Julieta Gracián (Barcelona, 2001) ja és una icona de la música urbana. En el boom de la música en català dels últims mesos, l’artista ha estat un dels noms més sonats.

En menys d’un any, la cantant ha passat de tenir 30.000 oients mensuals a tenir-ne més de 200.000, i l’èxit no sembla aturar-se. Amb la publicació d’Euga de nit, el segon capítol del seu nou treball, Julieta ens endinsa en la nit dins la ciutat.

Ja tens un Premi Enderrock, tres discos publicats, t’hem vist fa poc pel Camp del Barça … Com ha estat saltar a la fama tan ràpidament?
Sento que han estat els últims dos, tres mesos. Sí que amb la meva carrera fa més d’un any treballant dedicant-me a això. Però considero que abans estava en un procés d’aprenentatge. Sí que amb el Tu juru ju vaig tenir el meu primer boom. Però aquests últims mesos… ha estat un canvi exponencial. Cada vegada et coneix més gent i cada acció que fas arriba a més gent. Estic contenta.

Com és compaginar aquesta nova vida amb la teva vida personal amb el teu nou personatge: anar pel carrer i que et reconeguin, que t’obrin per xarxes…? 
Sí que al principi ha estat xocant. Pel meu personatge pot semblar que sóc una persona molt extravertida, perquè quan pujo a l’escenari o gravo vídeos estic molt segura. Però en la meva vida personal sóc bastant introvertida, molt del meu grup d’amics, la meva família… Quan faig bolos amb moltes persones acabo amb una mica de desgast emocional. Necessito estar els següents dies sola a casa descansant. Però per l’altra banda també m’omple moltíssim. A nivell de xarxes, abans podia contestar a tothom i cada vegada és més gent la que m’escriu i més temps que he d’invertir a respondre… Al final intento prioritzar el meu espai mental i distanciar-me una mica de les xarxes.

En aquest sentit, la fama et pot haver pujat al cap o mantens la teva essència?
Sí, 100%. Noto diferencia en el meu dia a dia quan vaig pel carrer i em para la gent, per exemple. Però no em puja l’ego. És guai conèixer a gent que li agrada la meva música, però quan veig les xifres, tots els oients que tinc, jo no tinc la sensació que pugui estar arribant a tanta gent. No ho penso, sincerament.

Més enllà d'això, què esculls explicar i què no de la teva vida personal? On poses la línia?
Sempre m’expresso com a cantant, mai parlo de coses personals. Si vaig a una entrevista m’agrada parlar de la meva música, els meus projectes… al final sé que som dues coses diferents el personatge i jo. Tot i que el personatge és molt autèntic perquè s’ha construït des d’una part de mi mateixa. Però no ho és tot. Sí que és veritat que cada vegada mostro més les meves diferents cares a través de la música. M’estic obrint més, però en general m’agrada mantenir la distància aquí.

La Julieta que veiem avui aquí és la mateixa que veurem sobre un escenari?
No, és diferent. És una altra expressió de mi mateixa. Jo al meu dia a dia soc una persona molt chill. Però a la nit tinc un altre xute [riu]. De fet, al concert de la sala Barts inclús amigues meves em deien que en algun moment em miraven i no em reconeixien. Però bé al final crec que no es un personatge construït de zero, soc jo però en una altra faceta. 

Tots aquests canvis t’han canviat també a tu?
Sí, molt. El procés de canvi és superràpid. Si miro la Julieta de fa tres mesos, em veig superpetita. No paro d’aprendre coses tota l’estona, no paren de passar coses. Llavors he d’aprendre molt. A nivell de show també, noto que he crescut moltíssim. I mentalment, i a nivell de maduresa.  Sempre faig la comparativa a quan tenia setze anys i pensant en mi quan tenia quinze deia “que pringada”. I això em passava cada un any, però ara això em passa cada dos mesos. Penso: “Hòstia! Ara sé moltes més coses que fa un mes”. Tot va molt de pressa.

Passant a la teva música: Trenca’m el cor, Si ha de ser serà, L’amor és per valents… T’han trencat el cor, Julieta?
[Riu] Sí que és autobiogràfic tot, però té un toc de ficció. “Trenca’m el cor per tercer cop” ho vaig posar perquè m’agradava com sonava i com rimava, no tot és literal. Però sí, sí que m’han trencat el cor. Bé penso, i de fet aquesta cançó parla d’això, que dins d’una mateixa relació et vas enamorant i desenamorant. I la cançó parla d’això, que dins d’una relació li trenquen el cor diverses vegades, però no de ruptura, sinó que és tan fort l’amor doncs que li trenca el cor. 

Llavors a les teves cançons acostumes a parlar de tu?
Quan vaig començar a escriure les cançons eren bastant més ficció. M’inspirava en històries. Però crec que en el temps he acabat fent cançons més autobiogràfiques i noto que aquestes al final són les que connecten més amb la gent. I es nota molt als concerts quan les interpreto jo mateixa. O també amb el pas del temps reinterpreto les meves cançons: les cançons que en un inici eren més ficció, me les acabo fent meves. Però sí, estic intentant escriure més sobre mi. 

