El periodista i documentalista Oriol Andrés Gallart (Barcelona, 1982) fa més d'una dècada que cobreix el Pròxim Orient, i ha viscut bona part d'aquest temps a Beirut (Líban). Ha estat a l'equip de TV3 a la regió i ha sigut corresponsal de la Cadena SER. És membre fundador del col·lectiu de periodistes Contrast i cooperativista de La Directa.

Ara presenta el seu nou llibre: Síria, els rostres de la revolució (Ara Llibres, 2024). Es tracta d'un recull de testimonis i relats de personalitats importants en la revolució pacífica del 2011 a Síria, les quals han estat silenciades després d'anys de repressió, terror i militarització del conflicte per part del règim de Bashar al-Assad. A finals de l'estiu de 2023, dotze anys després de l'inici de les protestes, sorgeix una nova onada no-violenta.

En aquest marc, l'autor reivindica la importància i enorme valentia dels moviments no-violents, en passat i en present. I sobretot, no ens permet oblidar.

Com s'afronta la responsabilitat d'explicar aquest tipus de conflictes i d'històries?
Aquell llibre decideixo començar-lo a fer cap als anys 2016-2017. Nosaltres ja estem vivint a Beirut, on treballem com a corresponsals per a diversos mitjans, i allà coneixem diversos activistes sirians que viuen a l'exili, que han decidit abandonar Síria per poder salvar la vida i poder continuar treballant en l'activisme. Són activistes civils que havien començat el 2011 amb molta il·lusió i molt entusiasme a protestar, a manifestar-se i a organitzar-se, i que davant de la repressió del règim de l'Assad, es veuen obligats a marxar del país. En aquest moment en què el conflicte s'ha militaritzat i aquests activistes senten, d'alguna manera que els han robat la revolució.

Per què?
Aquests activistes cada vegada tenen menys espai en els mitjans de comunicació i també en els espais de participació política a nivell internacional. És a dir, s'ha imposat, d'alguna manera, la retòrica de les armes, el que primen els mitjans de comunicació. I, per tant, a mi em queda una certa sensació de deute cap a aquests activistes. Una sensació que cal reivindicar. Que cal reivindicar la memòria d'aquells que ja no hi són i que no es pot deixar la construcció del relat en mans d'aquells que han pres les armes.

Com afecta a nivell de salut mental estar treballant durant tants anys envoltat de conflicte?
Sens dubte, té els seus efectes i passa la seva factura al fet d'estar envoltat de patiment humà. És a dir, no diria que he fet periodisme de guerra. Ocasionalment, he visitat situacions de conflictes, però no és el meu objectiu. El meu objectiu, en general, és explicar com s'organitza la societat civil, com és la resposta dels moviments socials, com es viu la situació de refugiats, quines vulneracions de drets humans es donen en contextos de conflicte o postconflicte. Però el meu objectiu sempre està centrat en la figura humana. No soc un reporter de guerra, però sí que hem estat molt en contacte amb el patiment humà.

I com ho gestiones?
Cadadascú té els seus mecanismes per intentar capejar amb les afectacions que té rebre de primera mà totes aquestes històries. Un bon mètode o una bona via per canalitzar-ho és compartir-ho. Intentar donar sentit a la teva figura de periodista. És a dir, intentar donar sentit al fet de ser un transmissor d'aquestes històries i que arribin al major nombre de persones possibles. Després cadascú rep els suports que rep. L'acció col·lectiva és molt important. No intentar portar aquestes històries d'una manera individual o quedar-te-les per a tu, sinó intentar emmarcar-ho dins d'una acció col·lectiva. I compartir-la amb altres col·legues que poden estar passant per les mateixes situacions.

I, en aquest sentit, com és la tornada a Barcelona?
En el nostre cas,  vam viure vuit anys a Beirut, i al final ha esdevingut casa. Per tant, quan tornes cap aquí després de tants anys, Barcelona no és la mateixa ciutat que un havia deixat enrere, sinó que com que tu t'has transformat, el teu mapa de la ciutat també s'ha transformat. En aquest sentit, d'una banda, el retorn és còmode perquè, al final, tornes a una ciutat que és molt acollidora i que no ha deixat de ser casa durant molts anys. El Líban és un país amb moltes contradiccions, amb moltes desigualtats, que pateix molt.

