Escalades de preus, lleis que presenten escletxes, mobilitzacions massives... La problemàtica dels lloguers cada vegada es fa més evident i va guanyant més centralitat en l'agenda pública. En aquest context, Carme Arcarazo, una de les cares més visibles del moviment pel dret a l'habitatge en l'àmbit català, té clar el camí que ha de seguir aquesta lluita: "No podem parar fins que les nostres cases deixin de ser una mercaderia".

Enèrgica i sense pèls a la llengua, la portaveu del Sindicat de Llogateres ens explica l'arribada al moviment, l'estat de la qüestió i el nou cicle de mobilitzacions que s'albira arran de la manifetació del 23 de novembre.

Qui és Carme Arcarazo?
Soc la portaveu del Sindicat de Llogateres. Vaig estudiar una carrera que tenia components de ciències polítiques, d'economia, de dret, però amb els anys m'he especialitzat en els estudis urbans. I ara, a part de militar al Sindicat de Llogateres, soc investigadora de temes relacionats amb l'habitatge, la desigualtat, el paper que juga el règim de propietat aquí tot connectant-ho amb la transició ecològica, és a dir, preguntant-nos quin paper ha de jugar l'habitatge en aquesta qüestió.

Com vas arribar al moviment per l'habitatge?
Feia 8 anys que vivia fora i el 2020 vaig tornar a Barcelona. Arreu on havia viscut l'habitatge era un problema, s'estava veient aquesta escalada de preus. Però a Barcelona la gent es començava a organitzar. Jo feia temps que seguia el que feia el Sindicat de Llogateres i en tornar vaig decidir anar a una assemblea i des de llavors mai he deixat de fer-ho.

Per què el Sindicat de Llogateres i no en un altre espai?
Perquè era una persona llogatera i crec molt en la idea del sindicalisme. La idea que és el propi subjecte que pateix el problema el que s'ha d'organitzar i transformar la realitat. El dir "tu ara m'estàs fent patir, m'estàs fent viure una vida plena d'angoixa, però ara l'angoixa la tindràs tu perquè ens estem organitzant". Ja ho tenia clar, però les primeres assemblees m'ho van confirmar.

Què vols dir?
Veia com hi havia gent que havia patit una situació d'abús abans, i que ara era la que estava donant assessorament a noves persones. Veia com el sindicat estava aconseguint asseure a grans fons d'inversió com Blackstone a la taula de negociació. I no només això, sinó que era una organització que estava intentant canviar les regles del joc, que estava disputant unes lleis que estaven fetes a mida per als inversors... Tot això em va motivar a unir-me al sindicat.

En algunes entrevistes has explicat que durant la teva estada a Mèxic havies treballat amb activistes de comunitats indígenes que oposaven resistència a macroprojectes. Què t'has emportat d'aquestes lluites a la teva militància aquí, al moviment pel dret a l'habitatge?
He après que es pot lluitar contra un gegant. A Oaxaca vam viure unes situacions extremadament adverses, però, així i tot, hi havia gent que pensava que valia la pena lliurar la batalla perquè potser es podia guanyar. Va ser un gran aprenentatge.

Som un país que ha acceptat que la sanitat és un bé bàsic que ha d'estar fora del mercat, però amb l'habitatge ens sembla impensable. Com ha guanyat la dreta política i el liberalisme econòmic aquesta batalla cultural?
És elemental entendre que a l'estat espanyol s'ha creat una cultura de la propietat. Un ministre de Franco ja ho va dir: "Volem una Espanya de propietaris, no de proletaris". Que hàgim arribat a nivells tan alts de població propietària no és atzar. S'han generat polítiques públiques per, d'una banda, fer que el lloguer no fos gens atractiu. I d'altra, per fomentar que la gent visqués en un règim de propietat. I tot això també va lligat a una ideologia propietària que és individualista, que posa la família al centre, i que fa que tothom, per molt pobre que sigui, senti que té "alguna cosa a perdre". A l'Estat es va generar la idea de la propietat com una forma universal de la gent d'emancipar-se, i durant un temps ens vam pensar que aquí tothom seria propietari.