En aquest sentit, què és per tu la música?
Sempre he viscut la música com una cosa molt íntima. Quan componc m’oblido que soc cantant, que hi haurà molta gent que ho escoltarà… Sempre intento que el que faig sigui molt íntim i molt sincer, perquè al final vaig començar a fer música per mi. Però bé dins de la meva discografia hi ha molts tipus de cançons, aquestes més personals i altres que m’inspiro més pensant: “Aquesta cançó m’encantaria que molta gent la ballés en un club”. Són diferents imaginaris. 

Què sents sabent que cada dia hi ha gent que escolta les teves cançons i plora?
[Riu] M’agrada, em sembla maco. No sé. Quan soc a un concert i veig gent plorant, penso molt bé [riu]. M’agrada que la gent senti coses amb la meva música. Transmetre aquesta sensació a algú altre amb cançons que parlen de mi és increïble. Passa molt, hi ha molta gent que m’escriu dient-me: “Estic plorant tot el dia amb aquesta cançó teva”. I penso: “Jo també he plorat escrivint-la”.

 Com comences a composar una cançó?
Tinc moltes maneres de començar. Seguint aquesta separació que he dit abans, les cançons que són més íntimes, més chill, sempre començo amb piano i veu o guitarra i veu. La lletra és el que predomina en la cançó, perquè tot ve perquè vull explicar una història. Llavors faig tota la cançó superneta amb aquests elements i després ja passo a la producció. 

I les altres?
Amb les altres cançons és més com que vull transmetre una energia concreta. Em centro molt en la producció, és el més important. Busco els ritmes que vull… intento crear aquest món i després busco una lletra que encaixi amb aquest imaginari. Però primer va l’energia, el vibe. Per mi és com que aquest tipus s’acosta més al concepte de com funciona el reggaeton i l’altre és un concepte més indie. 

La música urbana en català ha fet un boom els últims mesos, i tu n’ets una de les màximes exponents. Per què cantes en català?
La majoria de música que he escoltat sempre és en castellà i en anglès. I de fet quan vaig començar a cantar cantava sempre en anglès o castellà. I va ser com un propòsit. Al final parlo molt en català, crec que és una llengua preciosa i també havia escoltat música en català com Oques Grasses, Manel o la Bad Gyal quan cantava en català. I vaig pensar que seria molt guai poder fer cançons més de pop i urbanes en la meva llengua. Però va ser una cosa que vaig haver de treballar, de trobar el meu estil. Tampoc tenia referents de noies que cantessin pop en català, llavors vaig haver de buscar el meu propi vocabulari i tot. 

Llavors perquè cada vegada cantes més en castellà?
Soc zero metòdica en això. Són els temes que més em molen els que publiquem. Jo faig moltes cançons, moltes, i moltes són en castellà. Per estils, per moments. El meu últim disc el vaig fer a Madrid i estava tot el dia parlant en castellà. Llavors cançons que van sortir d’allà moltes eren en castellà. Però no és res que hagi escollit premeditadament. És el que em surt.

Com et defineixes com artista?
Em considero molt polifacètica. M’agrada veure’m com a cantant, com a compositora, com a productora, ara també com a intèrpret crec que m’estic desenvolupant molt guai en el món de la interpretació. Com a ballarina, també. M’agrada molt tocar-ho tot. Al final els meus projectes són molt 360. No només tinc una bona veu i canto: també produeixo, composo… el que jo dic “crear imaginaris”. Tot és un pack.

Qui o què t’inspira?
Quan em poso a fer una cançó no em poso a pensar: “Vaig a fer la cançó com les fa…”. Sí que hi ha artistes que escolto molt com la Rosalia, la Billie Eilish, la Bad Gyal, Àngele… tinc moltes referents. Però a l’hora de fer música sento com si fos una esponja, vaig agafant totes aquestes influències i al final em surt el que em surt. I què m'inspira ho tinc més clar. M’inspira molt la ciutat, la nit. Aquest últim disc parla d’això, de la nit. A la ciutat li trobo una bellesa molt especial. Però també a la natura, la natura també em dona una inspiració superimportat. En les cançons així més íntimes és la inspiració.

A qui escoltes quan vas pel carrer?
Em costa compartir-ho: per mi és molt personal. Escolto moltes coses diferents. Ara estic escoltant molt a la Billie Eilish, reggaeton mai falta… però moltes coses diferents.

A què aspires com artista?
Ara em ve de gust viatjar. M’agradaria ser una artista amb un enfocament més internacional: viatjar, conèixer noves cultures, produir amb molta gent de diferents llocs. També fer una gran gira; la que tinc a l’estiu ja és molt guai, però anar creixent i que el meu dia a dia sigui algo que m’agradi i em motivi.

Col·laboració somiada?
Moltíssimes. Somiant moltíssim: la Rosalia i la Billie Eilish… A nivell de Catalunya, la Mushkaa, que ja s’estan xerrant cosetes òbviament. A nivel Espanya, el Rojo, la Belén Aguilera…

La Julieta de fa dos anys estaria orgullosa de la Julieta d’ara?
Sí. Estaria flipant: ser cantant mai havia sigut el meu somni, m’ho he anat trobant. Fa dos anys estava estudiant i no m’ho hauria cregut.