Manel Vidal Boix (Salt, 1989) és humorista, guionista i autor de La passada a l'espai (Ediciones Destino), llibre que va sortir a la venda dimecres. En Manel és una de les ments pensants que esta darrera del que és, segurament, el pódcast autoproduït més gran de Catalunya, La Sotana, que cada setmana reuneix entre 50.000 i 75.000 oients a YouTube i Spotify respectivament. A part, és guionista de La Competència de Rac1 (més coneguts com el programa dels Òscars), que en les dades de l'EGM va registrar 137.000 oients diaris.

Quedem amb ell al Centre Cívic de Can Déu de les Corts, ben a prop del Spotify Camp Nou, per parlar sobre el seu llibre, que se centra en l'impacte del futbol en la seva vida. Però també aprofitem per xerrar sobre altres aspectes de l'actualitat i del seu futur.

La passada a l’espai és el teu primer llibre en solitari. Abans havies dit en alguna declaració que no volies escriure cap llibre, però has comentat que ha estat un encàrrec especial de la Glòria Gasch, i et va fer veure les coses diferents. Què t'ha fet canviar d'opinió per escriure'l?
La Glòria em va proposar diverses vegades fer aquest llibre i li vaig dir que no. Llavors em va acabar convencent i em va fer una proposta que a mi em va semblar, d'entrada, que era quelcom que jo podia fer. Perquè tenia com moltes reserves de pensar “si em costa molt llegir un llibre, imagina't escriure'l”. També és veritat que no és un llibre que sigui una novel·la, no és una ficció, és un llibre on explico coses que he viscut o que he pensat, que ho fa molt més fàcil. A més, això es va barrejar amb la proposta que ella em feia: “Escriu de futbol, els capítols no cal que estiguin lligats, i parla d'altres coses a través del futbol". Tenia coses que volia explicar i vaig pensar: "Ho podràs endollar aquí dintre i encaixar perfectament".

Val la pena en l'àmbit econòmic escriure un llibre?
No, no està ben pagat. Molt poca gent es guanya bé a la vida escrivint llibres i molt poca gent se la guanya només escrivint llibres, fins i tot si és malament. Fa uns anys que tinc la sort de treballar d'escriure, treballant de guionista, i pel que he vist hi ha diferents expressions escrites que estan molt més ben pagades que en llibre. Tinc entès que sempre és així. L'autor cobra un 10% de cada llibre que es ven. N'has de vendre moltíssims perquè això et surti a compte. No és una aposta econòmica en cap cas, no.

"Escriure un llibre ha sigut bastant difícil, fins i tot ha arribat a ser desagradable"

Parlem una mica del procés. Ha estat molt difícil? T'ha sorprès la dificultat d'escriure un llibre?
Ja m'ho imaginava difícil i ho ha sigut bastant, fins i tot ha arribat a ser desagradable. No ha sigut una experiència que m'hagi agradat molt. Que digui: “Quines ganes que tinc de tornar a escriure!” No sé, tinc un amic que és pintor, i quan té dos minuts necessita pintar perquè té una pulsió artística i no sé què. A mi no em passa, amb escriure. Si tinc dos minuts, m'agrada estirar-me al sofà i mirar el mòbil amb la llum molt fosca. I no són dos minuts, sinó tres hores i mitja. Hi ha gent que sí, que té aquesta ànsia. Jo escric diferent: hi ha moments que sí que em ve de gust, però he de forçar-me, he de buscar el moment per escriure. Això m'ha fet que em costés molt posar-m'hi, i que fos una mica un suplici.

Ara has dit el que t'ha costat més, però quina és la part més bona del procés?
M'ha passat una cosa amb el llibre, que hi ha un capítol en el qual parlo del meu pare. Una cosa que m'ha regalat aquest llibre, sense que estigués prevista, és que aquest llibre li ha agradat molt al meu pare, sense que jo ho tingués clar si li agradaria. Això és un regal que m'emporto. Si es ven, molt bé, i si no es ven, no passa res. Però el fet que hàgim pogut connectar amb el meu pare gràcies a aquest llibre és molt gratificant.