"És elemental entendre que a l'estat espanyol s'ha creat una cultura de la propietat"

Fins que això peta.
Arriba el 2008 i aquest miratge col·lapsa. A partir d'aquell moment es comença a crear una escletxa entre la gent que és propietària i la gent que ja no ho és. I, de fet, ja no tornarem allà. És a dir, l'accés al crèdit no tornarà a ser mai tan fàcil com abans del 2008. Ara mateix ens movem cap a una societat de dues velocitats: els que tenen actius immobiliaris i els que no. De fet, avui en dia l'habitatge és ja el principal factor de les desigualtats: et marca més la teva vida si tens actius immobiliaris que la feina que tinguis. I cada cop hi ha més llogaters, i hi haurà menys propietaris que tindran més pisos a les seves mans.

Passada la crisi del 2008, durant els últims anys hem tingut diversos governs que es reivindicaven progressistes. A Barcelona, fins i tot ha governat Ada Colau, que venia del moviment per l'habitatge. Però ara, per als joves que treballen i estudien, o que només treballen, emancipar-se és una meta impossible. Com hem arribat fins aquí?
Amb l'esclat de la bombolla, es desnonen un milió de persones. Tots aquests pisos se'ls queden els bancs, i passen a ser actius que s'estan devaluant, així que es volen desfer d'aquests. És llavors quan Mariano Rajoy tradueix aquesta ordre dient: "D'acord, si volem que els bancs es desfacin dels seus actius, el que farem serà posar una catifa vermella als fons d'inversió perquè vinguin i comprin les carteres dels bancs". Com ho fan? Retallant els drets dels llogaters: els contractes passen de ser de 5 anys a 3 anys, el dret de compra preferent es perd, i a part d'això es comencen a donar molts incentius fiscals perquè vinguin els fons d'inversió. És aquí quan comencen a entrar una sèrie d'actors molt violents en el mercat del lloguer.

(...)
Però el problema no es queda aquí: aquestes pràctiques les comença a adoptar tot el mercat, és a dir, les immobiliàries acaben fent que un petit propietari acabi tenint unes pràctiques igual d'abusives que un fons d'inversió. En tot aquest panorama, els governs, per molt progressistes que diguin que són i malgrat haver mostrat certa preocupació pel dret a l'habitatge, a la pràctica no han volgut tocar els interessos d'un rentisme que cada vegada és més fort.

Què caracteritza el mercat immobiliari d'ara?
Avui en dia la burgesia ja no es dedica a la indústria, sinó que es dedica al món immobiliari. És una economia absolutament parasitària. Tot això es dona en paral·lel a una maniobra de distracció dels mitjans de comunicació, que fan veure que el problema de l'habitatge és molt complex. Hem de començar a desmentir això. El tema és molt senzill: algú que el 2015 estava cobrant 700 euros per un pis, ara n'està cobrant 1.200. Aquest pis ha canviat? Algú ha fet cap mena de millora en aquest que acrediti una pujada? No. Llavors és especulació pura i, per tant, és mentida que no es pugui fer res. És a dir, es podrien prendre mesures molt més fortes de les que s'estan prenent avui en dia.

"Avui en dia la burgesia ja no es dedica a la indústria, sinó que es dedica al món immobiliari"

Com quines?
Primer, que s'allarguin els contractes de 3 a 5 o 7 anys. Però no només això, ara quan s'acaba el contracte el rendidor et pot dir "mira, ja sé que tu m'has pagat durant 7 anys, que mai he tingut cap problema, però no em ve de gust renovar-te el contracte". Això, a altres països d'Europa, està prohibit, els contractes de lloguer són indefinits, perquè en el fons es tracta d'un desnonament. És un desnonament invisible, però és un desnonament. Més enllà d'això, la regulació dels lloguers que s'ha aprovat aquí és absolutament de mínims. Evidentment, és un pas gegant, perquè estem parlant que fa 4 anys el PSOE estava absolutament tancat en banda pel que fa a regular aquesta qüestió. Però la regulació, malgrat que conté relativament els preus, té uns forats que tothom sap que existeixen.

