L’habitatge ho és tot. Ho marca l’agenda política, omple els carrers i travessa generacions senceres condemnades a viure en la provisionalitat. També ho explica amb lucidesa la periodista i escriptora mallorquina Llucia Ramis (Palma, 1977) a Un metre quadrat, publicat per Libros del Asteroide en castellà i Anagrama en català.

El llibre parla d’habitatge, però sobretot de pertinença: d’aquells metres quadrats on intentem construir una vida mentre els records s’encongeixen amb cada mudança, amb cada contracte temporal, amb cada desnonament silenciós tapat pel soroll de la cinta d’embalar i les caixes acumulades al replà.

Precarietat, massificació turística, identitat, propietat i dret a l’habitatge són alguns dels temes que vam abordar dimecres amb Ramis en una conversa que, més que interpel·lar una generació concreta, retrata una angoixa compartida cada vegada per més gent.

‘Un metre quadrat’ parla d’habitatge, però també de pertinença. Quan deixem de sentir que una ciutat és casa nostra?
Sempre m’he preguntat d’on soc. Fa 30 anys que visc a Barcelona, però soc de Mallorca, i durant el confinament molta gent em preguntava: “Per què no te’n vas a ca teva?”. I jo em demanava: què és ca meva? És casa mons pares? És Palma, Sencelles o Felanitx? O és Barcelona? Llavors vaig començar a pensar com es crea el sentiment de pertinença a llocs que no et pertanyen: pisos de lloguer, barris o ciutats. Res és teu, però forma part de la teva vida, i tu també sents que en formes part.

Reconeixes la Mallorca on vas créixer?
Mallorca per mi és com una mare. És la més guapa del món i l’estimo moltíssim. Però cada vegada tinc més la sensació de veure una persona malalta a qui hauria d’acompanyar, però no puc curar. Hi veig la destrucció absoluta de Mallorca.

La massificació turística?
Sí. I això et fa preguntar si encara et pots sentir d’allà. M’agrada visitar-la, però no em sento una intrusa. El que m’angoixa és la idea de no poder-hi tornar, de perdre el paisatge. Quan vaig a Can Garruví i veig murs nous en una casa que havia estat familiar, em demano de què s’està protegint aquella casa. Sembla que se protegeixi de mi. És una metàfora del que passa a les Balears: la dificultat d’accedir allà on sents que pertanys.

Al llibre expliques que et vas hipotecar “contra els teus principis”. Què et va fer canviar?
Mai havia pensat que pagar un lloguer fos llençar els doblers. Estàs pagant per viure en un lloc durant un temps determinat. El problema és que tenim molt interioritzat que només ets algú quan ets propietari. Quan era jove pensava que viure en pisos precaris era temporal. Però els anys passaven i l’estabilitat no arribava mai. Amb la crisi del 2008, aquella idea d’incorporar-nos a una vida adulta estable va saltar pels aires. Ja no tries on vols viure: acceptes el que et pots permetre. I els pisos cada vegada són més petits, més cars i més lluny.

(...)
Com a autònoma, necessitava acumular més feines només per continuar pagant el mateix. Això et manté en alerta permanent. Sempre has de tenir un pla B: compartir pis, dependre d’una parella o tenir “un pis a la nevera”, un lloc on poder anar si no et renoven el contracte. I arriba un moment que aquesta provisionalitat eterna et desgasta emocionalment. Em vaig hipotecar més per necessitat d’estabilitat que per voluntat de propietat.

"Ja no tries on vols viure: acceptes el que et pots permetre. I els pisos cada vegada són més petits, més cars i més lluny"

Aquesta precarietat s’ha cronificat generacionalment?
Absolutament. Sempre pensava que seria provisional i ara veig que s’ha cronificat. Viure sense la seguretat de tenir una llar és viure precàriament. Què és tenir una llar? Saber que tens un lloc on tornar. Quan signes contractes de tres o cinc anys, des del primer dia tot té data de caducitat. I si no hi ha alternatives, no només perds el pis: perds el carrer, el barri, la ciutat. Mentre escrivia el llibre vaig adonar-me que sempre havia viscut amb aquesta alerta posada.

 
Quan hi ha un incendi o una inundació es diu que algú “ho ha perdut tot”. Però quan no et renoven el lloguer també ho perds tot, encara que no hi hagi una catàstrofe visible. Hem normalitzat aquest desallotjament silenciós perquè s’ha imposat el relat que l’habitatge és un producte i no un refugi.

