Seoane i Plaja
Publicat el 01 de juliol 2023

Francisco Seoane Pérez, professor associat de Periodisme a la Universitat Carlos III de Madrid, ha enfocat la seva investigació en nous mitjans de comunicació i la seva influència en la participació política en democràcies liberals.

Seone va participar dimecres en el primer Congreso Internacional en Redes Sociales, on diversos experts del món universitari, periodístic i de la comunicació corporativa van debatre sobre el paper de les xarxes socials en la difusió massiva dels discursos d'odi, com prevenir-los i combatre'ls, i sobre la comunicació en crisi.


Quines han estat les conclusions més recents en la seva recerca sobre el discurs d'odi? 
És un tema molt sensible, perquè afecta la llibertat d'expressió. Sempre que investiguem això, tenim indubtablement una voluntat d'abordar una problemàtica social i hi anem amb les millors intencions. Però, en la mesura en què és una cosa tan sensible, hem de tenir molta cura de no acabar produint el contrari del que buscàvem. És a dir, en uns certs contextos, s'exagera l'ofensa per restringir la llibertat d'expressió, aprofitant el discurs d'odi. En societats de caràcter més religiós, per exemple, una ofensa a les creences religioses pot ser considerada discurs d'odi, i és restringida. Restringint això es restringeix l'espectre i el rang de legítima crítica perquè les societats avancin.

Avancen?
Hi ha una impressió generalitzada de sorpresa enfront de com uns certs discursos calen entre la joventut, i a vegades des del punt de vista més progressista es té la impressió que anem ‘perdent’. I no, anem ‘guanyant’. És un aspecte molt important que tractem: com aconseguir que les institucions facin pròpies certes fites socials. Hi ha vegades que no ens adonem que anem guanyant i que precisament, aquestes reaccions són reaccions contra la percepció de l'Establishment. En el moment en el qual cert segment de la societat considera que l'Establishment és pro-LGBTI, per exemple, pot haver-hi una reacció en contra per part d'aquests sectors anti-Establishment.

Quin és el paper dels mitjans dins del fenomen del discurs de l'odi?
El paper dels mitjans en un context tan regulat és interessant. No vull reivindicar aquí en absolut l'esfera social més controlada: era una esfera en la qual aparentment hi havia més pau social, però el rang de llibertat era més restringit, o el que es considerava permissible era molt més limitat. Hi havia més sensació de control a canvi de més repressió social. En canvi, aquest és un moment de desregulació, sobretot a través de les xarxes socials. Hem arribat a una etapa que amplia la nostra capacitat d'expressió com mai, però també amplia la possibilitat de difusió d'uns certs discursos que poden incitar a l'odi. I aquí és important fer una distinció: l'odi és una emoció humana, com tantes altres emocions negatives. El que és preocupant és la incitació a l'odi, i és el que tractem de restringir.

Com?
És molt interessant veure la legislació comparativa, com els Estats Units, per exemple, només pensaven o corregien les expressions que animaven a la 'violència explícita'. En el context europeu, sobretot amb la història de nazisme i feixisme, intentem parar el brou de cultiu discursiu. 

Com es diferencia el discurs d'odi entre generacions?
Resulta sorprenent que la població més gran, que sí que ha conegut l'era dels mitjans massius i de les esferes públiques ‘ordenades’, caigui amb tanta facilitat i sense precaució en el primer que els arriba, i sense identificar exactament la font. Això és una falta d'una alfabetització mediàtica que potser és comprensible perquè això els ha arribat d'una manera sobrevinguda. Com s'advertia en el Congrés de la UPF, Facebook és una xarxa que ara sembla ser gairebé exclusivament per a la gent gran. I hi ha una proliferació de discursos d'odi i desinformació que també passa sense filtre. 


"El que és preocupant és la incitació a l'odi, i és el que tractem de restringir"


Llavors, es podrien considerar alguns discursos d'odi com a teories conspiratives que neixen de la desconfiança institucional?
És curiós, perquè ara que entrem en aquesta nova era de les xarxes socials, que és una esfera menys controlada per part de les institucions, estem tornant a estudiar a la naturalesa humana des de la psicologia més bàsica. Es parla molt de narratives i de com expliques l'odi i la discriminació, i sobre com l'agrupament humà moltes vegades està fonamentat en mites i narratives. Passa molt amb la desinformació: el mateix tipus de faula va circulant, reemergeix anys després, i són amb els mateixos vímets que afecten les dimensions bàsiques de la por a l'estrany, la desconfiança del poder… Tota faula que triomfa té un punt de versemblança que exageres i hiperbolitzes, per encendre la metxa. 

