‘Entre el seny i el desig’: el romanticisme intrigant dels Faura - Diari de Barcelona
ressenya
‘Entre el seny i el desig’: el romanticisme intrigant dels Faura
Ambientada el 1849, la primera novel·la de la saga dels Faura construeix un romanç lent entre vinyes, xafardejos i misteris familiars
Vaig obrir el llibre amb la intenció de fullejar-lo una mica per sobre. Estava a la redacció, amb altres coses pendents, i volia simplement fer-me una idea ràpida abans de llegir-lo amb calma l’endemà. Una hora i mitja després encara estava llegint. Els meus companys se’n reien perquè no aixecava el cap del llibre. I no era cap decisió conscient; simplement no podia parar. Hi ha novel·les que t’enganxen així, gairebé sense que te n’adonis. Només un capítol més, et dius. I de sobte ja han passat cinquanta pàgines.
Això és exactament el que passa amb Els Faura: Entre el seny i el desig, la primera entrega de la saga dels Faura, de Mar Picó. És un llibre addictiu i romàntic sense arribar a ser cursi. Té aquella combinació difícil d’aconseguir: és molt fàcil de llegir, però al mateix temps manté una intriga constant que fa que el lector vulgui saber-ho tot.
La novel·la ens trasllada al 1849. La Maria Faura torna al poble set anys després d’una fugida misteriosa a Barcelona i ha d’enfrontar-se a tot el que havia deixat enrere. El pes de la família, els secrets que ningú vol explicar i, sobretot, en Ricard Campmany, que no ha pogut oblidar-la.
Però el veritable motor de la història és la mateixa Maria, un personatge que captiva des de la primera pàgina. La novel·la avança amb una pregunta constant: què va passar realment fa set anys? Per què va fugir sobtadament a Barcelona? Per què decideix tornar ara? El llibre va deixant pistes, fragments, converses que semblen insinuar més del que expliquen. El lector comença a sospitar coses, però les respostes no arriben del tot. Curiosament, aquesta incertesa no resulta frustrant; al contrari, és el tipus d’intriga que et fa llegir encara més.
La narrativa de Picó és elegant i detallada, completament creïble dins del context del segle XIX. Aconsegueix unir amb naturalitat la tradició i la cultura popular amb les sensibilitats modernes de la literatura romàntica i fa que el llibre sigui accessible i entretingut per a qualsevol lector.
La novel·la construeix molt bé l'ambient rural del segle XIX. Les vinyes, els safaretjos, les cases grans de família, els camins que connecten les masies... Tot és molt visual. És fàcil imaginar el poble, els espais i fins i tot el ritme lent de la vida en aquell entorn.
Però el que realment pesa no és tant el paisatge com la societat que l’habita. El deure familiar, el cognom, els xafardejos. La tornada de la Maria Faura sacseja el poble perquè ningú no ha oblidat la seva fugida sobtada. El mateix passa amb els homes de la família. El deure condiciona en Ricard Campmany, condiciona l'Enric Faura i acaba condicionant pràcticament tothom.
En aquest context, el romanç entre la Maria i el Ricard es cou a poc a poc en un desenvolupament lent (slow-burn) molt ben construït. El romanticisme que proposa el llibre tampoc és el que potser esperaríem d’una novel·la romàntica convencional. No hi ha grans escenes explícites ni declaracions exagerades. El que hi ha és tensió. Mirades que es busquen. Gestos petits que pesen molt més que qualsevol escena sexual. Moments que recorden al lector que, a vegades, el desig pot existir perfectament sense necessitat d’explicar-se.
Però si el romanç enganxa, el que realment sosté el llibre és la intriga. La família Faura està plena de secrets, que l'autora deixa entreveure a poc a poc. Un dels personatges que més curiositat desperta és en Pau Faura, que arrossega un penediment profund i que està enamorat d’algú a qui no pot tenir. Cap al final apareix una pista sobre qui podria ser aquesta persona i és gairebé frustrant que el llibre acabi just en aquest punt.
En acabar la novel·la, vaig buscar a internet quan sortia la segona entrega. Volia saber per què la Maria va fugir a Barcelona set anys abans. Volia descobrir els secrets de la família. I sí, també volia saber si la Maria i el Ricard tindran el final feliç que sembla tan complicat dins d’aquesta societat plena de deures, promeses i silencis.
En un moment en què moltes històries romàntiques aposten per l’excés o per l’espectacle, Els Faura: Entre el seny i el desig recorda que, a vegades, una mirada, una promesa a mitges o un secret familiar poden ser molt més potents que qualsevol escena explícita.
Aquest és el gran mèrit del llibre. Fer-te sentir aquella tensió adolescent que apareix quan dos personatges s’acosten massa i encara no saben què fer amb tot el que senten. I aconseguir que el lector vulgui saber què passarà després. Molt després. Fins a l’últim secret dels Faura.
