Ariadna Oltra (Barcelona, 1979) dirigeix i presenta els Matins de TV3, un dels programes informatius insígnia de la televisió pública catalana. Des de fa pocs mesos és també l’autora d’Una casa sense diaris (La Campana), un llibre en què Oltra fa una mirada al passat i reflexiona sobre com ha canviat la manera i el lloc des d’on ens informem.

D’una època en què el diari en paper omplia totes les cases per arribar a tenir més d’una vida, a una altra en què les xarxes socials han accelerat els processos informatius.

A Una casa sense diaris reflexiones sobre com han canviat els hàbits a l’hora d’informar-se, però ho fas d’una manera molt particular. Fas servir anècdotes personals que recorden aquella època en què sempre es tenia a mà un diari per si calia estrendre’l a terra després de fregar. 
Aquest imaginari em serveix per arribar a la gent d’una manera compartida. M’interessava molt fer un retrat costumista i fer-lo servir per entrar de ple en els hàbits informatius. És una manera de dir a la gent que pensi en la seva vida per adonar-se que les coses han canviat. El llibre no és un assaig, ni vull que la gent s’informi com jo crec que s’ha d’informar. Però sí que m’interessa que sigui conscient de com ens informem ara. Abans era molt més fàcil que la gent escoltés la ràdio al matí, mirés la televisió o llegís el diari. Tot això ho ha dinamitat el món digital i ara hi ha moltes maneres d’informar-se.

Al llibre expliques que, en un moment donat, els fills et van demanar què era ben bé un diari. És una de les anècdotes que et marca per començar a escriure?
Ja tenia coses escrites, perquè fa molts anys que em dedico cada dia a explicar l’actualitat i sempre et preguntes com ho has de fer perquè la gent continuï volent estar a l’altre costat, escoltant-te i triant-te per entendre el que passa al món. Però sí que me’n recordo del dia que els meus fills em van preguntar: “Mama, què és un diari?”. Són nens que han nascut en l’àmbit digital i, tot i que a casa hi ha hagut diaris en paper, no és un objecte que veuen a tot arreu com quan jo era petita. D’altra banda, val a dir que això no només és generacional.

De fet, també detalles que una vegada un senyor et va preguntar si el que ell havia vist per TikTok era real o no. Com reacciones davant d’aquesta pregunta, sent una cara tan reconeguda del periodisme?
Aquell dia jo anava amb l’Espartac Peran, que som amics, per la seva ciutat, Mataró. El senyor que m’ho va preguntar era un home de mitjana edat i, per tant, algú que s’ha informat amb diaris en paper, però que ara veu TikTok. D’aquí, li arriben notícies o informació i ell és capaç de dir: “No sé si això és veritat o no”. Per tant, hi ha un punt de dubte i ho valida amb algú que sap que surt per la televisió. Aquest moment va ser l’espurna per enfocar el llibre, que també busca compartir experiències i reflexions.

N’hi ha una que és curiosa, que és que quan eres petita et preocupava que no sortissin diaris en paper l’1 de gener. Aquesta preocupació ara la tindria poca gent.
Ara crec que no hi ha ningú que es preocupi pels dies que no surten diaris en paper a l’any, com són Sant Esteve o l’1 de gener. Hi havia uns dies, quan era petita, que el diari no era un diari, sinó un "biari", perquè era de dos dies. Els periodistes feien festa i era una tradició. Això ha saltat pels aires i estem 24/7 consumint o rebent informació, perquè, a més, ja no és que l’anem a buscar, sinó que ens la trobem.

Si durant un dia sencer no hi hagués TikTok, la preocupació seria una altra, no?
Sí, és clar. Hi ha un exercici interessant de fer que és agafar el telèfon mòbil i mirar el consum que has fet al dispositiu en l’última setmana i quines són les aplicacions que més has utilitzat. A mi TikTok, fa uns anys, em va consumir molt de temps i em va robar vida. Ara ja no, ho tinc controladíssim. Hi continuo sent per necessitat professional. He après a desconnectar, però entre setmana necessito estar molt al dia i el digital t’ho permet.