Quina és la importància del factor de l'anonimat en aquesta incitació al discurs de l'odi?
Hi ha aspectes del contacte humà que ja modifiquen la reacció de la nostra comunicació. La distància a la qual ens reunim, coses tan bàsiques com poder veure les nostres gestualitats, el poder gairebé sentir-nos l'olor, ens humanitzen. Ens iguala com a humans i fa que experimentem més empatia, més connexió, més fixació en el comú que si estem des d'un punt de vista anònim. L'anonimat ens permet trencar totes aquestes barreres de filiació humana.

(...)
Diguem que en tot procés de comunicació hi ha una regulació homeostàtica. Tu mateixa em deies: estàs a gust? T'està impactant el sol? I intentem crear una atmosfera per a l'entrevista. Si estem separats completament, no ens preocupem per l'altre i podem donar curs a les nostres picabaralles. Veure un discurs simplement escrit és com una cosa produïda per una veu, i veure a aquesta mateixa persona parlant amb la seva gestualitat la baixarà al món dels humans. Pensarem: ‘No vaig pensar que fos així’, ‘té aquest tic quan parla’, ‘està molt seriosa parlant d'aquest tema’. Hi ha un experiment que em sembla molt simpàtic.

Quin?
Resulta que una de les millors maneres de fer que ens deixem d'odiar és veure imatges de l'univers. Els psicòlegs estan intentant entendre per què ocorre això. Pot ser perquè veiem la nostra petitesa, o perquè ens adonem que som part d'un engranatge que ens supera i que, al cap i a la fi, què som? Sembla que les imatges de l'univers, de la immensitat o de les estrelles, ens fa de sobte no aferrar-nos a aquestes picabaralles que podríem tenir.  

Tenint en compte el clima polític actual a Espanya, com veus el desenvolupament del discurs de l'odi?
Hi ha un perill actual, i és que sembla que tot es polititza i es moralitza. Si el discurs d'odi s'entén com un atac de l'extrema dreta i no com una hipertròfia de l'expressió que trava la societat civilitzada, pot haver-hi el perill que immediatament es consideri partidista i que des de l'altre costat es descarti. Jo crec que hem d'afrontar-ho com una qüestió que va més enllà, independentment que puguem tenir diferents aproximacions. Perquè igual que el canvi climàtic, és un desafiament comú.


"Una de les millors maneres de fer que ens deixem d'odiar és veure imatges de l'univers"


Què vol dir?
Durant la Transició, quan la premsa es considerava el paladí de creació d'una autèntica esfera democràtica, estava molt implicada en la institucionalitat del moment. Respecte a la immigració, per exemple, es deia que va prevenir aquests discursos més furibunds que potser sí que hi eren en el pla social. A vegades, qui estigui a les institucions i com sigui la classe periodística condiciona el to general del discurs polític. Hi ha un mem que els investigadors fem sobre això: ‘Disinformation also comes from the top’, com el que va passar amb Trump. És molt perillós que la desinformació vingui de les institucions, perquè en aquest moment ja estàs venut.

Quin futur ens espera?
De cara al futur trobarem la manera d'entendre la nostra pròpia naturalesa humana, ara que estem tornant a investigar com som els humans. Ja va passar durant el període d'entreguerres, i suposo que tornarem a aquests moments en què les democràcies es començaran a interrogar: "Com hem caigut en això? Com hem derivat en això?". Però és apassionant, perquè tot té el seu revers: no per voler un discurs més cívic hem de reprendre la crítica al poder. Hem de caminar amb molta cura, i aquest és el gran desafiament que tenim.


Odi virtual que infecta el món real
Seoane va ser l'encarregat d'inaugurar el Congrés, juntament amb Patrícia Plaja, portaveu del Govern de la Generalitat, qui va destacar la importància de “no banalitzar els discursos d'odi a les xarxes”. 

Plaja va ser directora de comunicació dels Mossos d'Esquadra del 2008 al 2021, i va cobrir l'atemptat de la Rambla de Barcelona el 18 d'agost del 2017. Per això, recorda la necessitat de denunciar qualsevol mena de fet que sigui discriminatori o que porti implícit un delicte d'odi. “S'ha sentit tantes vegades l'expressió de ‘al final Twitter és un bar de borratxos...’”, comparteix. “No ho banalitzem perquè els discursos d'odi neixen a vegades a les xarxes socials, però creixen i es reprodueixen en el món real”. 

L'experiència periodística i política de Plaja li ha demostrat que "sota el ‘paraigua de la llibertat d'expressió’ no podem incitar els delictes d'odi". “Crec que és una responsabilitat per part de les institucions combatre'ls i posar-hi fre”, afegeix. Per ella, “el que no permetrem que ens passi aquí, ara, on estem, no tenim per què permetre-ho o tolerar-ho a les xarxes socials”. 
— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —