Jim O'Neill: "La desdolarització dels BRICS és completament irrealista" - Diari de Barcelona
Jim O'Neill, Baró O'Neill de Gatley, és un economista britànic reconegut per encunyar el terme BRIC per referir-se a les economies emergents del Brasil, Rússia, Índia i Xina. Va ingressar a Goldman Sachs el 1995, i el 2001 va ser nomenat Economista en Cap, posició des de la qual va supervisar la investigació econòmica global de la firma.
El 2015, va ser nomenat amb el títol de Baró O'Neill de Gatley, en reconeixement a les seves contribucions en l'àmbit econòmic i financer. Després de l’ennobliment, va servir com a Secretari Comercial del Tresor en el govern del Primer Ministre David Cameron des de maig de 2015 fins a setembre de 2016. El 2018, Jim O'Neill va ser nomenat president del Consell de Chatham House, un destacat centre d'estudis de política internacional amb seu a Londres.
Creació de l'acrònim BRIC
El 2001, mentre era Economista en Cap a Goldman Sachs, O'Neill va encunyar el terme BRIC en el document "Building Better Global Economic BRICs", destacant el potencial econòmic del Brasil, Rússia, Índia i Xina per superar a les economies més grans del món en les properes dècades. L'acrònim BRIC es va convertir en una referència clau en discussions econòmiques i polítiques, portant a la formació d'una agrupació formal entre aquests països i, posteriorment, la inclusió de Sud-àfrica, formant els BRICS.
El 2011, va publicar el llibre The Growth Map: Economic Opportunity in the BRICs and Beyond, on analitza l'impacte de les economies BRIC i presenta el concepte dels "Next Eleven" (N-11), països amb potencial per convertir-se en les properes grans economies emergents.
El Diari de Barcelona conversava amb O'Neill, que és membre de la Cambra dels Lords del parlament britànic, en una videotrucada el 24 de febrer, l'endemà de les eleccions a Alemanya.
Han passat gairebé 25 anys des que va inventar el terme BRIC, i gairebé 15 des que va publicar el llibre The Growth Map. Entre altres coses, va dir que el 2039 els BRIC tindran més PIB que el G7. Han envellit bé les seves previsions?
Sí i no. El Brasil i Rússia han tingut un rendiment significativament inferior en l'última dècada, així que la primera meitat d'aquests 25 anys ha estat genial, però la segona meitat no ha estat bona. Però, i això sempre va ser l'aspecte clau en la projecció per al 2039, la Xina i l'Índia són molt més grans. Avui la Xina és dues vegades la mida de tots els altres BRIC junts, així que, perquè els BRIC siguin tan grans com el G7 el 2039, això realment depèn de la Xina i, en menor mesura, de l'Índia. Així doncs, tot i que el Brasil i Rússia han estat decebedors, encara podria succeir.
I si mirem més enllà?
Si prenc distància i penso de manera més àmplia, avui la Xina és òbviament la segona economia més gran del món, i l'Índia està molt a prop de superar tant Alemanya com el Japó per ser la tercera, i ho farà en els propers anys. En general, tampoc han millorat respecte a la desigualtat, que en alguns casos ha empitjorat, perquè un major PIB global no implica un major PIB per càpita.
Si hagués de canviar o predir novament els països emergents econòmicament per al 2050 o 2075, canviaria alguna cosa?
No gaire. La Xina seguirà estant molt a prop de ser l'economia més gran del món per al 2035. En l'últim any, el Brasil i Rússia han millorat una mica. Irònicament, a causa de la guerra a Ucraïna, Rússia ha crescut més que qualsevol país del G7. L'únic que em pregunto és si potser hauria d'haver-ho anomenat BRICI amb una altra I per a Indonèsia, perquè té dinàmiques poblacionals molt favorables i probablement es farà més gran que Rússia.
"Irònicament, Rússia ha crescut més que qualsevol país del G7 per la guerra a Ucraïna"
En el llibre elogia el lliure comerç i la globalització econòmica. En un context actual marcat per les guerres a Europa de l'Est i al Próxim Orient, són les guerres el pitjor enemic del comerç?
