Fa gairebé una dècada, Judit Ramos va deixar enrere la seva vida per unir-se com a internacionalista a la revolució de les dones a Rojava, el Kurdistan sirià. Ara, fruit d'un procés de maduració profund de 10 anys i d'una promesa ferma a les seves companyes kurdes, transforma aquella vivència en el llibre MATAR L'HOME. Una història de dones, guerra, llibertat i amor. Aquesta obra, que teixeix la seva història real amb pinzellades novel·lístiques, es troba actualment en plena campanya de finançament a Verkami, on encara es pot col·laborar per fer-la realitat.

En aquesta conversa amb el Diari de Barcelona, Ramos obre la seva motxilla emocional. Ens adverteix que el seu relat fuig de les fredes anàlisis geopolítiques per oferir-nos una mirada profundament humanista sobre una altra manera d'entendre la vida i la comunitat. MATAR L'HOME és una invitació a combatre la por, el capitalisme i el patriarcat, descobrint que, un cop s'acaba la guerra, l'amor és l'única força capaç de sanar i alliberar de debò.

Per què has sentit la necessitat d’escriure un llibre gairebé 10 anys després de l’experiència a Rojava?
Va ser una constant al llarg del viatge. En arribar a Rojava la kurda que em va acompanyar durant el viatge el primer que em va dir va ser: "Podries escriure un llibre”. També em va dir que els catalans havien de saber tot allò que veuria.
Feia temps que estava en una època d'escriure molts diaris personals, però quan vaig tornar vaig tenir clar que l'havia d'escriure perquè m'ho havien demanat mil persones, perquè tenia prou material, i perquè la meva comandant em va portar a molts llocs a propòsit perquè el pogués fer.

Has tingut temps per madurar dins teu totes les vivències.
Si he trigat gairebé 10 anys és perquè quan vaig tornar no tenia feina, tenia les meves dues filles i havia de començar una vida de nou. Havia de digerir sis mesos d'una realitat que semblava d'un altre planeta, pair el xoc amb el capitalisme, i enfrontar-me a escriure un llibre sense haver-ho fet mai.

"Ho feien literalment: maten l'home que les vol matar i que les esclavitza"

El títol i idea central del llibre és potent. Què significa exactament el concepte de "matar l'home"?
Per molt impactant que soni, no podia dir-se d'una altra manera. Quan marxes a Rojava el 2017 ho fas per ajudar dones kurdes que, al bell mig de l'Orient Mitjà, estan lluitant contra l'ISIS. Ho feien literalment: maten l'home que les vol matar i que les esclavitza. Després, el concepte té un sentit més profund que evoluciona al llarg del llibre.

Quin és?
Totes hem de "matar aquest home", encara que no físicament. Es tracta de matar la representació de la por, els mecanismes opressors, el poder preestablert, acabar amb la supremacia de l'ego, la masculinitat tòxica, el capitalisme i tots aquells mecanismes als quals ens sotmetem.

En què consisteix exactament la revolució de les dones a Rojava?
En un canvi de consciència de la dona. No es tracta només de matar, sinó de transformar la consciència femenina entesa com un model de societat, com un nou concepte de conviure i d'entendre la vida. Elles plantegen que en el moment en què la dona es va desvalorar dins la societat, va néixer un sistema social que s'ha oblidat de les seves arrels, de la vivència comunitària, del respecte cap a la natura i de la igualtat entre nosaltres.

Com s'explica que la dona kurda, en un context de més inestabilitat i pobresa, estigui molt més consolidada socialment que la dona d'aquí?
El moviment kurd les ha empoderat. Tota la societat kurda està vehiculada i construïda per atorgar el poder a la dona, basant-se en el discurs Abdullah Öcalan, el líder kurd. Totes les lleis i normes estan fetes perquè la dona estigui protegida. Però que la societat et retorni a aquest lloc no vol dir que ho tinguis interioritzat. També hi ha tot un treball d'una mateixa per poder-se alliberar de la tradició familiar i de la tradició musulmana. Potser nosaltres tenim aquesta part interna més avançada, però a nivell extern no tenim una configuració social que ho avali. 

"Em deien: teniu muntanyes a Catalunya? Establirem una guerrilla"

El 2017 és quan l'Octubre català. Mentre allà estàveu amb les armes a les mans, aquí s'estava amb les mans enlaire per rebutjar la violència. Com vivies aquell contrast?
Amb indignació. Havia estat molt criticada per anar a la guerra a defensar la llibertat d'un poble, però havia crescut escoltant cançons que deien: "Volem pa amb oli, pa amb oli volem, si no ens en donen ens el prendrem". Però sempre tenia un recel.

Quin?
Per què no fan el que canten? No podem esperar que ens ho donin. A Rojava, quan veien les imatges de les manifestacions a Catalunya, em deien: "Però, què esteu fent?", i jo pensava: "Com puc defensar els catalans si ni jo els entenc? Per això estic amb els kurds". També em deien: "Quan acabem la nostra revolució, us vindrem a ajudar a la vostra", i afegien: "Teniu muntanyes?". Jo els deia: "En tenim milers", i em responien: "Ja ho veureu, hi establirem una guerrilla". Sentia ràbia, frustració, indignació, i defensava els catalans, però serrant les dents. D'això ja fa 10 anys, i el llibre m'ha ajudat molt a fer evolucionar aquesta resposta.