Parlaves de vendre molt. Ara ve Sant Jordi, creus que haurien d'estar preocupats Xavier Bosch o Xavier Sala i Martín?
Xavier Bosch no, perquè ell escriu ficció i és una altra categoria, i llavors en no-ficció no competirem. Sala i Martín no sé si treu el llibre, però si en treu ja demanaré a la gent que no només llegeixi el meu llibre, sinó que amagui el seu a les estanteries. El que va passar fa dos Sant Jordi amb La Sotana el 2023 és una cosa molt excepcional i que beu molt d’aquest fenomen. Aquest llibre, si tot va bé, el comprarà la gent que li interessi, i alguns em diran que els agrada molt. Però no preveig un fenomen com el que va passar amb el de La Sotana, era un artefacte de Sant Jordi imbatible. Tothom sap que per Sant Jordi els catalans ens veiem obligats a regalar llibres que van molt a banda de si ens agrada llegir. Aquella enciclopèdia és un molt bon regal per a les nòvies dels nois que no llegeixen.

Per Sant Jordi, molts creadors de contingut, personalitats, etc. publiquen llibres. Us heu rigut bastant de les Can Putades, per posar un exemple. Ara que publiques o mentre escrivies no senties una mica de la síndrome de l'impostor?
Sí, clarament la síndrome de l'impostor d'escriptor la tinc i l'he tingut sempre. De fet, me l'he tret una mica escrivint el llibre en comptes que se m'accentués. Ara bé, soc perfectament conscient i no ens hem d'enganyar d'on surt aquesta proposta. Per què escric aquest llibre, per què aquest llibre surt publicat ara. Això és evident: hi ha una aposta de l'editorial que vol que venguem x llibres per Sant Jordi, i no soc una persona que estigui escrivint el meu 17è llibre. Escric el primer i l'editorial, d'una manera molt lícita, vol vendre llibres i guanyar diners.

Estic a favor que les coses generin uns diners. No compro el discurs de: “Aquest llibre l'ha escrit per guanyar diners”. No, aquest llibre l'he escrit per altres coses. No em faria res forrar-me tampoc, perquè l'objecte del llibre no el tinc romantitzat fins a aquest punt. Insisteixo, no ens enganyem, hi ha una part on aquest llibre el puc defensar 100%. És un llibre que pot agradar i l'he escrit tan honestament i tan bé com he pogut. Però hi ha una part, que podem dir d’autor mediàtic, on és evident que hi ha una estratègia. I tampoc em sento còmode fent veure que això no estigués passant.

Parlem una mica del contingut del llibre. Té dues parts més definides. La primera, que parles més de persones que t'han influenciat, sobretot els capítols del teu pare i del teu avi. Quan vas pensar el llibre, ja tenies clar que volies fer aquests capítols?
El del meu avi me'l vaig trobar. A partir d'haver de parlar de futbol volia parlar de la selecció catalana i vaig pensar: “Què representa per mi la selecció catalana?”, i la resposta era el meu avi. A partir d'aquí parlo del meu avi, que em venia molt de gust.  En canvi, hi ha allò que et deia abans que la premisa del llibre em permetrà parlar d'altres coses. Una que tenia ganes d'explicar, a part de la meva experiència a Alemanya, és la relació amb el meu pare. D’aquí aprofito aquesta excusa per fer aquest capítol.

Parles de figures importants en el teu dia a dia però també del món del futbol. Menciones dones en ambdós casos, però no n'hi ha cap que sigui protagonista en el llibre. Per què creus que els homes t'han influenciat més i tens més memòria?
Hi ha una diferència en com vam escriure el llibre de La Sotana, que era una idea més d'una enciclopèdia. Encara que nosaltres no tinguéssim com a referents dones futbolistes, és evident que hi han de ser, perquè des de fa un temps hi ha molta més presència del futbol femení. Però, si soc honest i parlo de la meva relació amb el futbol, és una cosa masculina i masculinitzada al màxim. No em puc inventar que això ha tingut una presència, cosa que hauria estat molt bé, però no ha passat. No hi havia un futbol femení que nosaltres seguíssim, i potser si n'escric un altre d'aquí a un temps, que espero que no passi mai, serà diferent. O si l'escriu algú que no soc jo, hi haurà molta més presència de dones, futbolistes o esportistes.

A la segona part del llibre, expliques una etapa més fosca de la teva vida. Marxes a Alemanya per intentar no fallar als teus pares ni a tu mateix. Què creus que hagués passat amb tu si t'haguessis quedat aquí i no hi haguessis anat?
Ho he pensat diverses vegades. Segurament m'hauria quedat a viure a Salt i hauria anat fent. No sé projectar gaire més enllà. Potser la cosa hauria degenerat encara més i hauria acabat en un pou encara més fosc.