És una pregunta complicada. Intentaré desenvolupar tres punts. En primer lloc, a llarg termini, aquests grans esdeveniments acaben tenint només efectes temporals. En la COVID, per exemple, tot i que va fer que moltes economies entressin en recessió, molts països van tenir una gran recuperació. Un altre exemple és la crisi de l'euro. Espanya és l'economia que més creix a Europa en l'actualitat. Qui ho hauria pensat quan Espanya estava enmig de la crisi de l'euro? Així que cal anar amb compte de no extrapolar allò que acaben sent xocs temporals, per molt dolents que siguin aquests xocs.
La segona cosa.
Alguns països gestionen millor els xocs que altres. El meu propi país, el Regne Unit, ha gestionat realment malament cada xoc que ha ocorregut: la crisi financera del 2008, la COVID, el Brexit, i també aquesta guerra. Així que depèn de com siguin d'intel·ligents els responsables de la política en diferents països. Dic això deliberadament perquè, en tercer lloc, i aquest és el tema realment important amb el retorn de Trump, és que només perquè els Estats Units estiguin intentant seguir un camí diferent per al comerç global, no vol dir que tots els altres hagin de comerciar entre si de la mateixa manera. Si els països BRICS comercien més entre ells, compensarien amb escreix allò que els EUA estan fent.
"Si els BRICS comercien més entre ells, compensarien amb escreix allò que els EUA estan fent"
També va dir que l'auge de les monedes nacionals dels BRIC podria amenaçar la supremacia del dòlar com a moneda del comerç internacional, i que això els faria més rellevants a nivell monetari. Avui, en els fòrums BRICS+, estan parlant sobre la desdolarització. És realista?
Crec que és completament irrealista. Estant a Espanya, coneixereu els desafiaments que va caldre superar perquè l'euro existís. El Banc d'Espanya va haver de renunciar a la seva responsabilitat sobre la política monetària espanyola. Però l'Índia i la Xina no abandonaran la seva política monetària domèstica per alguna moneda compartida teòrica. Penso que això és només propaganda o simbolisme, que fa que els països BRICS semblin sentir-se més grans en l'escenari global. Però em sorprèn que rebi tanta atenció, fins i tot del president Trump. Estic sorprès que ell fins i tot ho hagi esmentat.
Va dir que veia molt potencial en la millora del renminbi, però que el govern xinès havia de deixar de controlar-lo i permetre que fluctués en els mercats de valors. Això mai ha succeït. També assegurava que la Xina era el major repte de la nostra generació. Quina és la seva posició avui?
La Xina ha estat l'economia més important en els últims 20 anys i possiblement ho serà en els propers 20 anys. El llibre va ser escrit en un moment en què era molt comú ser negatiu sobre la Xina. Sospito que aquest ànim està començant a canviar, en part a causa de DeepSeek, que va demostrar que podia realitzar algunes funcions d'IA a una fracció del cost de Nvidia.
I sobre el renminbi?
Pel que fa a si el renminbi es farà més útil, no n'estic segur. Crec que em vaig equivocar en això. Els xinesos han estat molt reticents a permetre que s'utilitzi més lliurement, ja sigui perquè van decidir sàviament que necessitaven assegurar-se que el mercat financer intern es desenvolupés primer, i probablement avui encara no estan satisfets amb això.
També va dir que era difícil mantenir el seu creixement anual del 10%, però que haurien de frenar-lo per millorar la qualitat en lloc de la quantitat. Potser és el que ha passat perquè la Xina està creixent al 5%. Està en el camí correcte?
Curiosament, poc després de publicar aquest llibre, des del 2011 fins al 2016, es van centrar més en la qualitat del creixement. Però des de llavors aquest enfocament ha desaparegut. És important que es centrin en la qualitat del creixement i en la productivitat d'aquest creixement, i que facin un nou intent per augmentar la mida del consumidor intern.
Explicava com Rússia sempre tindrà el desig de seguir sent una veu poderosa i independent en els assumptes mundials. La pau a Ucraïna serà positiva per restablir un pont econòmic comú entre Europa i Rússia o està trencat per sempre?
