torcal considera imprescindible que les institucions tornin a abordar amb serietat els problemes que afecten directament els joves, com l'habitatge, la inestabilitat laboral o les dificultats per emancipar-se. També reclama que el debat públic estigui menys marcat per la crispació i més orientat a trobar solucions.
Malgrat les discrepàncies, els sis entrevistats comparteixen la voluntat que les condicions de vida de la joventut millorin. Però mentre uns continuen confiant en el vot com una eina de transformació, altres l'utilitzen per expressar el descontentament o decideixen abstenir-se per manca de representació o per convicció política.
La pregunta, a les portes del 29-N, no és únicament per què alguns joves decideixen no votar, sinó també fins a quin punt els partits polítics són capaços de transformar les preocupacions d'una generació diversa en respostes que aquesta consideri creïbles.






