Operacions militars temporals a l’Equador, incursions de la CIA a Veneçuela o aranzels al Brasil arran del judici a Bolsonaro són algunes de les darreres accions ofensives que està duent a terme el president dels Estats Units, Donald Trump, contra diversos països de l’Amèrica Llatina. Ja no es tracta de casos aïllats, sinó d’una dinàmica constant que, més enllà dels aranzels, eleva el to amb amenaces d’incursions militars o atacs sobre territoris sobirans.

Som davant d’un nou capítol de la geopolítica del continent americà? Assistim al naixement d’una nova doctrina Monroe? Per analitzar les darreres actuacions de Trump a l’hemisferi sud, conversem amb Anna Ayuso, investigadora sènior del CIDOB i professora de Dret Internacional Públic.

Quin poder té actualment la comunitat internacional per frenar Donald Trump davant de les ingerències a l'Amèrica Llatina?
Aquest és un dels grans problemes: el Consell de Seguretat no funciona perquè hi ha el dret de veto de les grans potències. Seria l’instrument fonamental de les Nacions Unides, però és incapaç d’actuar contra elles. Hi ha mecanismes de pressió política, però qui s’atreveix a enfrontar-se als Estats Units? També hi ha la via jurídica, com el Tribunal Internacional de Justícia, però la seva jurisdicció està limitada perquè els Estats han d’acceptar-la. Els Estats Units no han fet aquesta acceptació unilateral i no hi acudiran si no els convé. El mateix passa amb el Tribunal Penal Internacional, que els EUA no han signat. Això mostra clarament els límits de les eines de la comunitat internacional.

El Brasil està rebent sancions pel judici a Bolsonaro. Podria haver-hi una reacció dels BRICS?
Aquesta és la incògnita. De moment, Trump ha pres la iniciativa. Ningú s’ha atrevit individualment, tot i que el Brasil no s’ha plegat, però ha negociat fins on arriben les tarifes. Els Estats Units també tenen límits, perquè algunes mesures els perjudiquen. En el cas del Brasil, han hagut de fer marxa enrere amb alguns productes perquè afectaven els consumidors nord-americans. La reacció ha estat que cadascú negocia pel seu compte: la Xina, la Unió Europea, tothom. Això permet Trump anar pressionant país per país. La qüestió és si hi haurà capacitat de reorganitzar-se i donar una resposta conjunta. Els BRICS poden ser una eina, però també altres fòrums com el G-20 o el Grup dels 77.

I a l'Amèrica Llatina?
A l’Amèrica Llatina no veiem una resposta conjunta perquè s’està estenent l’extrema dreta en països que s’alineen amb els Estats Units. Inicialment, pot semblar beneficiós, però excepte el cas de l’Argentina, que ha rebut un paquet d’ajuda, la resta no ha obtingut res especial. Les amenaces van contra tots els països que no es pleguen a la voluntat nord-americana.

Per exemple, Colòmbia.
Sí, i fins i tot Mèxic, tot i ser el país més afectat i amb una integració econòmica enorme amb els Estats Units.

L’ONU queda obsoleta com a actor supranacional?
L’any passat es va fer la Cimera del Futur, on es va plantejar la necessitat de reformar les Nacions Unides. Ara mateix no hi ha cap àrbitre capaç de fer front als atacs contra els principis de la Carta de l’ONU. Hi ha una crisi existencial: tothom està d’acord que no funciona, però per reformar-la caldria canviar la Carta, cosa que requereix el vistiplau de les cinc potències amb dret de veto. Això no passarà.

"Tothom està d'acord que l'ONU no funciona, però per reformar-la caldria el vistiplau de les cinc potències amb dret de veto. No passarà."

Aquest ordre es va establir després de la Segona Guerra Mundial. Durant molt de temps, les Nacions Unides eren útils als interessos dels Estats Units. Ara, des de la doctrina Trump, el multilateralisme es veu com un obstacle i s’ha passat a un nacionalisme en què els interessos propis estan per sobre dels de la comunitat internacional.

Sembla que s’intenti legitimar Trump, com amb el Nobel de la Pau a María Corina Machado.
Crec que és un Nobel molt polititzat i que no s’hauria d’haver concedit en aquests moments. Oficialment, se li dona per la seva activitat en favor de la democràcia, però el fet que doni suport a l’ús de la força per part dels Estats Units posa en dubte la coherència del premi.

Obama també va rebre un Nobel polèmic.
En el seu cas va ser un Nobel prematur, abans de fer res. Va ser més un reconeixement simbòlic que no pas per la seva acció de govern. Els Estats Units sempre han actuat com una gran potència, però abans hi havia un discurs de respecte a les institucions multilaterals. Ara no. Trump posa per damunt els interessos, sobretot econòmics. És una política exterior orientada a apropiar-se de recursos, especialment a Amèrica. És una ingerència brutal.

Fins on creus que arribarà Trump a l’Amèrica Llatina?
Fins on el deixin.

Seria capaç d’intervenir militarment a Veneçuela?
Atacar-la, sí. No una ocupació militar, perquè va contra les seves propostes i l’opinió pública no ho vol, però sí bombardejos o atacs a instal·lacions estratègiques. Ho veig molt possible en els mesos vinents, si no hi ha una negociació en què Maduro accepti les condicions de Trump. S’està exercint màxima pressió: bloqueig de ports, petroliers, sancions econòmiques. És un ús combinat d’eines polítiques, econòmiques i militars contra un govern no democràtic, però una cosa és sancionar i una altra utilitzar la força directa. L’únic que ho pot frenar és la pressió interna als Estats Units.

Una pressió per evitar més víctimes com a l’Iraq?
Exacte. Ja hi ha aliances bipartidistes contràries a una intervenció. El secretari de Defensa ha hagut de donar explicacions al Congrés i al Senat per actuacions com l’enfonsament de vaixells, que fins i tot vulneren normes internes.

Com el cas d’algun vaixell pesquer colombià.
Sí. Això té conseqüències internes. La qüestió és fins on arribaran els contrapesos polítics i jurídics i fins a quin punt la democràcia nord-americana pot suportar aquesta situació.