És una pregunta difícil a causa del punt fins on Putin ha portat Rússia pel camí equivocat. Si mires enrere des dels anys 90, Rússia passa per canvis extrems. Amb la crisi bancària russa del 1998, molta gent va pensar que Rússia estaria en problemes greus durant molt de temps. No obstant això, durant gran part dels anys 2000, Rússia era la favorita dels inversors occidentals, fins i tot més que la Xina en alguns moments.
(...)
Aleshores, la pau podria resultar ara en aquest canvi, i ja veus amb Trump que hi ha un desig bastant interessant d'intentar tenir una relació més positiva amb Moscou. Però caldrà veure fins quin punt les relacions amb Europa milloren. Putin juga a ser el tipus fort i ha estat molt pobre en la reforma econòmica interna i depèn massa del petroli i el gas. Pateixen el que molts economistes descriuen com la maledicció de les matèries primeres.

El 2011 deia que Turquia i Rússia haurien de formar part de la Unió Europea, i avui Washington i Moscou estan negociant sense la Unió Europea. El sorprèn aquest desenvolupament de la situació?
Em sorprèn fins a cert punt, perquè pràcticament res sobre la forma en què opera Trump em sorprèn. És el líder més poc convencional d'una nació occidental que he vist en la meva vida. Però és la seva tàctica, potser està intentant deliberadament espantar Europa perquè gasti més en defensa i consumeixi més productes estatunidencs. En aquest sentit, podria tenir èxit, encara que no crec que els Estats Units seran més amistosos amb Rússia que amb Europa. Al final, Trump només hi estarà quatre anys.
Parlant dels Estats Units, comentava que “els membres del Congrés dels EUA han de resistir la temptació de culpar la Xina per la pèrdua de llocs de treball en estats clau simplement per aconseguir vots superficials i fàcils d'obtenir." Avui Trump planteja una guerra aranzelària, precisament contra països com la Xina. Funcionarà?
Com a economista, em resulta molt difícil de creure això sense posar-me massa tècnic. Els EUA importen més del que exporten perquè tenen una taxa d'estalvi interna molt baixa. Com hem vist sota Biden, si imposes sancions a la Xina i redueixes les importacions directes des de la Xina, però importes més d'altres països, que al seu torn han importat des de la Xina, segueixen sent els mateixos productes entrant als EUA, només que arriben des de diferents països.
I com se soluciona?
L'única manera de solucionar-ho és si imposa el mateix nivell d'aranzels a tots els països. La conseqüència d'això serà menors ingressos reals per als consumidors estatunidencs, taxes d'estalvi més altes, una economia molt més dèbil i el final de la falsa creença que Trump ha aconseguit convèncer els seus votants de que és la forma de resoldre els problemes dels EUA. No hi ha cap evidència que ho respongui. Si escoltés els assessors estaria bastant preocupat, perquè les últimes dades econòmiques han estat molt pobres als EUA.
El 2011 va dir que Europa creixeria a un màxim del 2,5% per any, i així està sent. Només Espanya aconsegueix aquestes xifres. Afirmava que Europa ja no pot influir en la resta del món, sinó que només pot ser influenciada. Continua pensant el mateix?
Curiosament, estem tenint aquesta entrevista el dia després de les eleccions a Alemanya, el país més important de la UE, i amb la victòria de la CDU i amb Trump sent tan agressiu, hi ha una gran oportunitat perquè Alemanya canviï el seu model. Durant els 24 anys de l'euro hem viscut amb Alemanya depenent de les exportacions, i seria molt més saludable per a Alemanya i l'eurozona si Alemanya consumís més a casa i importés més. El nou govern alemany té l'oportunitat de canviar el seu model, cosa que crec que seria bo per al creixement a llarg termini a Alemanya i, en conseqüència, també per a Europa.
"Seria molt més saludable per a Alemanya i l'eurozona si Alemanya consumís més a casa i importés més"
A The Growth Map va concebre l'N-11, que incloïa països com Egipte, Iran o Indonèsia, que avui són membres de ple dret amb l'ampliació dels BRICS+. Nigèria, Filipines, Vietnam o Turquia, també membres del seu N-11, tenen categoria de socis amb els BRICS+. Aquesta expansió ha transformat el seu plantjeament econòmic en una posicio geopolitica?
