Després d’anys de col·laboracions entre LEGO i Nintendo amb exitoses GameBoy i NES fetes amb brics, una filtració d’un usuari molt popular en l’ecosistema de l’empresa danesa, revela el llançament d’una rèplica de la primera PlayStation. Més enllà del gest simbòlic, aquesta nova aposta evidencia una tendència que fa temps que creix: el retorn del videojoc retro, no només com a consum o peça de col·lecció, sinó com a sector que s’introdueix al mainstream. Aquesta notícia només sembla un altre indicador, d’una tendència a l’alça al llarg d’aquests últims anys. El mercat ha experimentat una escalada de preus sostinguda que ha convertit alguns títols en peces de luxe, i ha transformat un hobby tradicionalment accessible en un ecosistema cada cop més exclusiu.

El col·leccionisme de videojocs retro fa anys que existeix, però diversos indicadors apunten a un punt d’inflexió al voltant del 2020. Amb una aproximació a plataformes com PriceCharting, es pot apreciar una tendència clara a l’alça en el valor de jocs i consoles d’anys enrere, independentment de la marca o la generació. En aquesta línia, Luis (@luis_shinyuden), col·leccionista retro amb anys d’experiència, creador de contingut i CEO de Shinyuden (un projecte editorial especialitzat), ho confirma: “El confinament, amb més temps a casa i menys opcions de consum, va empènyer molts usuaris a recuperar o iniciar col·leccions”. 

Un mercat a l’alça

En entrar en detall, si s’analitzen els jocs més cars de cada consola, el patró es repeteix. Els primers llocs d’un rànquing històric de preus ordenat de major a menor rarament baixen dels mil euros. Si anem fil per randa, en el cas de la PlayStation 1 (1994), una edició promocional sense obrir de l’NFL Blitz: 2000 arriba als 16.000 euros, mentre que altres títols del top es mantenen per sobre dels 2.500 euros i no baixen dels 1.000 fins ben entrada la llista.

La tendència és encara més pronunciada en casos més antics. A la Nintendo Entertainment System (1985), el Family Fun Fitness Stadium Events supera els tres zeros, i arriba a 158.000 euros, seguit de prop per altres títols com el Mega Man (5 Screw) que frega els 100.000. En cas de consoles com l’Atari 2600 (1977), alguns cartutxos en estat CIB (Complete In the Box) com el d’Air Raid poden arribar als 30.000 euros, molt per sobre d’altres peces que també superen amb facilitat els 4.000 o 5.000 euros. “Abans veure un joc per sobre dels 300 euros era una bogeria; avui és gairebé la norma”, ajuda a resumir el Luis.

Entre la nostàlgia i la inversió

Aquest increment sostingut de preus ha anat acompanyat d’un canvi en el perfil del col·leccionista. Si bé tradicionalment el retro estava vinculat a jugadors que buscaven recuperar experiències del passat, avui conviuen amb nous perfils que entenen els videojocs com una inversió. Gurús de Youtube amb milers de seguidors que sota el pretext alarmista d’una crisi en què "els diners volaran", asseguren que els videojocs retro i col·leccionables són la millor opció per salvar els mobles i asseguren, amb lògiques especulatives, que si ho fan generen un interès que al banc no s’aconsegueix.

“Abans col·leccionàvem per afició, sense mirar tant l’estat o el valor. Ara molta gent compra i ja pensa en una futura revenda”, explica el Luis en contrapartida. Com a conseqüència inevitable, l’accés al retro és molt més exclusiu. “És caríssim col·leccionar avui en dia, pràcticament impossible a certs nivells. El mateix joc pot duplicar o triplicar el preu segons l’estat”, adverteix el col·leccionista. 

Aquesta transformació ha difuminat la frontera entre col·leccionista i inversor. “Hi ha gent que compra videojocs com si fossin un actiu”, admet en Luis. A aquest fenomen s’hi sumen dinàmiques com el FOMO, la por de quedar-se sense una oportunitat, que accelera compres impulsives, o pràctiques èticament qüestionables, com la coneguda “policia del retro”, en què alguns venedors alerten altres perquè apugin preus que consideren massa baixos. 

Tot i això, l’expert descarta, de moment, una bombolla. Segons explica, l’augment del coneixement del mercat entre els mateixos compradors està ajudant a establir certs límits: “Avui dia també es detecta quan està inflat, perquè la gent controla molt més les forquilles de preus”. En aquest sentit, es mostra moderadament optimista i reivindica una aproximació més pausada al hobby, col·leccionar per gust i sense presses, en un mercat en què, amb el temps, “tot acaba trobant el seu lloc”.

Malgrat la pressió dels preus, l’interès pel retro continua creixent. “Cada cop hi ha més gent que s’hi acosta, no només per col·leccionar, sinó per redescobrir una manera diferent de jugar”, explica. En un context dominat pels jocs en línia i els models de consum continu, el retro ofereix una experiència més directa i tangible. Tot i això, matisa que el retro encara no és del tot massiu, sinó un fenomen en creixement amb cada cop més presència.

Ara, s’haurà de veure com evoluciona el futur del sector. Entre la nostàlgia i la inversió, el repte serà mantenir viu l’esperit original d’un hobby que, per a molts, ja no consisteix només a jugar o col·leccionar, sinó a invertir.