Carles Llopart: “La música és molt més esportiva del que la gent es pensa” - Diari de Barcelona
Sessions DdB #4
Carles Llopart: “La música és molt més esportiva del que la gent es pensa”
En Carles Llopart (Tordera, 27 anys) arriba al Diari de Barcelona més carregat que un dau en un casino. L’acompanya en David Herrero, també fent un esforç gairebé estoic. Entre tots dos duen un teclat de piano, una bateria, micròfons i tots els extres que els obliguen a baixar per l’ascensor: carregar-ho per les escales és una feina només apta per arrencapins. Són els músics que protagonitzen el quart Sessions del DdB.
Dies abans parlem llargues estones pel xat de WhatsApp, estudiant quins instruments poden sonar millor, escollint les sales més anecoiques i apuntalant els temes que tractarem a l’entrevista. Parem esment als detalls. Volem tocar a fons, no pas a la inversa.
"La música és molt més esportiva del que la gent es pensa”. En Carles parla amb coneixement de causa perquè fa ja dues dècades que té un instrument entre les mans. Des dels 6 anys sap tocar el piano, als 10 començava a bufar la llengüeta del saxo i als 13 es va animar amb la tenora. També s’ha atrevit a incloure-hi la veu. Per Llopart, la pràctica fa el mestre: “La seguretat de tocar o de cantar té molt a veure amb haver-ho fet durant molt de temps i amb conèixer molt bé l'instrument”.
Tan difícil és descriure’l com artista com cruel seria encasellar-lo entre tant d’eclecticisme. “Els últims cinc anys he canviat un mica d’estil”, i afegeix: “He passat del clàssic, al modern i contemporani a un estil pop i R&B”. Assegura que s’ha amarat dels diferents llocs on ha estudiat, amb “influències de la música anglesa, mediterrània o el reggaeton”. És per això que comenta amb un somriure murri que, per definir-se a si mateix, li agrada la paraula “músic” perquè “engloba aspectes com la creació i la interpretació”.
Va començar a tocar les primeres notes al seu poble natal, Tordera; va evolucionar a Barcelona i, el 2022, amb l’anhel de continuar creixent, decideix iniciar un periple per terres britàniques. L’esperava Londres. “Buscava un registre que encara no havia explorat”, detalla. “Volia anar a un lloc on pogués explorar el cant, inspirant-me en compositors moderns que sempre m’han agradat, com Elton John, Billy Joel o Alicia Keys”, explica.
A la City també va superar algunes de les seves pors escèniques: “Pujar als escenaris sempre m’havia fet respecte”. Quan va ser a Anglaterra s’hi va sobreposar. Tant, que al Diari de Barcelona es trobava en el seu element.
“Sí, al 100%. És un somni”. Així de contundent i taxatiu respon el torderenc en ser preguntat per si li agradaria dedicar-se a la música. Sembla que va pel bon camí. A Spotify (esen Carles), els tres temes ja publicats (Què canviaria, Tonto, Little Things) superen les 3.000 reproduccions cadascun. Ara, d'aquí a uns dies surt el quart, Febrer. S’ho pren amb calma: “Amb la creació necessites temps per pensar i fer altres coses entremig per veure si el que has fet t'agrada”. Caldrà paciència, però el talent combinat amb la tenacitat sempre s’imposa. Ja ho diuen: Piano piano.