Quines?
És una societat que no es mereix la classe de dirigent que té, és una societat que ha intentat lluitar molt per construir una societat més igualitària, on la ciutadania tingui els mateixos drets mentre la seva classe política s'ha dedicat a saquejar el país, a buidar-lo. Ara mateix podríem dir que el Líban és una closca buida. Però tot i això continua sent un país a camí de moltes cultures diferents, és un país mediterrani, on conflueixen moltes cultures, moltes tradicions i moltes històries. 

"La lluita no violenta a Síria a hores d'ara, principalment, es du des de l'exili"

En quin estat es troba actualment la lluita no violenta a Síria?
La lluita no violenta a Síria a hores d'ara, principalment, es du des de l'exili. Podem dir clarament que la via armada no ha aconseguit els objectius que tenia, que era derrotar el règim. I, en canvi, la via de la resistència civil s'ha transformat. És a dir, actualment, ha mutat en moviments que demanen justícia, reparació i veritat. I això segueix tenint una gran potència a l'estranger. És a dir a Alemanya, a França i fins i tot al Regne Unit, hi ha una diàspora enxarxada que actualment està treballant per construir una Síria alternativa, un país fora del territori. És una Síria que, a més, ja no és silenciosa.

Per què?
Previ al 2011, Síria era un país que, segons un famós dissident, havia estat descrit com un regne de silenci, un país on governava el terror. I això es va trencar el 2011. De cop i volta a les places s'hi troba gent de punts molt diferents i comencen a compartir un coneixement, comencen a intercanviar experiències. I això genera que el relat sobre Síria ja no es construeix d'una manera vertical, de dalt a baix, sinó que es construeix d'una manera horitzontal. Això continua sent així a l'exili actualment, i per tant no podem dir que aquesta resistència civil hagi acabat. Al mateix temps, dins de Síria, sorprenentment, segueixen havent-hi moviments de protesta, sobretot al sud, a Suwayda.

Com són?
Són valents, coratjosos a més no poder. Perquè la realitat és que el règim, el que ha demostrat fins ara, és que no tindria cap tipus de tolerància vers la dissidència. Per tant, que després de tots els centenars de milers de morts, els desapareguts i tota la gent que ha hagut d'abandonar el país, que ara mateix refloreixin les protestes és molt esperançador i demostra que l'objectiu principal del règim, que era garantir-se dècades d'una pau obligada, una pau malentesa una pau basada en la repressió i la por, no s'ha pogut complir.

L'aparent creixement de l'acceptació internacional del discurs assadista pot desesperançar la voluntat pacífica de la població?
Crec que des d'aquelles opcions actualment no violentes tenen molt clar que la violència no pot ser una solució per transformar Síria. És evident que en molts sectors hi ha desànim, perquè el que s'ha sacrificat pel camí és molt: difícilment coneixeràs ningú a l'exili que no tingui familiars, amics o companys que estiguin assassinats, que hagin mort o que estiguin desapareguts. El fet que Al Assad pugui rebre un reconeixement, actualment de manera regional i qui sap si en un futur en altres cercles diplomàtics internacionals, sens dubte és una punxada de dolor per a tots aquests activistes. Ara, crec que el retorn o la preponderància de la via armada com a solució que es veu viable és molt difícil que es torni a donar.

"Que Assad pugui rebre un reconeixement, regional i qui sap si en un futur en altres cercles diplomàtics,  és una punxada de dolor per als activistes"

Quin impacte han tingut els moviments no-violents retratats al llibre en els moviments no-violents actuals?
El moviment actual és molt menor. Estem parlant d'una cosa molt valenta i a la vegada molt simbòlica, comparativament amb aquell moment que parlàvem de centenars de milers, milions de persones, a tot el país. Actualment es parlen d'uns pocs milers. Però sí que és veritat que quan es va tornar a donar aquesta onada de manifestacions a finals d'agost del passat any, van generar una onada de solidaritat molt empoderadora. Una altra cosa que va ser molt maca és que en les pancartes, en els cartells i en la simbologia que es donava a les manifestacions actuals es feien referències al llegat i als protagonistes de les manifestacions de 2011. Això va ser molt important.

Per què?
Perquè vincula i dona una continuïtat a aquesta protesta i òbviament va generar solidaritat i d'alguna manera va reafirmar aquest sentit de comunitat que s'ha fet créixer. Perquè realment, Síria era un país on abans del 2011 el que primava no era precisament el sentit de comunitat. Sinó que la permeació del sentit dels serveis secrets a tots els nivells de la societat feia que realment fos molt difícil confiar en ningú i, per tant, el que s'imposava en molts casos era una supervivència individual.

