Irene Delgado-Jiménez (Algesires, Cadis, 1990) és directora d’orquestra. Treballa a la Simfònica de la Ràdio de Viena, assistint la directora Marin Aslop. Fa cinc anys que va traslladar-se a viure a aquesta ciutat. Per uns dies, torna a trepitjar Barcelona i a fer sonar l'orquestra de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). És on s'ha format i, ara, hi assaja Isacco, que estrenarà aquesta primavera al Petit Palau.

Com ha viscut tornar a Barcelona, encara que sigui per uns dies?
Aquí em sento com a casa. M’hi han convidat per dirigir aquest oratori amb l’orquestra i cantants de l’ESMUC, i tenir raons per tornar a Barcelona sempre em fa il·lusió.

Fa anys que treballa de directora d’orquestra a Viena. Com va començar al món de la música?
A casa, el meu pare toca la guitarra i el baix elèctric, de forma amateur. Ningú s’hi dedicava. De fet, si hem de pensar en algú de la família que es dediqués a la música, seria la meva besàvia, però es va quedar embarassada i... el que ens passa a les dones: mare, i soltera, no va poder continuar la seva carrera. Pels meus avis, que eren cecs, la música era part de la seva educació. La meva àvia amb el piano i el meu avi amb la guitarra i el llaüt.

I com és que va decidir que s’hi voldria dedicar?
Jo des de sempre havia tocat la guitarra —sóc d’Algesires, clar—, i vaig fer piano d’acadèmia. Amb 16 o 17 anys havia d’escollir què volia fer amb la meva vida. I pensant-ho, vaig tenir clar que jo no podia viure sense la música. Li vaig dir al meu pare: "Papá, quiero ser directora de orquesta". I ell em va dir que ja s’ho esperava: "Pues venga, ¿dónde vamos?, ¿qué hay que hacer?".

"El dol per la mort de la meva mare el vaig passar fent música"

Què significava la música per vostè, a la infància?
Era molt important per a mi, tot i que hi va haver una època en la qual vaig aparcar una mica el món de la clàssica i el conservatori.

Per què?
L’acadèmia pot ser molt dura, psicològicament. I com que no volia odiar la música, vaig estar uns anys sense fer-ne, abans d’acabar-ne totalment farta. Però jo necessitava la música, sobretot per gestionar les meves emocions, fruit de la mort de la meva mare. Em vaig trobar penjada, enmig de la família i molt sola, perquè cadascú estava amb el seu dol. Jo, el meu dol el vaig passar fent música. I vaig acabar decidint que m'hi dedicaria.

Tots ens podem imaginar, més o menys, com s’ha de formar algú que vol aprendre el cello, o el piano, però com es forma una per dirigir una orquestra?
Uf! Molts anys. Molts anys. De fet, una es forma durant tota la vida. Més enllà de les assignatures teòriques, has de tenir molta capacitat d’analitzar una partitura no només a nivell estàtic, o d’anàlisi de parts, sinó entendre el perquè de les coses. I això porta molt de temps. I després, integrar-ho al teu cos, per poder-ho transmetre als altres, i que els altres t’entenguin. Tu ets la partitura.

Què és el que la porta a Viena?
Quan jo estava acabant el grau, ja feia molta cosa. Havia dirigit cors, bandes, fet concerts… Tot això em venia molt bé, però vaig acabar molt cremada, perquè treballava molt per molt poc, cosa que passa superhabitualment. Vaig acabar gairebé malalta. I em va sorgir l'oportunitat d’anar a Viena. Jo sempre havia tingut l’espineta, i anar allà significava poder fer feina de millor qualitat, en tots els sentits: tant a nivell musical, com a nivell laboral.

Un aspecte important també devia ser que és difícil fer carrera aquí.
Quasi impossible. A més, està molt ben vist sortir a fora i molt mal vist quedar-se. Allà he trobat molta gent d’aquí, i de prop de casa meva, que voldrien, per tots els mitjans, tornar a casa, però que no poden. Gent impressionantment talentosa. I clar, jo el sostre de vidre el vaig veure aquí molt baix. Sabia que si volia donar un pas cap endavant a la meva carrera, em costaria molt més temps fer-ho que a Viena. No només molt més temps, sinó que potser no arribaria mai. 

"El sostre de vidre el vaig veure molt baix aquí, i per això vaig marxar a Viena"

Com van ser les seves primeres experiències allà?
Tot plegat ha estat un sacrifici del qual jo no n’era conscient, abans d’anar-hi. Quan arribes allà, res del que hagis fet laboralment abans no conta per a res. Va ser dur. Recordo sempre a la meva cosina, que és pianista, i que quan vaig dir que em volia dedicar a aquest món, em va dir: "¿Pero tú sabes dónde te estás metiendo?". I jo: "Sí, sí, sí…". No en tenia ni idea. Però crec que, fins i tot si m’ho arriben a dir, jo ho hagués intentat. 