"Estem 24/7 consumint o rebent informació, perquè, a més, ja no és que l'anem a buscar, sinó que ens la trobem"

---

Comentaves el fet que ara rebem informació constantment. Hi ha fatiga informativa com a presentadora i directora dels Matins?
Sí, perquè més enllà de periodista també soc espectadora, oient, consumidora, usuària… Estic tot el dia connectada. La fatiga informativa existeix per a tothom. Crec que hi ha gent que per això ha decidit que no vol estar informada. Per mi no és una opció perquè m’agrada estar informada, però també perquè crec que és necessari que la gent sàpiga què passa al voltant.

Què és pitjor, no estar informat o estar mal informat?
No t’ho sé dir. És evident que si estàs mal informat, però tu penses que estàs ben informat, aquí hi ha un forat important. Però no sé si és pitjor estar desinformat o directament no informar-se. Segurament estem parlant d’un peix que es mossega la cua. Sigui com sigui, estar ben informat o informar-se requereix temps i esforç per entendre. No és només llegir-se el titular d’una notícia digital, sinó que és l’esforç de pagar subscripcions. D’una manera o altra la informació es paga i això sí que ens ho hem de posar al cap, perquè el periodisme costa diners. 

En relació amb el fet d’estar ben informat, al llibre parles també sobre el concepte de “la dieta informativa”. Què és ben bé?
He sigut esportista durant molts anys de la meva vida, però ho vaig deixar. Quan hi vaig tornar, vaig decidir anar amb un entrenador personal, que era nutricionista, i que em va plantejar el fet que hi ha coses que són bones pel cos i hi ha coses que no, com el sucre. Aquestes converses que jo tenia amb el meu entrenador es van convertir en un intercanvi de coneixements: ell ho plantejava des del benestar i la salut del cos, i jo des de la salut mental i de la necessitat de tenir una dieta informativa. Si sabem que el sucre i determinats processats són dolents pel cos, per què hi ha persones que no són conscients que hi ha continguts que també són dolents? Està molt bé que tothom pugui triar el que ha de veure o llegir, però també és important que sàpiguen el que veuen.

"Estar ben informat o informar-se requereix temps i esforç per entendre"

---

Hi té a veure també el fet d’informar-se a través de les xarxes? 
Molta gent s’informa per les xarxes perquè és la manera que els mitjans digitals han trobat perquè hi hagi més persones que els llegeixin. Les xarxes no són un mitjà en si, sinó una plataforma on els mitjans aboquen els seus continguts. En un diari o en un telenotícies tu tens una estructura o una jerarquia. Hi ha un criteri periodístic, un ofici. 

També hi ha un principi i un final.
A les xarxes l’scroll és infinit. A més, molt sovint, si consumeixes informació a través de les xarxes, arribes als fets o a la notícia a través de l’opinió. D’un tuit, per exemple, que carrega contra alguna cosa, i molts cops la notícia no l’acabes llegint. Et quedes amb el titular, que tots sabem que en el món digital sempre és per buscar clics. Està bé que la gent sàpiga com funciona tot això, sense anar en contra del digital, ni de les xarxes.

"Si sabem que el sucre i determinats processats són dolents pel cos, per què hi ha persones que no són conscients que hi ha continguts que també són dolents?"

---

En aquesta evolució també hi ha la intel·ligència artificial. Ens ha de fer por com a periodistes?
He tingut etapes en què m’ha fet por la intel·ligència artificial i ara crec que em genera tant temor com fascinació. Crec que el temor davant de qualsevol cosa nova no és l’única opció que s’ha de prendre, però està bé tenir-li respecte, perquè és una revolució increïble.

Què hem de fer com a periodistes per continuar combatent la desinformació?
La clau és fer un periodisme honest i saber a qui estàs parlant. Els periodistes han de trepitjar el carrer, estar atents a tot el que es mou al seu voltant, però bàsicament ser honestos.

I com a lectors?
Per una banda, crec que s’ha de ser exigent, i per l’altra, esforçar-se. Llegir s’ha convertit en una cosa que no és fàcil, perquè rebem estímuls constantment. Quanta gent ha de deixar estar el telèfon per poder-se concentrar a fer una cosa? Això a mi m’ha passat. Hi ha d’haver una voluntat, perquè llegir un diari és un plaer, però en el món actual, entenc que hi hagi gent que digui que és un esforç. Jo crec, però, que val la pena.