El relat dels joves de Darayya ens mostra un exemple on la llavor de la no-violència són la cultura i l'educació. Quin paper tenen aquests factors en el desenvolupament de moviments pacifistes?
Sens dubte Darayya va ser, com va dir Razan Zaitouneh, "Darayya va ser una estrella abans de la revolució i continua sent-ho durant la revolució". Va ser un cas també molt excepcional, perquè realment la confluència d'un imam amb idees progressistes, amb un grup d'estudiants que es van entusiasmar i que es van implicar en aquesta experiència i en aquests aprenentatges de mitjans no violents va ser... diria màgic. No seria màgic, però va ser molt excepcional. I va generar un moviment molt potent, sens dubte Darayya va ser una llavor per aquesta revolució.

(...)
Els joves de Darayya van mantenir una opció no violenta molt pura, és a dir, en aquest sentit van ser un far, perquè ells van tenir molt clar que si tu volies canviar Síria havies de començar per canviar la ciutadania siriana. I la transformació de la ciutadania siriana era molt difícil que es pogués fer a través de la via de les armes. Perquè, evidentment, si utilitzes les eines de l'enemic per construir una societat nova, és molt difícil que allò que sorgeixi tingui uns elements comunitaris i socials de democràcia participativa de llibertat. Els activistes de Darayya això ho tenien molt clar des del principi. El que deia en Yahya: "Prefereixo morir que no pas matar".

Quins exemples de mobilització pacífica podem trobar a altres països de l'Orient Mitjà?
Hi ha hagut moviments molt potents al llarg d'aquests últims anys. A l'Iraq, els joves manifestants van ocupar el centre de la capital amb una acampada brutal demanant un futur. Un país que degut a molts anys de guerra, de corrupció, de clientelisme, de nepotisme, d'unes elits governants incapaces, doncs, es trobaven en una situació de pobresa, de marginació, de falta de feina... I els joves van ocupar la plaça i van mantenir un pols amb l'estat i amb les milícies que li donaven suport. Amb activitats de tot tipus amb autoorganització, amb activitats culturals, obres de teatre, art. I malgrat que les forces que estaven al poder van anar segrestant i assassinant aquests joves que per exemple, duien a terme protestes i activitats en favor de la preservació del medi ambient.

On més?
Al Líban, també, el 2019 va haver-hi una onada, el que es va conèixer com la Thaura, la revolució, i va ser també un moviment potentíssim democratitzador. Jo havia estat places on es feien lectures de la Constitució, perquè era una cosa que fins llavors es desconeixia, fins i tot que hi havia una Constitució, que els ciutadans tenien drets. Hi ha hagut, al llarg de tota la regió, exemples molt potents. En el cas sirià hi ha hagut accions tan fantàstiques com les pilotes de ping-pong, en què grups de joves s'enfilaven als turons de Damasc i llençaven centenars de pilotes de ping-pong on hi havia escrit llibertat, pau, unitat, i les feien caure pels carrers costeruts fent repicar, mentre els soldats intentaven recollir-les, quedant en un evident ridícul i deixant entreveure d'alguna manera simbòlica la fragilitat del règim.

Fa uns anys vas participar en una sèrie de documentals titulats Després de la pau. Creus que en algun moment se'n podrà fer un sobre Síria?
Veig molt difícil que, mentre Bashar al-Assad, segueixi al poder, i ara per ara res indica que hi pugui haver un canvi a curt termini. es pugui fer res similar a Després de la Pau. Perquè no deixa de ser un règim. Primer de tot que jo ara mateix tampoc tindria cap interès a trepitjar la Síria assadista, però a la vegada és un règim molt hermètic, que no està gens oberta a la presència de periodistes, documentalistes o cineastes a la zona i aquesta ja era la política abans de la Revolució. Sempre ha estat una mica aquesta la política.

Ens la descrius?
Mantenir-se aïllats i crear el relat. Tot això ha canviat molt amb l'arribada de les xarxes socials, i més ara, que com dèiem, hi ha una Síria a l'exili amb una veu molt potent. Però entrar dins del país, explicar com és la situació de Després de la Pau, crec que és molt difícil. En tots els països de Després de la Pau era una pau molt fràgil, era una pau que no era una pau, no era el que es coneix com una pau positiva. A Síria no hi ha res, no hi ha cap intent de reconciliació, no hi ha cap intent de reparació. Vull dir, quan la victòria armada es considera un triomf, la supervivència ha estat considerada un èxit en si mateix.