Qui és responsable que s’hagi imposat aquest relat?
No sé si parlaria de culpa, però sí de responsabilitat col·lectiva. Durant molt de temps ens han fet creure que el correcte era comprar. Des del franquisme s’ha fomentat la propietat per damunt del lloguer, i molts polítics han continuat posant el focus en la propietat i no en el dret a l’habitatge. La Constitució parla del dret a un habitatge digne, però què vol dir “digne”? És digne pagar 800 euros per una habitació? És digne no saber quant de temps podràs quedar-te a casa teva? El problema és que l’habitatge ha deixat de ser vist com un lloc per viure i s’ha convertit en un producte d’inversió.

Podem culpar individus que compren habitatge com a inversió, com la Rosalía?
No pots traspassar la responsabilitat ètica a l’individu. Això s’ha de regular. Molta gent en situacions precàries també acaba veient l’habitatge com una inversió o com una manera d’assegurar-se una jubilació futura. Això transforma completament la mirada sobre l’habitatge. El propietari recela del llogater, el veu com una amenaça. També passa amb el discurs sobre les ocupacions: es genera una sensació constant d’inseguretat que justifica posar més barreres a l’accés a l’habitatge. Hem normalitzat que l’habitatge funcioni principalment com un actiu econòmic i no com un dret bàsic.

Al llibre assegures que ni la feina ni els estudis garanteixen ja un sostre. L’habitatge és el nou ascensor social?
Dues persones amb el mateix sou poden tenir vides completament diferents segons si tenen habitatge en propietat o no. Una pot destinar la meitat del sou al lloguer i l’altra viure amb tranquil·litat. I si hi ha una herència pel mig, la desigualtat encara és més gran. L’habitatge s’ha convertit en una de les principals fonts de desigualtat social. El sistema afavoreix qui ja té propietats, mentre la vida es complica cada vegada més per a qui no en té. És paradoxal que grans inversors o fons puguin comprar habitatges a preus molt més avantatjosos que una persona que només en vol un per viure-hi. L’habitatge destinat a especular és més accessible que l’habitatge destinat a viure.

L'habitatge, el nou ascensor social: "Dues persones amb el mateix sou poden tenir vides completament diferents segons si tenen habitatge en propietat o no. Una pot destinar la meitat del sou al lloguer i l’altra viure amb tranquil·litat"

Parles d’un “nou feudalisme habitacional”. Hi ha alternatives?
El llibre no pretén donar receptes tancades, però sí plantejar idees. El primer és tornar a pensar l’habitatge com un lloc on viure i no com un bé per acumular. Cal ampliar el parc públic de lloguer i garantir l’accés a un habitatge digne. També s’hauria de desincentivar l’acumulació de propietats. Hi ha països on, a partir del segon o tercer habitatge, es paguen més impostos. També crec que s’hauria de recuperar la idea del lloguer indefinit. Viure de lloguer no hauria d’implicar viure en un estat d'alerta permanent.

(...)
Encara que tinguis bona relació amb el propietari, sempre pots sentir que en qualsevol moment et faran fora. Hi ha països on l’Estat cobreix part de la diferència entre el sou i el cost del lloguer. Si això existeix en altres llocs, costa entendre per què aquí sembla impossible. Encara no hem assumit l’habitatge com un dret universal, com sí que hem fet amb la sanitat o l’educació.

Veus possible un nou 15M al voltant de l’habitatge?
Moviments com el Sindicat de Llogateres han servit sobretot per recordar-nos que no estem sols. Durant molt de temps, els llogaters han viscut aquests problemes en silenci, pensant que eren individuals. També han ajudat a entendre que quedar-te sense casa és una situació gravíssima. Hem normalitzat els desnonaments en ciutats i països rics. I és pervers que avui molta gent senti més seguretat amb una hipoteca a trenta anys que vivint de lloguer. Jo mateixa pago menys hipotecada del que pagaria ara de lloguer, i això em genera menys angoixa. Hem arribat a normalitzar que viure temporalment en un pis de lloguer sigui més car i insegur que comprar.

Els lloguers actuals ja no semblen pensats per als residents.
Molts pisos ja no estan pensats per a qui hi viu, sinó per a qui pot pagar més, encara que només hi sigui de pas. L’objectiu ja no és mantenir un habitatge habitat i cuidat, sinó obtenir-ne la màxima rendibilitat. Aquest és el gran problema: quan converteixes una necessitat humana com tenir una llar en un producte de mercat, la part humana passa a ser secundària.

Casa Orsola va ser una victòria real?
No va ser una solució estructural, però sí la demostració que el moviment social funciona. Va ser la constatació que el carrer té més força de la que sovint es diu. Quan ens repeteixen que no es pot fer res, sí que es poden fer coses, però ens hi hem de posar col·lectivament.