Oriol Comas i Coma (Barcelona, 1956) és un dels grans divulgadors de la cultura del joc de taula a Catalunya. Expert en jocs, col·leccionista i creador de festivals, es va professionalitzar el 1999 com a expert i divulgador independent. Al llarg de la seva trajectòria ha impulsat iniciatives com el festival DAU Barcelona, que va dirigir durant deu anys, amb l'objectiu de reivindicar el joc com una expressió cultural i una activitat per a totes les edats.

És defensor del joc com a eina de relació, imaginació i creativitat, i ha dedicat bona part de la seva vida a acostar-lo a la ciutadania i a reivindicar el reconeixement dels seus autors. Enguany ha rebut el premi honorífic “Una vida dedicada al joc” del festival DAU, que posa en valor la tasca pionera de Comas en el sector del joc en català.

Aquest any reps el premi honorífic del festival DAU. Quan mires enrere, en quin moment vas decidir que el joc deixaria de ser una afició per convertir-se en una manera de viure o una professió?
Ho vaig decidir l'estiu del 1998, a Dublín. Tenia una empresa i em dedicava al món de la comunicació, però tota la vida havia jugat, tenia molts jocs, havia fet una gran col·lecció, llegia molt sobre jocs i començava a conèixer gent d'aquest món. Aquell estiu, de vacances, vaig pensar: "I si intento viure de jugar i de fer jugar?". Vaig escriure en una llibreta les coses que podia fer per viure d'això, perquè aleshores no tenia cap referent. I dit i fet: el 1999 em vaig professionalitzar com a expert i divulgador independent de la cultura del joc de taula.

Després de dècades estudiant, creant, col·leccionant i divulgant jocs, què has descobert observant les persones mentre juguen?
Hi ha aquella frase que diu que coneixes més una persona en una hora de joc que en una tarda de conversa. Quan juguem, som com som. Jugar és apartar-se de la vida: deixem de preocupar-nos de les coses quotidianes i ens concentrem a passar una estona divertida. Ens hi aboquem perquè volem donar el millor de nosaltres mateixos. És per això que jugar treu tot el bo que tenim dins. Sempre poso l'exemple del Dixit, de Jean-Louis Roubira.

Per què?
Moltes vegades l'ensenyo a gent que em diu que no té imaginació i que no sabrà jugar. Al cap de cinc minuts ja em demanen un lloc a la taula perquè han tingut una idea. El Dixit treu allò que no sabem que tenim dins. És un joc màgic, que ens fa aflorar aquesta força i aquesta energia.

Es pot dedicar tota una vida a jugar sense perdre la capacitat de divertir-se?
Ara fa cinc anys que estic jubilat i jugo sense cobrar. M'he dedicat professionalment més de vint-i-cinc anys a jugar, i no guanyava diners pel fet de jugar, sinó per fer jugar altres i divulgar la cultura del joc. M'ha tocat jugar a molts jocs perquè els havia de conèixer, no necessàriament perquè en tingués ganes. Això forma part de l'ofici. Però sempre he trobat jocs que m'encenen i em fan treure el millor de mi mateix. La meva feina era el joc i, quan una feina és feina, deixa de ser plaer. Però he tingut la gran sort que la meva professió combinava molt plaer i feina.

Has defensat moltes vegades que jugar és cultura. Per què encara hem de reivindicar una cosa que sembla tan evident?
Per una raó molt senzilla: el joc de taula té un IVA del 21%, mentre que el llibre en té un del 4% i el cinema, del 10%. Això suposa un gran desavantatge. Un joc de taula és com un llibre. La indústria del joc i la del llibre són molt semblants: un autor de llibres i un autor de jocs són creadors, encara que treballin en àmbits diferents. Un autor de jocs hauria de tenir el mateix reconeixement.

No ha augmentat?
Comença a ser així gràcies a la feina dels festivals i de molta gent que hi ha dedicat reflexió intel·lectual, però encara no està totalment reconegut. La prova és que el bo cultural del govern espanyol exclou expressament els jocs de taula. Un jove pot gastar els 400 euros en anar als toros, a un concert o comprar un videojoc, però no en un Catan. No té cap sentit. A més a més, el dipòsit legal espanyol també exclou els jocs de taula. Per tant, comença a haver-hi un reconeixement social i mediàtic del joc com a element cultural, però encara som lluny d'haver-ho aconseguit.

I a Catalunya?
A Catalunya, però, estem una mica millor. Tenim el DAU, impulsat i finançat des del primer dia per l'Ajuntament de Barcelona, i la Generalitat també concedeix beques per a creadors de jocs, com fa amb els creadors de teatre o de dansa. A més, cada vegada hi ha més jocs a les biblioteques. Molts ja han entès que una biblioteca també és un bon espai per jugar, i l'Administració ho ha afavorit amb guies, formació i diners per comprar jocs.

