Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany són al cartell del cinquantenari del Grec. Ho fan en la pell de Berta Giraut, Anna Güell i Lis Montfol per mantenir una entrevista que mai es va poder realitzar: el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona —un esdeveniment que elles no van ser a temps de viure—. És L'última entrevista, dirigida per Raimon Molins i escrita per Mar Monegal.

Montserrat Roig (1946-1991) va ser una destacada escriptora i periodista catalana, figura clau en la defensa del feminisme i la memòria històrica. Va immortalitzar la lluita antifranquista en obres cabdals com les novel·les Ramona, adeu i El temps de les cireres, o l'assaig Els catalans als camps nazis.

Reconeguda com una de les veus més influents del teatre i del pensament feminista a Catalunya, Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va combinar la creació literària amb un ferm compromís social. La seva vasta trajectòria inclou títols tan emblemàtics com Feliçment, jo soc una dona, la novel·la Un lloc entre els morts o l'assaig pioner La dona a Catalunya.

L'obra recrea un programa de televisió, en què Roig entrevista la seva mentora i amiga, Maria Aurèlia Capmany. Recordeu, estem en un plató, s'han sentit ordres imprecises de quants segons tenim perquè entrin en directe:  3, 2, 1!

La periodista està ben nerviosa, i mira que ha fet entrevistes a escriptors, pensadors… Però aquesta és ben diferent: la hi fa a l'amiga amb la qual ha viscut mil experiències, com el viatge a París, on es van intercanviar els papers de locutora i entrevistada. 

"Seria una pena morir quan encara em queden tants llibres per llegir"

Durant l'entrevista, per fer la conversa més amena, proposa a Capmany un joc: ha d'escollir entre dos sobres, el verd i el blanc, però amb la condició que només en pot escollir un. Escull el verd, amb un homenatge a Lorca: "Verde que te quiero verde". Roig i Capmany estableixen un diàleg gairebé filosòfic sobre quines són les condicions de ser una dona en ple segle XX. 

Enmig del col·loqui, apareixen records de Roig i Capmany, unes memòries difícils d'esborrar, quan Capmany simulava ser la dona perfecta, és a dir, devota i sempre preparada per al marit. Tot seguit, la càmera enfoca el piano i a una jove que canta una cançó: "Yo no soy esa..." perquè no es pot fingir el que no ets. 

Les barcelonines, la professora i la periodista, han escrit llibres totes dues i era quelcom que això no podia faltar a l'escenari. És l'eix primordial que uneix ambdues dones. Què seria una vida sense llibres? Doncs Roig i Capmany en tenen la resposta: "Seria una vida avorrida" i, citant Marcelino Menéndez Pelayo, "seria una pena morir quan em queden tants llibres per llegir". Montserrat Roig, pel que fa a la literatura, deia que "l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura".

"L'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura"

La lectura va ser un punt d'unió entre les escriptores —com també el teatre, el feminisme i Barcelona—, però Roig s'inclinava per Mercè Rodoreda i Capmany, per Virginia Woolf. Així i tot, la literatura les va ajudar quan estaven passant per moments difícils. L'únic que mai els va fallar va ser el paper i la tinta. Maria Aurèlia Capmany deia que "llegir no és fugir de la realitat, sinó trobar el refugi i la força necessaris per transformar-la."

Montserrat i Maria Aurèlia, durant L'última entrevista, intercalen records amb imatges del NO-DO sobre com havia de ser una dona de profit amb interpretacions d'una locutora de ràdio —la mítica Elena Francis— que donava consells d'home, perquè eren escrits per homes que havien de locutar per a dones. Acabava dient sempre: "Mujer, aguanta, mujer". 

La posada en escena de les dues actrius, a part de ser molt ben trobada, et fa reflexionar sobre com ha canviat la societat en 50 anys. Roig encara té una bala a la recambra i fa llegir a Capmany l'últim sobre, el blanc, on està escrita la següent pregunta: "Què va alliberar més la dona? Les pastilles anticonceptives, el divorci o bé la rentadora?"

Una pregunta difícil de respondre, però que et fa reflexionar. Potser el teatre busca apel·lar a les emocions de l'espectador, que li desperti quelcom a dins, que es plantegi les coses. 

"Llegir no és fugir de la realitat, és trobar el refugi i la força necessàries per transformar-la"

En un passatge de l'obra, la professora s'està banyant a la llum de la lluna i li pregunta a la periodista si vindrà a fer-se un bany, un moment que pren una dimensió profundament emotiva quan es recorda la realitat històrica: Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany van traspassar amb tot just unes setmanes de diferència l'any 1991. Capmany ens va deixar el 2 d'octubre als 73 anys, i Roig la va seguir el 10 de novembre, amb només 45 anys. Sembla com si, en un últim gest de complicitat, haguessin decidit no estar lluny l'una de l'altra durant gaire temps.