Com va ser la gestió del retorn?
Sort en vaig tenir de ser psicòloga, perquè el xoc és molt bèstia. Quan hi vas, t'ho vas trobant tot i ho vas vivint, però emocionalment no processes res. A la tornada et ve tot de cop. Has de repassar tot el que has viscut i de què no has estat conscient, o emocions que han anat quedant allà i que l'acció de la guerra t'ha fet anar posant a la motxilla.

La Judit amb una família kurda. (Cedida per Judit Ramos)

Quines situacions et xocaven?
Anar al supermercat em semblava una visió totalment absurda de la vida. Ho trobava tot com adormit i sense sentit. Em preguntava: "Què faig aquí?", i pensava que volia tornar a marxar. Però el més xocant va ser que en deixar l’arma si em creuava amb un home, començava a buscar la manera de poder-me defensar d'un atac. Per això va ser bo tenir els recursos de la psicologia i poder-me dir: "Judit, tranquil·la, és normal que tinguis aquesta por, però no estàs en perill. Aquest home no et violarà, no et matarà, no et capturarà". Vaig estar tot un temps havent de gestionar aquesta por.

"Anar al supermercat em semblava una visió totalment absurda de la vida"

Suposo que has estat al cas de la caiguda del règim de Bashar al-Assad, el canvi de poder a Síria i tots els esdeveniments posteriors al voltant dels kurds. Com ho has viscut? Has parlat amb elles?
Després del canvi de règim i abans de l’ofensiva en què van perdre territori de Rojava va ser una època que quan parlava amb les kurdes es vivia com una primavera: "Tot allò que no podíem fer, ara ho podrem fer". Després, la pèrdua del territori de Rojava va ser un cop molt fort. No he pogut estar massa al corrent, però he pensat que, de nou, apareixia la traïció. Un sentiment tan típic i recurrent en la història kurda, on sempre hi ha una traïció: confiar i després perdre.

Hi va haver alguna part de tu que quan es va assentar del tot, digués: "Torno. Me'n vaig amb els kurds un altre cop"?
Després de 10 anys tot ha canviat molt. He pogut entendre moltes coses que vaig anar a buscar allà. No hi tornaria des del mateix sentiment que em va portar aquell dia a Rojava. És una mica com el vi o les coses que reposen i agafen un altre aire. Per tant, sí que hi aniria, però des d'un altre anhel: com ens ho farem ara per retrobar-nos i fer tot allò que queda per fer? Trobaré la manera de continuar-ho, perquè hi ha un treball que no es va acabar.

Vam parlar amb dos catalans internacionalistes a Rojava que ens deien que pels kurds el nou govern de Damasc i totes les seves milícies eren el mateix que l’ISIS. Et consta aquesta percepció?
Només cal tenir en compte que els kurds controlaven les presons on eren els membres de l'ISIS. Quan aquest govern els allibera, els kurds es pregunten: "Si estan alliberant l'ISIS, amb qui van? Per tant, la resposta és sí.

"La meva mirada és més humanista; em fixo en les profunditats que hi ha darrere del que passa i de les persones"

El teu llibre no tracta qüestions geopolítiques, però.
La meva mirada, per formació professional, és més humanista; em fixo en les profunditats que hi ha darrere del que passa i de les persones. Després del títol impactant de MATAR L'HOME, el subtítol és Dona, Guerra, Llibertat i Amor, perquè aquesta és la seqüència. Pel que fa a la "Dona", vaig poder entendre que a Rojava s'hi troben dones amb perfils totalment diferents. Des de la dona del nord d'Europa que marxa a casar-se amb un home que no coneix a Síria i es queda atrapada per l'ISIS a Raqqa; fins a la dona que lluita a les milícies kurdes i que, durant l'operació Raqqa, entra per alliberar-la.

(…)
Hi ha dones internacionals lluitant al front i d'altres a la sanitat o en projectes comunitaris. A través dels seus testimonis d'allò que trobaven a les operacions a Raqqa quan l'ISIS era fort, és com conec i explico què estava passant a la Rojava que vaig viure.

Guerra, llibertat i amor. 
En aquesta guerra interna i externa que vivim, la dona sempre busca la llibertat i l'alliberament. Quan tot acaba és quan retrobes l'amor, aquesta part tan essencial de la vida que és la que sana, la que realment allibera —i no la guerra— i la que aconsegueix la pau, unió i anhel d'estar bé.

"Quan tot acaba és quan retrobes l'amor, aquesta part tan essencial de la vida que és la que sana, la que realment allibera"

Estaves a la rereguarda, principalment amb els sanitaris, oi?
Pel fet de ser mare, no podia anar al front. Les internacionals que són mares no ho deien perquè no les deixaven anar. Vaig demanar anar a la part sanitària del front i vaig estar a l'hospital més proper a Raqqa. La meva part de psicòloga va gaudir molt. Però se'm feia difícil.

Per què?
Com podia "matar l'home" si no podia estar a primera línia? Després em van convidar a crear un espai de referència per a les dones internacionals que arribaven a Rojava. Em van convèncer i em van dir que, quan acabés allò, em destinarien al front. Vaig tornar a casa enfadada perquè no ho entenia. Amb el temps, però, vaig comprendre que tenien tota la raó. Si miro enrere i veig tot el que em van deixar fer, m'adono que la meva funció era poder retornar-los aquest llibre.