“Començo a treballar entorn el turisme de manera, podríem dir, accidental”, comença Ernest Cañada, assegut a una cafeteria del barri del Poblenou, escenari paradigmàtic del pes del turisme i la gentrificació a la ciutat de Barcelona. “Vaig viure a Centreamèrica en un moment on la regió s’estava obrint al turisme i hi podies veure les dues cares del procés: l’intent d’apropiació per part de les comunitats rurals d’aquesta activitat i, alhora, les dinàmiques de despossessió, desplaçament i explotació que generava el turisme hegemònic”.

A partir d’aquesta experiència, i després d’anys de recorregut, Cañada s’alça com una de les veus de referència al país en l’estudi crític del turisme i les seves conseqüències socials. Actualment membre d’Alba Sud —el centre d’investigació independent sobre la turistificació global i el treball digne—, amb ell enraonem sobre la mercantilització de la vida, de l’oci i de les conseqüències de la turistificació en la nostra vida quotidiana.

Com definiries exactament el turisme? En diverses ocasions has explicat que ens costa reconèixer-nos com a turistes.
Canònicament, es defineix com un desplaçament que implica pernoctar fora del teu lloc de residència entre un dia i menys d'un any vinculat a motivacions d'oci. Ara bé, la idea de turisme ha estat segrestada per les lògiques del capital i llavors creiem que tota aquesta activitat ha de respondre a les seves dinàmiques. Això provoca que, per exemple, els monitors d’esplais i caus no es reconeguin com a turistes. Necessitem reapropiar-nos d’aquesta activitat, perquè el fet que no ens puguem reconèixer com a turistes posa de manifest que el turisme no ha sigut pensat com una activitat per la població local, sinó que està sempre sota la lògica dels interessos empresarials. No tenim polítiques turístiques pensades per les necessitats de la majoria de la població.

Com es faria una política pública en aquest sentit? 
Als anys noranta hi va haver la campanya publicitària de “Curro se va al Caribe”. Venia la idea que com a element de distinció, la classe treballadora havia de fer vacances d'aquest tipus. Això no és universalitzable, per tant, aquesta política turística l'hem de construir tenint en compte els límits existents. L'altra cara de la moneda és que llavors no podem gastar ni un euro més en polítiques de promoció per atraure turisme estranger. Hem de deixar de competir en la lliga d'atraure turistes del poder adquisitiu, el fet que vinguin ens està costant un munt en esdeveniments, en infraestructura… i aquesta gent pot gastar molt, però el que es genera no es redistribueix equitativament. A, a més, tenen un impacte ambiental molt més greu que un visitant convencional. En síntesi, una política pública de turisme implicaria posar sobre la taula quines són les necessitats de la població local i quins són els límits biofísics del planeta. 

Al llarg de l’últim any, hi ha hagut diverses manifestacions contra el model turístic que impera. Has assenyalat que aquestes protestes s’equivoquen en posar el focus en el turisme de masses i no en la turistificació. Quina diferència hi ha entre tots dos fenòmens?
Si posem l'accent en la massificació, estem posant la catifa vermella a les dinàmiques de l’elitització, que comporta buscar els recursos per competir entre els territoris que volen especialitzar-se en un turista d’alt poder adquisitiu. El focus del problema no és la massificació, la massificació és una conseqüència. El problema està en la turistificació, en com es reconverteixen els territoris i les dinàmiques socials en funció de les necessitats del capital. El problema no es resol assenyalant la massificació, que ens porta a assenyalar el turista, sinó posant el focus en les causes.

"Si posem l'accent en la massificació, estem posant la catifa vermella a les dinàmiques de l’elitització"

Aquesta mercantilització de la vida quotidiana és la lògica que se segueix en l’elogi del “viatger” en detriment del turista, com si es tractés de qüestions diferents?
La distinció respon a una voluntat de distingir-se, a un “jo no faig turisme, que s’associa a les masses. Jo faig viatges”. No té sentit en termes teòrics, però sí que explica com evoluciona la nostra percepció del turisme. En la mesura que el turisme es va generalitzant a partir dels anys seixanta i una part important de la població comença a fer turisme, la idea en termes culturals és la d'equiparar-te als altres. Però a partir dels anys noranta, entrem en lògiques postfordistes. A partir de llavors es busca l'element de distinció i això exigeix segmentar les experiències buscant elements d'exotisme. És aquesta lògica la que reforça aquests discursos tan buits del viatger diferenciat del turista. 

