Anna Surinyach: "No hi ha hagut ni minut de silenci ni acte institucional pels morts de Ceuta" - Diari de Barcelona
Anna Surinyach
Fotoperiodista
"No hi ha hagut ni minut de silenci ni acte institucional pels morts de Ceuta"
Anna Surinyach (Barcelona, 1985) és fotoperiodista, editora gràfica i una de les fundadores de la revista 5W. Des de fa més d’una dècada treballa sobre migracions, conflictes i vulneracions de drets humans. El seu projecte Mar de Luto, centrat en les persones desaparegudes al mar, l’ha portat a investigar no només les travessies i les morts, sinó també què passa amb els cossos que arriben a les costes europees sense identificar.
Ara, després de tornar de Ceuta, continua investigant alguns dels interrogants que fa anys que persegueix: la manca de protecció dels menors migrants, el tractament de les persones mortes i la responsabilitat de les institucions. Una mirada que combina el compromís amb els drets humans amb el rigor periodístic i la recerca de noves maneres d’explicar històries que sovint acaben invisibilitzades.
Hem seguit la teva feina a Ceuta aquests dies. Què t’hi ha portat?
Qualsevol periodista que hagi seguit mínimament les migracions té la mirada posada a Ceuta. Hi vaig arribar l’1 d’agost per un encàrrec amb Der Spiegel i els primers dies vaig cobrir els retorns i les devolucions en calent de menors a la frontera. Ara hi he tornat perquè volia veure com estava la situació unes setmanes després. El govern ha anat molt tard i sembla que ara comencen a fer coses que eren necessàries des del principi. Però també hi he tornat per un tema molt relacionat amb Mar de Luto: els enterraments i les persones mortes.
Què has pogut veure sobre el tractament de les persones que han mort?
Fa anys que segueixo les persones desaparegudes al mar i què passa amb els seus cossos. A Ceuta s’han enterrat 89 persones i només nou estaven identificades. El buit institucional m’ha semblat molt bèstia. No hi ha hagut ni un minut de silenci ni cap acte institucional per aquestes morts. Imagina’t si haguessin estat ciutadans espanyols morts el mateix dia.
I què passa ara amb les persones que encara no han estat identificades?
Això és el que estic intentant investigar. Encara que estiguin enterrades, els processos d’identificació poden continuar, però hi ha molta opacitat institucional. La pregunta és si se seguirà treballant per identificar-les o si, un cop enterrades, el procés s’acaba aquí.
Què és el que més t’ha impactat del que està passant a Ceuta?
Una de les situacions més greus és la dels menors. N’hi ha molts que continuen en situació de carrer, alguns dormint a les muntanyes o en naus abandonades. Tenir durant setmanes centenars o milers de menors que són responsabilitat de la ciutat sense cap protecció és escandalós. També vam documentar devolucions en calent de nens visiblement menors. Pots dubtar si algú té disset o 18 anys, però no si en té 12.
"Tenir menors en situació de carrer sense cap protecció és escandalós"
Com interpretes la tensió que s’ha generat entre la població de Ceuta i les persones migrants?
També s’ha d’entendre la població de Ceuta. És molt fàcil, des de Barcelona, dir que són racistes, però porten setmanes en una situació molt complicada. Això no justifica els atacs violents, però tenir milers de persones dormint al carrer en una ciutat petita genera tensió. Crec que una gran part del problema és que el govern ha anat tard i ha abandonat tant les persones migrants com la població de Ceuta.
Quan fotografies menors en una situació de vulnerabilitat, com trasllades els límits ètics a la pràctica?
Per mi és clar: no pots ensenyar la cara dels menors. Això no vol dir que no puguis explicar el que els està passant. Hi ha moltes maneres de fotografiar-los sense exposar-ne la identitat. Amb els menors que entrevistem amb més profunditat intentem parlar amb les famílies sempre que és possible. Si no hi ha un adult que pugui donar aquest consentiment, tampoc entrem en aspectes molt personals de la seva vida.
On poses el límit entre observar com a periodista i intervenir en una situació?