La llei ha passat per alt els lloguers temporals i per habitacions. És una llei modèlica que ha presentat una escletxa o el forat ha estat premeditat pel govern de torn?
Des de mesos abans que s'aprovés la llei de vivenda, el PSOE sabia que existia un forat, i no l'han volgut tapar per donar una via d'escapament. Tothom n'era conscient. I si no n'eren en aquells moments, que ho eren, han tingut un any i mig per arreglar-ho. I és facilíssim. Es diu: "El lloguer de temporada i el lloguer d'habitacions pot existir, però ha de complir les mateixes normes que el lloguer habitual i, per tant, si tu llogues habitacions, el total de les habitacions no pot sumar més que el preu del que diu la regulació". Però no hi ha hagut cap mena de voluntat política per arreglar-ho. Una regulació que cobrís tot el mercat funcionaria, el problema és que s'ha deixat una part del mercat al descobert i ara la llei està feta per incentivar que creixin contractes d'escombraries.

Si cobrís tot el mercat seria una llei a celebrar?
És una regulació que el que vol és contenir i abaixar els preus, però s'ha d'anar molt més lluny. El preu del lloguer s'ha de reduir a la meitat. No pot ser que estiguem dedicant la meitat del sou a pagar el lloguer. T'ho pares a pensar i en el fons estem dedicant quatre hores al dia de la nostra feina a mantenir a una persona que no li dona la gana guanyar-se el sou per si mateix.

Al debat de política general, Illa va anunciar una sèrie de mesures per pal·liar la crisi de l'habitatge com, per exemple, impulsar la construcció d'habitatge públic. Com ho valoreu?
Evidentment, ens cal habitatge públic, perquè no té cap mena de sentit que l'habitatge estigui en mans del mercat. Ara bé, el problema el tenim avui, ara mateix. Això que Pedro Sánchez i Salvador Illa vagin dient cada X mesos que faran més habitatge públic no és seriós. Pots fer que el parc d'habitatge creixi, i ho has de fer, però has d'evitar que un privat no et dobli els preus. Has de contenir els preus del 98% del mercat de lloguer que està en mans de privats.

La propietat és un dret, argumenten.
El dret a la propietat és un dret que té una sèrie d'obligacions. Ser propietari d'un pis no vol dir que puguis fer el que et doni la gana amb aquest pis. Perquè estem parlant d'un bé que és absolutament crucial per a la vida de les persones.

En tot aquest panorama, quin paper ha de jugar el moviment per l'habitatge?
Com pot ser que, després de pagar el lloguer, ens quedem amb només 200 euros per cobrir tota la resta de les nostres necessitats? Com pot ser que estiguem alimentant paràsits professionals? Hem d'entendre i recriminar que, evidentment, els rendistes són culpables, però els governs són responsables. Que el teu lloguer pugui haver passat de 700 euros a 1.200 és perquè hi ha uns governs que ho han permès. Hem d'organitzar-nos, els polítics no estan fent la seva feina. Així que si no ens abaixen els lloguers ells, ens els abaixarem nosaltres. I això només ho farem organitzant-nos col·lectivament.

I els joves, quin paper han d'adoptar en aquesta lluita?
Els joves pateixen el problema d'una manera extrema, però és un error situar un marc on el problema de l'habitatge és un problema dels joves. Perquè és un problema de tothom que viu de lloguer. Ja no són només els joves, perquè fins als 45 anys el lloguer ja és l'opció majoritària, i cada cop ho serà més. Fins ara la majoria dels nostres avis o vivien de propietat o tenien rendes antigues. Això d'aquí a 10 anys ja no serà una realitat. Imagina els nostres avis amb una pensió paupèrrima havent de pagar un lloguer mercat... Serà una salvatjada. Dit això, evidentment els joves han de militar per l'habitatge perquè la lluita de classes d'avui en dia es dona sobretot aquí.