També has assenyalat que el debat sobre quin tipus de turisme volem no ha arrelat a l’esquerra social i, per tant, la reivindicació corre el risc de perdre acceptació i protagonisme entre la classe treballadora.  
L'esquerra no ha tingut una proposta política pròpia sobre quin turisme volem organitzar. Ha posat en qüestió la turistificació, però el que necessitem és una proposta de què fem amb aquesta pràctica social, perquè no ens podem conformar amb que només sigui organitzada sota les lògiques del capitalisme. Hauríem de poder imaginar, pensar i organitzar tota la nostra vida social sota lògiques diferents de les de la reproducció del capital i de l'acumulació de beneficis particulars, que comporten violència i desigualtat. Al capdavall, el fet de no tenir capacitat per definir una proposta d’organització pròpia el que ens fa és que perdem potència, perquè hem de convèncer un gran gruix de la classe treballadora que depèn econòmicament d’aquesta activitat. 

"Hauríem de poder imaginar, pensar i organitzar tota la nostra vida social sota lògiques diferents de les de la reproducció del capital i de l'acumulació de beneficis particulars"

Com es desmunta que el decreixement implica inseguretat o pèrdua?
És més oportú parlar de transformació, perquè aquesta pot implicar decreixement en uns àmbits i creixement en uns altres com en cultura o en la possibilitat de gaudir d’espais verds. Hem de poder pensar que en la transformació del turisme la classe treballadora tenim coses a guanyar, com que amb ella la majoria de la ciutadania podria accedir a l’activitat. Ara mateix, el 30% de la població catalana no pot fer una setmana de vacances fora de casa i aquesta és una dada que hem de polititzar. Hem de poder defensar el turisme no com a dret, sinó com a mitjà que ens ha de permetre organitzar necessitats socials diferents en termes de benestar, d'experiències… 

I pel que fa a la idea que el turisme atrau riquesa, com es desmenteix? 
Que pot atraure riquesa és cert, el problema és com es redistribueix. Quan vaig començar a treballar en aquesta qüestió l'any 2015, vaig entrevistar treballadores d'un dels hotels 5 estrelles més emblemàtics. I clar, una cambrera de pis em deia: “Aquí un hoste paga mil euros la nit, jo tinc 22 minuts per netejar la seva habitació i per una jornada de 8 hores cobro 655 euros”, que era el salari mínim interprofessional en aquell moment. Per tant, sí, genera activitat econòmica, però el problema és que també hem de gastar molts recursos públics per atraure aquest segment i això no ens repercuteix positivament a la majoria de la població.

"El turisme genera activitat econòmica, però això no repercuteix positivament a la majoria de la població"

Quan es comença a percebre el turisme com un problema social?
Per situar-ho històricament, en la crisi del 2008 el capitalisme es troba en un atzucac: no pot continuar reproduint-se a través del mateix model basat en la construcció i ha de buscar altres vies. Una de les que troba és el turisme. I això explica que el sector a partir del 2008 creixi molt quantitativament, però també qualitativament, perquè la lògica postfordista s’estén a partir de llavors. No és casualitat que Airbnb neixi l'any 2008, que els permet situar en un circuit d'acumulació un munt d'habitatge. El paradigma postfordista fa que el turisme s’escapi dels murs dels hotels i a partir d'ençà que tot es converteixi en atractiu turístic. La vida quotidiana, la pobresa… tot passa a ser alguna cosa que es pot vendre turísticament. 

Quin efecte genera això?
A partir del 2014, en el cas de Barcelona, es trenca el consens al voltant de les bondats del turisme. Des d'abans de les Olimpíades, les autoritats havien situat el turisme com un element de progrés i havien aconseguit un consens al voltant d'aquesta estratègia de terciarització de la ciutat. Però això es comença a esquerdar i el 2014 es protagonitzen les manifestacions a la Barceloneta. I les enquestes també ho assenyalen: a partir del 2014 la ciutadania deixa de creure que s’ha de promoure el turisme i creu que s’ha de posar el fre a l’activitat. Ara aquesta ruptura del consens s'ha tornat a produir. Estem de nou en un escenari en el qual el conflicte al voltant del turisme cada cop és més obert. 

"Estem de nou en un escenari en el qual el conflicte al voltant del turisme cada cop és més obert"

En una entrevista, comentaves que plana sobre el sector “certa situació d'incertesa”. En quin sentit? 
Hem sortit de la pandèmia de la Covid-19 i les bases que ens van dur a aquella crisi sanitària continuen intactes. Hem tingut capacitat de trobar cures mèdiques, però el que ens va dur a aquella situació continua, perquè hi ha tota una sèrie de factors crítics, com la crisi climàtica o de minerals estranys, que continuen en vigor, s'aguditzen i, a més a més, s'interrelacionen. I activitats com el turisme són molt sensibles a aquests factors que no podem controlar. D’aquesta manera, com més dependència tinguem de l’activitat en aquest context global, major risc. El que hem de fer és sortir d'aquestes lògiques i afavorir una diversificació econòmica que ens faci menys vulnerables. 