En principi et diuen que no pots intervenir en una escena. Però en aquell cas, probablement, si no haguéssim estat nosaltres allà, aquell nen ara seria al Marroc. Penso que per sobre del periodisme hi ha els drets humans. I també crec que el periodisme serveix per fiscalitzar el poder i deixar constància del que està passant.
Això vol dir que el periodisme ha de ser neutral?
Jo em posiciono, això és evident. Però posicionar-se no vol dir publicar qualsevol cosa. Has de contrastar, tenir proves i escoltar les diferents versions. Si crec que s’estan cometent vulneracions de drets humans a Ceuta, ho denunciaré, però sobre una base periodística. Aquí és on crec que hi ha una diferència amb l’activisme: l’activisme és molt important, però el periodisme no pot publicar determinades coses si no les ha pogut provar.
"Jo em posiciono, però posicionar-se no vol dir publicar qualsevol cosa"
Com neix Mar de Luto?
És un projecte que feia molts anys que pensava. És el resultat d’haver estat durant molt de temps en vaixells de rescat i d’haver vist moltes morts al mar. Durant anys hem explicat aquestes migracions amb imatges de rescats. Són necessàries, però la repetició constant també pot acabar normalitzant aquestes situacions o fer que les imatges siguin fàcils de manipular. Per això vaig començar a buscar una altra manera d’explicar les desaparicions.
Com vas aconseguir identificar les persones que apareixen al projecte?
No podia utilitzar fotografies aleatòries. Necessitava investigar qui eren aquelles persones. Amb Catalunya Ràdio vam fer un pòdcast d’investigació sobre una pastera concreta. Vam identificar les persones que hi viatjaven, vam contactar amb les famílies i els vam demanar permís per utilitzar les fotografies. Després vaig aprendre a bussejar i vaig fer les imatges.
Aquella investigació et va portar també a preguntar-te què passa amb els cossos de les persones que moren al mar.Sí. Vam descobrir que algunes persones havien mort i que els seus cossos havien arribat a Espanya sense identificar. Vam començar a investigar aquests processos i vam veure que a Europa no hi ha un protocol clar per identificar les persones migrants mortes. I és, en certa manera, el que estic veient ara a Ceuta.
El projecte ha rebut diversos reconeixements. Quina importància tenen els premis?
No soc gaire partidària dels premis, però és cert que donen trajectòria als projectes. Gràcies al reconeixement, Mar de Luto ha pogut arribar a exposicions i a espais on potser no hauria arribat d’una altra manera. Al final ens fan creure que el periodisme ha de canviar el món, però jo no ho crec. Ara bé, si pots canviar quatre mentalitats, ja n’hi ha prou.
"Si pots canviar quatre mentalitats, ja n’hi ha prou"
També ets editora de fotografia a 5W. Què ha canviat en la teva manera de mirar?
Fa onze anys que edito fotografies i crec que he après gairebé més sobre com explicar històries editant la feina dels altres que fent les meves. Estic constantment mirant projectes, veient què està fent la gent i detectant maneres de fotografiar que es repeteixen.
Quins vicis detectes en la fotografia actual?
Hi ha temes —com les migracions, el medi ambient o la violència de gènere— en què algú crea una manera determinada de fotografiar i després tots acabem repetint-la. Veure aquesta repetició em serveix per intentar sortir-ne i buscar altres narratives. Hi ha històries que s’han de continuar explicant, però potser hem de donar-los una altra volta.
Creus que la teva manera d’editar ha canviat?
Molt. Abans era més clàssica, més vinculada al fotoperiodisme directe. Crec que és imprescindible, però ara m’interessen projectes que parteixin d’una base periodística sòlida i, alhora, s’arrisquin visualment. L’actualitat sovint es menja el treball en profunditat. Aquesta és una de les claus de 5W: apostar per projectes que busquin altres maneres de narrar.
I què veus en els fotògrafs més joves?
Crec que la gent jove és molt més creativa que nosaltres. S'han educat envoltats d’imatges i tenen una manera de mirar molt interessant. Potser de vegades falta una mica més de base periodística i d’investigació, però s’estan fent coses molt interessants. Part de la meva feina és trobar aquesta gent, descobrir-la i publicar-la.