"Si m'hagués quedat a viure a Berlin amb 25-30 anys m'ho hauria passat molt bé, però potser estaria mort"

Si ara algú et digués que has de viure els pròxims cinc anys a Alemanya… Com reaccionaries?
Em faria molta mandra. A diferència de quan hi vaig anar per primera vegada, ara parlaria alemany i això m'ajudaria bastant. Però depèn d'on em fessis viure a Alemanya. Si em fas anar a Berlín, potser ja estic una mica gran, però dels 25 als 30 m'hauria passat molt bé a Berlín, potser estaria mort. Si em fessin recrear l'experiència del mateix lloc on he viscut, em faria mandra perquè m'avorriria bastant.

El futbol és el fil conductor en totes les històries. És l'activitat o l'espai que més ha marcat la teva vida?
Sí, hi ha gent que deu tenir altres eines per expressar, parlar de sentiments, relacions, reflexions, de cultura, de política, o del que sigui. A mi em serveix moltíssim i també m'ho he anat alimentant amb La Sotana. És molt present a la meva vida i ho tinc completament interioritzat.

En el llibre parles molt de la teva relació amb Catalunya i el que representa per a tu. Què està per sobre, el futbol o Catalunya?
El més fàcil seria dir-te Catalunya, perquè soc nacionalista català i, per tant, és molt present en el que faig, en el que penso, o en cap on vull dirigir els meus esforços, etc. Però si soc sincer, no hi ha res que estigui tan lligat a la meva personalitat visceral com el Barça.

El Barça, doncs?
Sí, cada cop més el Barça i menys el futbol. De petit era molt més friqui del futbol, mirava molts partits, seguia altres lligues, i això s'ha anat centralitzant molt més en el Barça.

Encara que dius que el futbol t'ha marcat molt positivament, també dius com et va portar a provar la cocaïna, i conèixer gent tirant cap a perillosa, entre altres coses. Si un amic com en Magí et demanés consell i et preguntés per apuntar el seu fill a futbol, què li diries?
Ho poso tot en una balança. Amb el fet d'haver jugat molts anys a futbol i estat dins d'un vestidor, surt guanyant el sí, perquè l'experiència val la pena. Fa molt de temps que no estic en vestidors i confio que ha canviat una mica, perquè era un món bastant fastigós en molts sentits. Sobretot els pares generaven molts problemes: la competitivitat, etc. Això crec que deu haver millorat encara que sigui una mica. Li diria que l'apuntés a futbol. El fet que provés la cocaïna amb un company de futbol és anecdòtic perquè la gent la prova d'altres maneres, no crec que sigui causa-efecte.

I si tinguessis un fill?
Si tingués fills els apuntaria a esports col·lectius, perquè hi ha una cosa en els vestidors que te n'adones més tard: quan hi entres tothom és igual. No es jutja la gent per la seva classe perquè és un element igualador de l'hòstia. Això té molt de potencial. El futbol en realitat ens fa molt de fàstic, ens genera rebuig moltes vegades, però té un poder transformador de l'hòstia. 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Diari de Barcelona (@diaridebcn)

En clau d'actualitat creus que el que està passant amb el “Que no surti d'aquí” té relació amb el teu acomiadament de Zona Franca?
No crec que tingui relació de causalitat, però sí que hi ha uns paral·lelismes. Simplificant, Zona Franca era una aposta de TV3 per ocupar una franja nocturna amb un to d'un humor amb el qual es parlava sense embuts i que bevia una mica de la figura d'en Joel. No era La Sotana a la tele, però sí que bevia d'aquesta idea. I TV3 encarrega a una gent una tasca molt concreta que és: porteu-nos aquest públic amb el vostre to. Quan nosaltres apliquem aquest to s'acaba el programa.

"Quan la Corpo xoca contra estaments molt poderosos com el PSC o el Barça recula"

I ara ha tornat a passar.
L'encàrrec que li fan a la gent de Que no surti d'aquí també és per acaparar una franja de gent que vol aquest contingut, i fer un programa del cor en català. Quan ells fan exactament això, perquè la notícia d'en Ter Stegen és una notícia completament normal dels programes del cor, no l’han cancel·lat, però em fa la sensació que hi ha hagut una reculada de la Corpo. Demostra que quan xoquen primer amb el PSC, que és el meu cas, i després amb el Barça, estaments molt poderosos, costa molt que hi hagi un director de la cadena que entri en un despatx i defensi el contingut davant d’ells. I s’acaba reculant.