Com és que Viena segueix mantenint aquest prestigi de ser la meca de la música clàssica?
Viena és un museu preciós [riu]. Hi ha una cançó que diu: “Du bist keine Stadt, eigentlich bist du ein Museum” ["Tu no ets una ciutat, en realitat ets un museu"]. Tenen encara aquesta fama, i per algun motiu serà. Bàsicament hi ha la tradició. Tot està allà, i hi ha oportunitats. Si no hagués pres la decisió d’anar a Viena no estaria on soc ara, a l'orquestra de la ràdio. I és brutal. Els músics d’allà t’interpreten una peça gairebé de vista. Tenen capacitat d’assolir un nivell realment alt.

La clàssica sembla que segueix destinada a un públic molt concret, i que està allunyada dels joves. Quina és la forma d’apropar-s’hi?
Jo no tinc la fórmula, però ho intento amb Thalassa Music Project. Per mi, la clau és la divulgació. Però el com és important. No és només què presentes, sinó com ho presentes. Com podem pretendre que un tipus de música que es va escriure 200 o 300 anys arribi tal qual al públic d’avui en dia, si molts cops no connectem amb el jazz, que amb prou feines té 100 anys?

"L’acadèmia és una institució molt antiga que arrossega uns valors que no sempre s’adeqüen als temps que vivim"

Abans parlava de la duresa d’aquest món. Per què hi ha la imatge que ha de ser un món tan sacrificat i tan dur?
Perquè són moltíssimes hores de feina per uns pocs minuts de música. Has de dedicar-hi la teva vida, i has de deixar de fer coses, per dedicar-t’hi. Jo, hi ha moments en què estic un mes sencer separada de la meva dona, al cap de poc, deu dies més, al cap de poc, dues setmanes més… I hi ha molta duresa psicològica, també: som molta gent que hem de conviure, amb moltes idees diferents del que és la música, i tots tenim traumes acumulats.

Com és, això dels traumes?
L’acadèmia és un lloc molt nociu. L’acadèmia musical i el món artístic té aquesta fama, i per algun motiu serà. Cada dos per tres surt algun cas d'abús de tipus diferent, del tipus que sigui: psicològic, laboral, o sexual. Avui en dia encara està present i queda molta feina a fer. L’acadèmia és una institució molt antiga que arrossega uns valors que no sempre s’adeqüen als temps que vivim.

"L’acadèmia és un lloc molt nociu. Cada dos per tres surt algun cas d’abús de tipus diferent"

Algun cop ha comentat que al llarg dels seus anys de carrera ha constatat que, el primer que la gent veu de vostè quan fa la seva feina, és que és una dona. En què s’ho ha trobat?
En gairebé tot. Des de la cosa més subtil del món, com interrompre't, tenir actituds a la defensiva, que sàpiguen que hi ha l’opció que tu dirigeixis un conjunt, per exemple, i diguin que no perquè consideren que no ho faràs bé… fins a crits, abusos laborals o psicològics. Que literalment et diguin que cobraràs menys que el teu company home… fins i tot m’han dit coses sobre el meu pentinat…

També deu ser un component important, el fet que la direcció orquestral es veu com una cosa agressiva, on un ha d’imposar l’autoritat a través de la força.
Mmm… sí, però crec que, en aquest sentit, jo he tingut sort. De fet, m’havien ensenyat a fer-ho així, però hi va haver un moment en què el vestit de l’autoritat no m’agradava gens, i vaig canviar-ho. Però clar, he arribat a escoltar això de "Tu no tens cap mena d’autoritat”. Això és perquè els fa por la teva autoritat que és molt més natural, més horitzontal, més sana. A alguna companya directora li han arribat a dir “floreta”, per la seva forma de treballar, per tenir un caràcter més amable. I aquí et plantes: no, senyor, no!

Aquestes situacions violentes, fins i tot abusives, per què s’arriben a produir?
Perquè en el nostre món encara regnen molts valors antics, i fa falta renovació. La nostra generació és la que ha començat a fer teràpia. I hi ha molta gent que no té les coses treballades, que té emocions no resoltes i frustracions que transmeten als alumnes. Però hi ha coses que van canviant. El millor exemple d’aquesta nova forma de fer és la Marin Alsop. Ella és l’antítesi d’aquesta escola del terror.

"La nostra generació és la que ha començat a fer teràpia. Hi ha molta gent que no té les coses treballades i ho transmeten als alumnes"

Què significa treballar amb Alsop?
És una porta oberta als somnis. Treballar amb ella és la confirmació que el món de la direcció d’orquestra pot canviar, i que es pot fer música sent molt feliç. Amb la seva beca som moltes directores, juntes, i quan ens juntem, com fa poc a Chicago, els temes de conversa que surten són temes dels quals no havia pogut parlar mai.

Alguna d’aquestes directores serà la primera en dirigir el Concert de Cap d’Any?
No. Tant de bo, però no. La primera serà Joana Mallwitz, jo crec. L’admiro molt, però té un perfil molt clàssic, que és el que es busca. Ho vaig dir fa temps, i hi segueixo apostant. Però vaja, els de la Filharmònica de Viena s’estan quedant tant museu, que anirem nosaltres a altres llocs on sí que ens vulguin.

Va publicar fa un temps una carta fictícia a Antonia Brico, una directora d’orquestra de mitjans del segle XX. Si li escrivís una carta d’aquí a vint anys, què li agradaria poder-li dir, del món de la clàssica?
Uf! Saps què m’agradaria? Parlar-li de música exclusivament, i no haver de parlar de com estem les dones que hi treballem.