Cap on creus que camina el model turístic? 
Després de sortir de la pandèmia estem en una etapa d’“atrapar-ho tot”: des de turistes d'alt poder adquisitiu fins a comiats de solters i solteres. Tot i això, de fons hi ha una aposta molt clara dels capitals i de l'administració pública per elititzar l'activitat turística, és cap on anem. Es veu amb la promoció de determinats esdeveniments o de certes formes de promoció. Però el problema és que no hi ha rics per a tothom i aquesta és l’aposta de Barcelona, però també de Donostia, París o l’Aràbia Saudita. Estem competint en una lliga en la qual és impossible guanyar i per poder mantenir-nos en aquesta cursa hem de dilapidar recursos públics. 

"Hi ha una aposta molt clara dels capitals i de l'administració pública per elititzar l'activitat turística"

El turisme de luxe a Barcelona ha demostrat no ser discret, al revés del que es podia pensar. Això augmentarà la crispació social i de retruc la militarització a la ciutat?
És un factor claríssim. Fins ara la lògica era l'imaginari de “com t'has de queixar d'una cosa en la qual tu també participes”? Si el paradigma passa a ser el de l’elitització, creix el nombre de persones que no poden fer turisme i, per tant, el consens social es trenca. En conseqüència, l'evidència de la desigualtat i el fet que aquest turisme de luxe vulgui, lluny de ser discret, fer més evident la seva distinció, provoca encara              més malestar. 

Com es pot revertir l’actual situació? Com podem enfrontar el procés de turistificació, però seguir defensant el dret a vacances?
Per una banda, tenim una lluita fonamental en contra de la precarització del treball dins del sector turístic. D'altra, hem de fer front a les dinàmiques de la turistificació. I, finalment, el que necessitem és una proposta de com volem transformar aquesta activitat en benefici de la majoria de la població i que a més ens generi certeses que tenim coses a guanyar tant en termes de gaudi com en termes de treball i d'activitat econòmica. Són 3 dimensions que estan interconnectades i que es complementen i reforcen mútuament.

Entenc que alhora també hem de repensar com entenem l'oci per no caure en les lògiques de reproducció del capital. 
La idea clau no és reivindicar turisme o oci, sinó reivindicar temps per fer el que vulguem. No reivindiquem un temps i per recuperar-nos del treball alienant, sinó un temps que ens permeti no estar sota les lògiques del capital, un temps amb què puguem ampliar les nostres capacitats, les nostres potencialitats i gaudir. I si no ho podem fer i necessitem marxar i desconnectar vol dir que tenim un problema quotidià amb el nostre treball, amb la nostra ciutat, amb el nostre entorn. Per tant, necessitem reorganitzar les coses, però començant des dels nostres barris. D'alguna manera, la discussió sobre el turisme és la discussió sobre com volem viure, perquè no és un simple problema de gestió tècnica, no el podem desconnectar del seu entorn i de preguntes ètiques.

"D'alguna manera, la discussió sobre el turisme és la discussió sobre com volem viure"

Sovint feu ús del terme de turisme postcapitalista, què significa? 
És la idea de posar en qüestió que una activitat com el turisme només pugui ser organitzada sota les lògiques del capitalisme, que podem organitzar-les d'altres maneres, amb objectius de redistribució. Organitzar un turisme postcapitalista implica una disputa. És a dir, després del capitalisme, les coses es poden organitzar de moltes maneres, podem anar des de Mad Max a una Arcàdia feliç. 

Existeixen alternatives actuals que responguin a aquest paradigma? 
N'hi ha moltes. El problema que tenim és que ens costa molt reconèixer-les. El SESC de São Paulo, que és un programa de turisme social que es basa a fer que l'empresariat ha de pagar un 1,5% sobre la massa salarial a destinar a activitats pels treballadors d'aquest sector i les seves famílies. A l'Argentina tenim un munt d'infraestructura vinculada als sindicats i a les mútues, d'infraestructura pròpia d'allotjament pels seus propis treballadors. I aquí tenim una xarxa d'albergs, de programes públics orientats a joves. Tenim activitats aquí i en altres llocs del món que ens mostren cooperatives, programes de turisme social o iniciatives d'autoorganització que funcionen sota altres lògiques, que ens permetrien posar les bases per a un futur diferent. 

Els “domingueros”, per exemple?
Exacte. Darrere de l'estigmatització del “dominguero”, el que hi ha són interessos econòmics. És a dir, davant d'una persona que no està generant consum, que es fa la truita de patates i que organitza el seu oci, el que es fa és generar productes culturals que el menyspreen i, en canvi, posem com a element de distinció no-sé-quina “pijada” d'experiència. Hem de reivindicar l'autoorganització, però cal que entenguem que aquesta necessita recursos públics per donar aquesta disputa.