El teu públic a la ciutat està format majoritàriament per joves d'entre 20 i 40 anys. En un món de creadors de contingut bastant de dretes creus que sou importants per lluitar contra aquests discursos?
Com tot el que fem, no és una cosa premeditada ni prevista ni preparada en cap cas. No vam dir: “Ocupem aquest espai”, o “Anem a fer aquesta funció”, però hem anat creixent conjuntament amb la nostra audiència que ens ha acompanyat. Ara hi ha la cosa aquesta de la “manosfera”, amb molts influenciadors i youtubers que parlen de ‘tios’ amb codis de ‘tios’ i que se centren en una cosa incel i que diuen que el feminisme és un “xiringuito”. I han dit que els moros ens venen a robar la feina i etc.  Això va generar paral·lelament una gent que li parlava a un altre tipus d'audiència queer.

I com es lluita contra el discurs anterior?
Fa un temps que la gent va començar a dir que als ‘tios’ els hem de parlar amb codis de ‘tios’, que per dir-los coses d'esquerres no els hem de parlar de l'horòscop, sinó que els hem de parlar de futbol, però sense que dir que el feminisme els enganya i tal. Si em dissenyes un producte que es dirigeixi en codis de tios i que els digui aquestes coses d'esquerres no et sortirà millor del que nosaltres estem fent, perquè ho estem fent sense voler. Llavors sí, crec que tenim diverses funcions com la normalització lingüística, que també és inconscient, perquè no té cap mena de mèrit fer una cosa en la teva llengua. 

Sobre la “manosfera”, a vegades et fa una mica de por quan feu teatres i veus tants d'homes junts pensar que certa part d'aquest públic pot tenir un discurs reaccionari?
No em fa por. A veure, hi ha diverses coses. La primera és que és important recalcar que aquest públic que ve a La Sotana, que és el fan més fan que quan vam començar a fer teatres, venien d’Urquinaona, una frustració política, i de la pandèmia, on els havien tancat, una frustració social. Amb aquest còctel els primers teatres flipem perquè hi ha molta testosterona i la gent té moltes ganes de cridar, però és important remarcar que això ha suposat zero problemes, i si algú en té que m’ho expliqui. No tinc ganes de criminalitzar el xaval de 22 anys que ve a beure i cridar, perquè realment no m'ha fet res i jo a la seva edat hauria fet el mateix.

La diversitat sempre és bona.
Sí, ens agradaria a tots que el públic de La Sotana fos més divers, i crec que està passant. Sense posar-nos més medalles del compte, L'últim programa que vam fer que va ser el primer d'aquest any hi havia moltes més ties, hi havia molta més paritat. Pot ser que tingui la trampa que va ser el primer de l'any i, per tant, hi havia molts de regals de Nadal acumulats.

(...)
Els tios, sense adonar-nos-en, ocupem molt d'espai i llavors quan ve una dona o una noia jove se sent possiblement... no agredida, però sí una mica que se li està ocupant l'espai. És una cosa que hem d'intentar canviar amb el que està a les nostres mans, que és portar més ties de convidades, cosa que fa un temps que intentem. I els dies dels directes intentar fer un contingut que no sigui d'alimentar les masses, sinó fer una cosa un poc més fina. Resumint: aquesta gent no li ha fet mal a ningú, i segon, espero que el públic cada vegada sigui més divers.

Creus que el llibre és una bona porta d'entrada al món “sotanero” per a pares que veuen com els fills  us miren i pensen: “Com els poden fer gràcia”?
La Gran enciclopèdia del Barça ja funcionava una mica en aquesta línia. Era un artefacte de Sant Jordi, però és un llibre que està molt ben escrit i que fa molt de riure i el defenso també pel que fa al contingut, no només pel que fa a l'objecte.  Al fan de La Sotana el podem caricaturitzar i ho fem nosaltres moltes vegades. També és veritat que m'agrada fer-ho a mi.

Què vols dir?
No m'agrada que ho faci l’altra gent, perquè no hi tenen cap dret. Me'n puc riure d'aquesta gent perquè són la meva gent. Ara els oients fa molt de temps que són molt més diversos perquè ens escolta molta gent, ja no és underground. Quan algú em critica La Sotana em fa ràbia perquè penso: és molt probable que li agradi al teu col·lega de 45 anys que treballa i que li agrada anar als museus i al cine, i és una persona culturalment elevada. O això almenys vull pensar.