"A Espanya encara es té aquesta idea antiga i retrògrada que jugar és cosa de nens. Jo vull jugar perquè els adults juguem igual que llegim o anem al cinema"

Per què encara tenim tan assumit que jugar és cosa de nens?
Perquè som rucs. La inèrcia social és una arma molt perillosa. Sempre hem pensat que jugar és cosa de nens i, encara pitjor, que els nens juguen per aprendre. Això és una bestiesa. A Alemanya, que és el país on la cultura del joc de taula està més desenvolupada, això no passa. El joc és present a totes les escoles, les famílies juguen i hi ha intercanvi intergeneracional. Aquí encara tenim aquesta idea antiga i retrògrada que jugar és cosa de nens. Jo vull jugar perquè els adults juguem igual que llegim o anem al cinema.

Què perdem com a societat quan deixem de jugar?
Perdem relació, imaginació, diversió i una mica de llibertat. Jugar és una activitat molt semblant a llegir. Però el joc té un parell d'avantatges respecte del llibre. El primer és que, mentre llegim, normalment ho fem sols; en canvi, quan juguem, ho fem en grup i és una activitat social. El segon és que, quan llegim, podem enfadar-nos, riure, plorar o trasbalsar-nos, però ho fem a través del que passa dins del llibre. En el joc, en canvi, allò que passa li passa directament al jugador. Jugar és una disciplina cultural en què l'espectador i el protagonista de l'obra són la mateixa persona. 

Sembla que en un món cada vegada més digital, individualista i accelerat, jugar al voltant d'una taula pot ser un acte de resistència.
Cada cop menys gent ho fa, però encara hi ha molta gent que queda per jugar, sopa i juga. Recordo que, de petit, jugàvem les tardes de pluja. Ara en diem “fer una quedada” i juguem, passa menys, però continua passant.

Creus que aquesta recuperació del joc de taula és una moda o una tendència cultural consolidada?
T'ho poso en termes històrics. El primer joc de taula conegut, amb daus, tauler i fitxes, té uns 4.500 anys. Des de llavors, la humanitat no ha parat de jugar. De la mateixa manera que el cinema no va acabar amb el teatre, el videojoc tampoc no acabarà amb el joc de taula. Quan juguem passen coses que només passen quan juguem: ens mirem, ens enredem amb la mirada, ens toquem, cooperem, competim i ens emocionem. 

"De la mateixa manera que el cinema no va acabar amb el teatre, el videojoc tampoc no acabarà amb el joc de taula"

Si poguessis tornar a començar, què mantindries i què canviaries del DAU, que vas fundar el 2012?
Crec que vam encertar molt amb el DAU. Després de conèixer molts festivals del món i parlar amb molta gent, vaig fer exactament el festival que creia que havia de ser. Volia un festival públic, d'entrada gratuïta i finançat per l'Administració, en aquest cas l'Ajuntament de Barcelona. Un oferiment municipal a les famílies i a la ciutadania: veniu, jugueu, apreneu jocs i incorporeu el joc a la vostra vida.

(...)
Des del primer dia vaig incorporar-hi dues idees que sempre han guiat la meva trajectòria: el català com a llengua de joc i el reconeixement dels autors com els grans protagonistes de la nostra taula. El DAU no havia de ser un festival infantil ni un lloc només per a nens. Havia de ser un espai per als autors i per trobar-se amb el públic, per aprendre a jugar, fer campionats, acollir jugadors experimentats i generar reflexió. 

Han passat 14 anys.
Ara el festival ha crescut molt. A la primera edició hi van assistir menys de 4.000 persones. El 2021, quan vaig plegar, n'hi van passar més de 30.000. Crec que s'ha convertit en el festival més important de l'Estat espanyol i comença a ser un dels festivals dels quals es parla a Europa.

Els festivals i els clubs de jocs també permeten que persones que potser no tenen amb qui jugar a casa trobin companys de joc.
Els clubs de jugadors ajuden molt. Trobar-te amb gent és com participar en un club de lectura. Per què hi ha clubs de lectura? Perquè tots tenim ganes de compartir allò que ens agrada i de millorar-ne l'experiència. Un club de lectura millora la teva experiència lectora, encara que llegir sigui una activitat individual, i un club de joc fa el mateix.

Per acabar, quin joc posaries davant d'una persona que no és gaire propensa a jugar per convèncer-la que s'hi animi?
El Dixit és infal·lible, però el Codi Secret, de Vlaada Chvátil, és un joc que em té enamorat. És molt divertit i hi he jugat amb grups de quaranta o cinquanta persones. Un cop entens el mecanisme, funciona molt bé. Per aquells que s’estiguin iniciant, també m'agraden molt Aventureros al tren, Carcassonne i la sèrie Sherlock, creada per dos autors d'aquí, Martí Lucas i Josep Izquierdo.