S'han convertit en una mena de club polític simbòlic, però no sé quin propòsit econòmic compleix. Un club polític cada vegada més gran i divers, amb països molt diferents, fa que sigui molt difícil aconseguir polítiques econòmiques coordinades que beneficiïn tothom. Fins i tot els dos països més importants, la Xina i l'Índia, sovint no estan d'acord en moltes coses. No entenc com aquesta ampliació pot tenir èxit com a club polític, encara que insisteixo que ho considero una cosa molt simbòlica.
Avui els BRICS+ representen al voltant del 30% del PIB mundial, gairebé el 50% de la població mundial, el 50% de la producció d'aliments i més del 30% de la producció mundial de petroli i una gran quantitat de gas, recursos naturals i minerals. El poder està canviant d'Occident a Orient?
Crec que és més complex que això. No estan tots els països units políticament. L'Índia és un país amb el qual els Estats Units estan intentant ser bons amics, i l'Índia vol ser bona amiga dels Estats Units i té millors relacions que amb la Xina. La idea que hi ha una estratègia clara i coordinada entre els països BRICS és errònia. No hi ha evidència que ho respongui. Però òbviament, si només sumes tots els números de cada un dels països, llavors fàcilment arribes a xifres molt grans.
En què cal fixar-se, doncs?
Crec que és més important el que cada un fa individualment que pel que fan junts. És l'Índia realment poderosa? Encara no. Rússia creu que és poderosa, però econòmicament no és molt més gran que Espanya. Els països africans segueixen igual que llavors, amb un enorme potencial però mai fan totes les coses necessàries per assolir-lo.
"La idea que hi ha una estratègia clara i coordinada entre els països BRICS és errònia"
Deia que el G20 és el millor fòrum possible, però que faria una reforma amb ascensos i descensos per meritocràcia. Creu que encara s’està a temps de reformar els clubs i les grans institucions financeres?
Oh Déu, és fascinant escoltar-te parlar sobre el que vaig escriure en aquest llibre fa anys. El G20 estava fent una feina molt bona durant un temps, però des del primer mandat de Trump fins a aquest últim, el G20 no funciona. Estic realment preocupat per la governança global. El G20 hauria de ser tan important avui com ho era quan vaig escriure aquest llibre. Però a causa de personalitats individuals i polítiques domèstiques, no està funcionant.
Què caldria?
Ara tenim un president estatunidenc que està intentant revertir pràcticament totes les organitzacions internacionals que van sorgir després de la Segona Guerra Mundial. I necessitem el contrari, perquè vivim en un món global molt complex. Necessitem tenir organitzacions globals més representatives, però lamentablement anem en la direcció oposada.
Ens dirigim a un món en què se seguirà desenvolupant la globalització econòmica o cap a un on predominin les esferes d'influència?
Hem entrat en el segon, on hi ha esferes d'influència que competeixen entre si, i és bastant preocupant perquè és poc probable que beneficiï ningú. La globalització ha beneficiat la majoria del món. Des de l'inici del mil·lenni fins al moment de la COVID, centenars de milions de persones van sortir de la pobresa global. I això em mostra que la globalització és beneficiosa per a tothom. Els estatunidencs han seguit enriquint-se, encara que els líders populistes políticament intentin culpar la Xina per la pèrdua de llocs de treball. Estic segur que en pocs anys aquesta moda canviarà i tornarem a allò que considero una fase més constructiva i assenyada del desenvolupament mundial.
Per acomiadar-nos: qui l'ha decebut més: el desenvolupament de l'economia de Rússia i el Brasil o la situació futbolística del Manchester United? (Jim O’Neill és un lleial seguidor del Manchester United, ha donat assessoria econòmica al club, i va formar part d’un grup d’inversors que van intentar comprar-lo)
(Riu) Oh Déu, fàcilment el Manchester United, sorprenentment decebedor. Quan vaig escriure aquest llibre encara estava intentant competir amb el Barcelona per ser el millor club del món. Déu meu, quin desastre ha estat el període des de llavors. Una resposta molt fàcil, i mira que tant el Brasil com Rússia han estat decebedors. Però res tan decebedor com el Manchester United.