"El lloguer ja és l'opció majoritària fins als 45 anys"

El vostre subjecte polític és el llogater. Per què?
El subjecte és una cosa que es construeix a través del conflicte. O sigui que el subjecte no és una sèrie de gent adormida que s'espera que tu arribis amb una vareta màgica i els despertis, sinó que el subjecte és una cosa que es construeix a través de les aliances que es forgen quan dones una lluita. El subjecte llogater fa anys no existia, però l'hem acabat generat perquè estem batallant.

Donant la centralitat a aquesta qüestió, no hi ha el risc de caure en una descripció parcial de la problemàtica de l'habitatge?
Des del Sindicat entenem que el problema del lloguer és el problema principal de l'habitatge avui en dia. Evidentment, hi ha gent que queda expulsada del mercat del lloguer, però això és perquè el mercat del lloguer és extremadament abusiu.

El 14 d'octubre es va fer una mobilització a Madrid contra els preus abusius del lloguer i el 23 de novembre n'heu convocat una a Barcelona. Què n'espereu?
El que ha començat a passar a Madrid ja és imparable. Hi ha hagut un punt d'inflexió. Va ser una manifestació històrica, jo m'atreviria a dir que no hi ha precedents d'una mobilització com aquesta en matèria d'habitatge. Crec que ha arribat un moment en què la gent està absolutament farta, on estem absolutament farts de treballar per un altre, que els polítics no responguin, que ens intentin distreure, i que ningú realment s'atreveixi a plantar cara al rendisme. Fins aquí, s'ha acabat. El 23 de novembre no és una fita on tancar, sinó que és el punt on s'obrirà un nou cicle.

📢 23 de novembre
🔑 S’ha acabat: abaixem els lloguers

Després de la mobilització massiva a Madrid, ara ens toca a nosaltres. Això no hi ha qui ho aturi. Omplirem els carrers de Barcelona.#23N pic.twitter.com/DiP3aqF4cO

— Sindicat de Llogateres i Llogaters (@SindicatLloguer) October 15, 2024

Esteu començant a parlar d'una vaga de lloguers. És una aposta viable?
El 1931 a Barcelona ja es va fer una vaga de lloguers que va involucrar més de 100.000 famílies. Per tant, és possible. És un procés que s'ha de donar en col·lectiu. I és a partir del dia 23 que comença un procés de construcció.

El 2n Congrés per l'habitatge va fer públic que s'estava caminant cap a una organització conjunta al territori català. En quin punt es troba això?
Dins del procés cap a un segon congrés el conjunt del moviment de l'habitatge de base local està cridat a un procés per crear una organització sindical conjunta. El sindicat de llogateres estem treballant perquè sigui possible i confederar-nos amb la organització resultant. El problema de l'habitatge va més enllà dels lloguers i és per això que pensem que és molt bona noticia unir forces.

Les diferències tàctiques i estratègiques de les organitzacions són compatibles amb una confederació?
100%. Les diferents organitzacions aborden el problema o tenen tàctiques diferents, però la visió és compartida. Em semblen estratègies complementàries.

En paral·lel a aquest anunci, el Moviment Socialista va fer pública l'aparició del Sindicat d'Habitatge Socialista, un procés que no ha estat exempt de debat i tensió. Com valores la seva aposta política?
Encara estem bastant interessats a saber quina és la seva proposta sindical. Per mi l'interessant d'una proposta política és com es conjuga amb la realitat, i com en el nostre cas, que fem sindicalisme per l'habitatge, com es resumeix en una estratègia sindical.

De fet, aquest grup de militants han sigut especialment crítics amb la vostra línia criticant que no esteu sabent dotar d'un sentit integral a la lluita per l'habitatge que la vinculi a un projecte revolucionari més ampli. Com respondries a aquesta crítica?
Vam aparèixer en un moment en què el sindicalisme estava absolutament apagat, on no hi havia apostes transformadores. El sindicat, conjuntament amb altres organitzacions, ha generat el més important: fer veure que junts podem guanyar la batalla, i que val la pena lliurar-la. I així seguirem fins a la desmercantilització de l'habitatge. Perquè és en la pràctica que la gent s'adona que aquí hi ha una batalla lliurada i que hi pot haver coses més enllà del capitalisme. No perquè tu els ho expliquis.